60
Una mica més de temps

La Beverly ja està estirada al llit quan l’Axel entra a l’habitació. La nit anterior només havia dormit dues hores i ara es trobava marejat del cansament.

—Quanta estona trigaria l’Evert per venir fins aquí amb cotxe? —pregunta ella amb veu clara.

—El teu pare, vols dir? Potser sis hores.

Ella s’aixeca i va cap a la porta.

—On vas? —pregunta l’Axel.

Ella es gira.

—Pensava que potser m’estaria esperant assegut al cotxe.

—Ja saps que no tenia previst venir a Estocolm —diu l’Axel.

—Només vull mirar per la finestra per estar-ne segura.

—Li podem trucar; ho provem?

—Ja ho he fet.

Ell allarga una mà i li acaricia les galtes amb compte. Ella s’asseu de nou al llit.

—Estàs cansat? —pregunta ella.

—Tant que gairebé em trobo malament i tot.

—Vols que dormim junts?

—Sí, si us plau.

—Crec que el papa vol parlar amb tu demà —diu ella tranquil·la.

L’Axel fa que sí amb el cap:

—Demà anirà bé.

Els ulls d’ella, grossos i brillants, la fan semblar més jove que mai.

—Estira’t —diu ella—. Estira’t per poder dormir, Axel.

Ell parpelleja cansat cap a ella i veu com la noia s’estira amb compte al seu costat del llit. La camisa de dormir fa olor de cotó net. Quan ell s’estira darrere d’ella només té ganes de plorar. Vol dir-li que està pensant de concertar una cita perquè vagi al psicòleg, que té la intenció d’ajudar-la a sortir d’aquesta fase, que tot anirà bé, que sempre hi acaba anant. Ell li agafa la part superior del braç, li posa l’altra mà a l’estómac i sent com gemega quan la pressiona cap a ell. Oprimeix la cara contra el coll d’ella, respira de manera humida contra el seu cap, li agafa la mà molt fort. Al cap d’una estona, sent com la ràpida respiració de la noia es va tranquil·litzant. Estan estirats plàcidament, entren en calor i suen, però ell no la deixa per res.

* * *

L’Axel es lleva de bon matí, ha dormit quatre hores i li fan mal els músculs. S’està a la finestra i contempla els poms de lilàs negres.

Quan se’n va cap a la feina encara se sent cansat i com congelat. Ahir va anar d’un segon que no va signar el contracte d’un home mort. Hauria posat el seu propi honor a les mans d’un home penjat, hauria confiat en el criteri d’ell i prescindit del seu propi.

Se sent molt alleujat d’haver decidit esperar, però al mateix temps pensa que potser va ser de rucs dibuixar un vellet somrient en el contracte.

Sap que en els propers dies haurà d’aprovar l’exportació de munició a Kenya. Obre la carpeta amb els documents i comença a llegir sobre l’intercanvi comercial suec a la regió.

Una hora més tard la porta de l’oficina de l’Axel Riessen s’obre d’una empenta i entra en Jörgen Grünlicht, que arrossega una cadira cap a l’escriptori i s’asseu. Obre la carpeta, treu el contracte, el fulleja fins a arribar a la línia de la signatura i es mira l’Axel.

—Hola —diu l’Axel.

En Jörgen Grünlicht no pot evitar de somriure quan veu el dibuix de l’home amb els cabells embullats, de fet molt semblant a l’Axel Riessen, i la bombolla que li surt de la boca i diu: hola!

—Hola —diu en Jörgen.

—Era massa aviat —explica l’Axel.

—Entenc l’advertència. No tenia la intenció d’estressar-lo, encara que sigui tan urgent —diu en Jörgen—. El ministre de Comerç s’ha posat en contacte una altra vegada amb mi, Silencia Defence em truca més d’una vegada al dia. Però jo l’entenc, havia de saber de què es tracta abans. Tot això li ve de nou i… vol actuar minuciosament.

—Sí.

—I això està molt bé, naturalment —continua ell—. Però també sap que pot transferir-li el cas al govern si està insegur.

—No estic insegur —contesta l’Axel—. No he acabat, que encara és més dur.

—És que… des de la perspectiva d’ells s’està endarrerint tot de manera incomprensible.

—He deixat tots els altres casos de banda i puc dir que fins ara sembla que va molt bé —contesta ell—. No intento dissuadir Silencia Defence de carregar el vaixell però encara no he acabat de mirar-m’ho.

—Faré saber a les parts que té una actitud positiva en tot això.

—Faci-ho, vull dir, si no trobo res notable llavors és…

—No trobarà res, he repassat la documentació jo mateix.

—Molt bé, doncs —diu l’Axel suaument.

—No el molestaré més —diu en Jörgen i s’aixeca de la cadira—. Quan li sembla que tindrà feta la valoració?

L’Axel es torna a mirar el material.

—Compti un parell de dies, perquè em veig obligat a obtenir la meva pròpia informació de Kenya.

—Naturalment —somriu en Jörgen Grünlicht i deixa l’habitació.