10
Els ofegats

En Joona Linna condueix per Flemminggatan de camí cap a l’institut Karolinska, a Solna, mentre pensa en el cos penjat d’en Palmcrona, la corda d’estendre roba tibada, la cartera a terra.

En els seus pensaments, en Joona intenta afegir-hi les empremtes de sabates en forma de dos cercles al voltant de l’home mort.

Aquest cas no està tancat.

En Joona gira per Klarastrandsleden cap a Solna. Passa pel canal, on els arbres, que ja han deixat anar les seves llavors, treuen el cap per sobre l’aigua i abaixen les branques cap a la superfície plana com un mirall.

S’imagina altre cop la majordoma, Edith Schwartz, cada detall, les venes d’aquelles mans grans subjectant les bosses de queviures i com ella contesta que hi ha gent servicial a tot arreu.

El Departament de Medicina Forense es troba entre els arbres i àrees verdes ben cuidades del gran campus de l’institut Karolinska. Un edifici de maons vermells al carrer Retzius 5, envoltat d’edificis alts en totes direccions.

En Joona tomba cap a l’aparcament buit de convidats. Veu com el coronel Nils Åhlén, anomenat comunament l’Agulla, passa amb el cotxe trepitjant la vorera i aparca el seu Jaguar de color blanc al mig de la gespa ben cuidada al costat de l’entrada principal.

En Joona fa un signe amb la mà a la dona de recepció, que contesta amb un senyal d’aprovació, ell continua pel passadís, truca a la porta d’en Nålen i entra. Com és habitual, l’oficina d’en Nålen està exempta d’objectes superflus.

Les persianes estan abaixades, però tot i així la llum del sol entra a través de les làmines. La llum brilla sobre totes les superfícies blanques de l’habitació però desapareix en el tauler gris escairat.

En Nålen porta ulleres de pilot amb la muntura blanca i un polo blanc sota la roba de metge.

—He posat una multa a un Jaguar blanc que estava mal aparcat aquí fora —diu en Joona.

—Molt bé —comenta en Nålen.

En Joona s’atura al mig de l’habitació i es posa seriós; els ulls se li tornen d’un gris fosc.

—Com va morir realment? —pregunta.

—En Palmcrona?

—Sí.

Sona el telèfon i en Nålen li allarga a en Joona el protocol de l’autòpsia.

—No calia que haguessis vingut per tenir una resposta sobre això —li diu abans de despenjar el telèfon.

En Joona s’asseu en una cadira amb el respatller de pell blanca davant d’ell. L’autòpsia del cos d’en Palmcrona ja està feta. En Joona fulleja el protocol i es fixa en alguns punts aleatoris:

En Nålen s’apuja les ulleres, que li llisquen pel nas prim i tort, dóna la conversa per acabada i aixeca la mirada.

—Com veus —diu ell badallant—. No hi ha res inesperat. El motiu de la mort recau en l’asfíxia, que és sufocació, tot i que un penjament perfecte rarament provoca sufocació en el significat que entenem, però sí l’obstrucció del subministrament arterial.

—El cervell se sufoca perquè el flux de sang oxigenada s’atura.

En Nålen fa que sí amb el cap:

—Compressió arterial, pessigament bilateral de l’artèria caròtida. Això passa òbviament molt de pressa, pèrdua de la consciència en pocs segons…

—Però ell estava viu abans de ser penjat? —pregunta en Joona.

—Sí.

La cara estreta d’en Nålen, afaitada suaument, té un posat trist.

—Pots apreciar l’altura del salt? —pregunta en Joona.

—No hi ha fractures ni a les vèrtebres cervicals ni a la base del crani; per tant, penso que estem parlant de pocs mil·límetres.

—Sí…

En Joona pensa en la cartera amb l’empremta de les sabates d’en Palmcrona. Obre novament el protocol i el fulleja fins a la ressenya exterior, l’examen de la pell del coll, els angles mesurats.

—En què penses? —pregunta en Nålen.

—Si podria ser possible que l’haguessin estrangulat amb la mateixa soga i després penjat del sostre.

—No —contesta en Nålen.

—Per què no? —pregunta en Joona ràpidament.

—Que per què no? Només hi havia una ranura i era perfecta —comença a explicar en Nålen—. Quan una persona està penjada la soga o corda talla el coll i això…

—Però, òbviament, un delinqüent ja ho deu saber, això —interromp en Joona.

—Sí, però és gairebé impossible de reconstruir-ho… Ja saps que tractant-se d’un penjament perfecte, la corda al voltant del coll s’hauria de fer en punta de fletxa, amb la punta cap amunt, justament on és el nus…

—Perquè el pes del cos tiba la baga.

—Precisament… i pel mateix motiu la part inferior de la corda s’hauria de trobar exactament oposada a la punta.

—Per tant, va morir penjat —constata en Joona.

—Sens dubte.

El coronel prim i alt es mossega suaument el llavi inferior.

—Però podria ser que l’haguessin obligat a suïcidar-se? —pregunta en Joona.

—No amb violència. En qualsevol cas, no hi ha rastre de violència.

En Joona acaba el protocol, hi tamborineja amb compte al damunt amb les dues mans i pensa que els suggeriments de la majordoma sobre que altra gent podria haver estat involucrada en la mort d’en Palmcrona només van ser una conversa confusa. No obstant això, no pot deixar de pensar en les empremtes de dues sabates diferents que va trobar en Tommy Kofoed.

—Per tant, estàs segur de què va provocar la mort? —pregunta en Joona i mira en Nålen als ulls.

—Què havies esperat realment?

—Això —contesta en Joona vacil·lant i posa el dit a la carpeta del protocol de l’autòpsia—. Això era justament el que esperava, però alhora hi ha alguna cosa que no acabo d’entendre.

En Nålen somriu lleugerament:

—Agafa el protocol i llegeix-te’l com un conte de bona nit.

—Sí —contesta en Joona.

—Però crec que et pots oblidar d’en Palmcrona… No hi haurà res més excitant que un simple suïcidi.

El somriure d’en Nålen es perd i abaixa la mirada, però en Joona encara manté una expressió concentrada.

—Segurament que tens raó —diu ell.

—Sí —contesta en Nålen—. I si vols puc especular una mica més… En Carl Palmcrona estava presumiblement deprimit, no portava les ungles arreglades, estaven brutes, no s’havia rentat les dents durant uns dies i anava sense afaitar.

—Ja —diu en Joona dient que sí amb el cap.

—Pots fer-hi un cop d’ull, si ho vols.

—No, no hi ha necessitat —contesta i s’aixeca amb grans esforços.

En Nålen es tira endavant i explica amb veu expectant, com si hagués estat esperant aquell moment:

—Aquest matí m’ha passat una cosa molt més excitant. Tens un moment?

S’aixeca de la cadira i fa un senyal a en Joona amb la mà perquè hi vagi. En Joona el segueix pel passadís. Una papallona de color blau clar s’ha perdut i vola davant d’ells.

—Ja ha acabat el noi? —pregunta en Joona.

—Qui?

—El que era aquí amb la cua de cavall grisa i…

—En Frippe? Merda, no. No pot acabar encara. Té lliure. Ahir va tocar Megadeath al Globen amb Entombed com a grup teloner.

Segueixen endavant cap a una sala fosca amb una taula d’autòpsia d’acer inoxidable. Hi fa molta pudor de desinfectant. Continuen cap a una habitació més freda on s’emmagatzemen els cossos que els forenses examinen en caixes refrigerades.

En Nålen obre una porta i encén el llum del sostre. El llum fluorescent llambreja i estén la seva llum per una habitació amb les parets enrajolades blanques i una taula d’autòpsia llarga coberta de plàstic amb dues piques i els desguassos.

Sobre la taula hi ha estirada una dona jove molt bonica.

La seva pell està torrada pel sol, els cabells llargs i negres es cargolen en rissos gruixuts i brillants per sobre del front i les espatlles. Sembla com si estigués mirant cap a fora de l’habitació amb una expressió barrejada de dubte i esbalaïment.

Les faccions de la comissura dels llavis denoten gairebé una noia entremaliada, com si hagués somrigut i rigut sovint.

Però la brillantor s’ha perdut en els seus ulls foscos i grans. Ja han començat a aparèixer unes petites taquetes de color groc marronós.

En Joona s’aixeca i mira la dona a la taula. Pensa que no pot tenir més de dinou o vint anys. No fa gaire encara era una nena que dormia a casa els pares. Més tard es va convertir en una noia d’escola mig adulta i ara és morta.

Damunt del pit, a la pell de sobre l’estèrnum, s’hi pot veure una línia que fa una mica de corba, com si hi haguessin pintat un somriure de color gris, d’uns trenta centímetres de llarg.

—Què és aquesta línia? —assenyala en Joona.

—Ni idea, potser l’empremta d’un collaret o les marques d’un suèter. Després m’ho miraré.

En Joona contempla el cos sense vida, sospira profundament i sent el mateix que sempre, és davant d’un fet irrefutable, la malenconia brolla dins seu com una soledat sense color.

La vida és tan terriblement fràgil.

Té les ungles dels dits dels peus i de les mans pintades d’un to beix rosat.

—Així doncs, què hi ha d’especial en aquesta noia? —pregunta ell passada una estona.

En Nålen se’l mira seriosament i en girar-se de nou cap al cos els ulls li espurnegen.

—La policia marítima la va portar —diu ell—. La van trobar asseguda al llit a la proa d’una embarcació de lleure que anava a la deriva per l’arxipèlag.

—Morta?

Es creuen les mirades i la veu d’en Nålen de sobte es torna melòdica:

—Va morir ofegada, Joona.

—Ofegada?

En Nålen diu que sí amb el cap amb un somriure vibrant.

—Va morir ofegada estant en una embarcació que surava —diu ell.

—Presumiblement algú la va trobar a l’aigua i la va pujar al iot.

—Sí, però si fos així, jo no t’estaria fent perdre el temps —diu en Nålen.

—Doncs així, de què va?

—No hi ha rastre d’aigua a la resta del seu cos. He enviat la roba de la noia perquè l’analitzin però l’SKL tampoc no hi trobarà res de nou.

En Nålen resta en silenci, fulleja una mica la inspecció exterior preliminar i es mira en Joona amb els ulls oberts, intrigat per si ha aconseguit despertar la seva curiositat. En Joona està dret, totalment quiet, i la cara li canvia de manera instantània. Ara es mira la noia morta amb una expressió facial desperta, enregistrant-ho tot. De sobte treu un parell de guants de làtex d’una caixa i se’ls posa. En Nålen fa cara d’estar molt satisfet quan en Joona s’inclina endavant cap a la noia i amb compte li aixeca els braços per examinar-los.

—No hi trobaràs cap signe de violència —diu en Nålen gairebé en silenci—. És del tot incomprensible.