96
Raphael Guidi

En Joona aparca a Kronobergsparken i travessa ràpidament les àrees verdes en direcció a l’edifici de policia. Al mateix moment truca a la policia de Södertälje. Quelcom dins seu l’ha començat a turmentar, el preocupava el fet de no haver-se pogut quedar en el moment de la detenció d’en Pontus Salman.

Els mals pressentiments encara es fan més forts quan el seu company de Södertälje li explica que no sap on és en Pontus Salman.

—Ara li tornaré a trucar —diu l’home amb accent de Gotland—. Doni’m uns minuts.

—Però segur que s’ha fet càrrec d’ell, oi? —pregunta en Joona.

—Ho hauríem d’haver fet —diu l’home titubejant.

—Vaig ser molt clar quan vaig dir que l’havien de detenir allà mateix.

—No cal que m’estressi —diu l’home—. Estic segur que els nostres companys ho han fet bé.

Tecleja alguna cosa a l’ordinador, remuga sol i torna a teclejar quelcom més abans de contestar:

—Sí, el tenim aquí i li hem confiscat el fusell, un Winchester 400.

—Bé, retinguin-lo aquí, nosaltres hi enviarem un cotxe perquè el reculli —diu en Joona i sent una feble olor de l’essència de la piscina de Kronobergs quan passa per les grans portes de vidre.

Agafa l’ascensor cap amunt, camina de pressa pel passadís i just quan gairebé arriba al despatx d’en Carlos Eliasson li sona el telèfon. És la Disa. De fet no té temps d’agafar la trucada, però ho fa de tota manera.

—Hola —diu la Disa—. Vindràs demà?

—Vas dir que no t’agradava celebrar els aniversaris.

—Ja ho sé, però he pensat que… només tu i jo.

—Sona molt bé —diu en Joona.

—T’haig d’explicar una cosa important —diu ella.

—Molt bé —diu en Joona ja davant de la porta.

—Jo…

—Em sap greu, Disa —interromp ell—. No puc parlar més. Estic a punt d’entrar a una reunió important.

—Tinc una sorpresa —diu ella.

—Disa, haig de penjar ara —diu ell, i obre la porta.

—Però… —diu la Disa.

—Ho sento de veritat, però no tinc temps.

Entra a l’oficina d’en Carlos, tanca la porta i s’asseu al sofà on ja s’espera la Saga Bauer.

—No podem contactar amb l’Axel Riessen i ens temem que tingui a veure amb el permís d’exportació —diu en Joona—. Creiem que en Raphael Guidi és darrere de tot això i per aquest motiu hem d’aconseguir una ordre d’arrest tan aviat com…

—Ordre d’arrest? —interromp en Carlos—. L’Axel Reissen fa dues hores que no contesta el telèfon, no ha anat a treballar aquest matí i penses que l’ha segrestat en Raphael Guidi, un prestigiós home de negocis a qui mai s’ha processat per cap delicte?

En Carlos alça la mà i comença a comptar exageradament amb els dits:

—La policia sueca no té res d’ell, l’Europol no sap res d’ell, la Interpol tampoc, he parlat amb la policia de França, Itàlia i Mònaco.

—I jo he parlat amb l’Anja —diu en Joona somrient.

—Has parlat amb…

En Carlos es queda en silenci quan s’obre la porta i entra l’Anja Larsson:

—Durant un període de deu anys, el nom d’en Raphael Guidi ha aparegut en sis investigacions preliminars relacionades amb delictes d’armament, econòmics i casos d’assassinat —diu ella.

—Però investigacions preliminars —objecta en Carlos—. Això no vol dir que…

—Vol que li digui tot el que sé? —interromp ella.

—Sí, naturalment.

—Les sospites sobre en Raphael Guidi s’han anul·lat en les fases primerenques de gairebé tots els casos i no han arribat mai a judici.

—Res —diu en Carlos.

—El seu consorci va guanyar 123 milions de dòlars per l’Operació Tempesta del Desert per subministrar avions d’atac Nighthawk amb AGM-65 Maverick —continua l’Anja després de mirar breument el seu bloc de notes per verificar la informació—. També va ser una de les seves subempreses la que va proveir les forces sèrbies amb míssils quan van bombardejar els mateixos avions durant la guerra de Kosovo.

L’Anja els ensenya una fotografia d’en Raphael amb unes ulleres de sol de vidres taronja. Porta roba còmoda, uns pantalons de color blau cel i una camisa del mateix color ben cenyida que penja per fora. Somrient, es troba entremig de dos guardaespatlles vestits de negre davant d’un Lamborghini Diablo de color fum.

—La dona d’en Raphael… va ser la famosa violinista Fiorenza Colini —explica l’Anja—. Només un any després del naixement del seu fill, Peter, li van diagnosticar un càncer de mama. Va seguir tots els tractaments que hi havia, però va morir quan el nen tenia set anys.

En un retall del diari La Repubblica es pot veure Fiorenza Colini amb el bonic violí vermell a l’espatlla; al fons es veu la totalitat de l’orquestra La Scala, el director Riccardo Muti resta dret al costat d’ella, a qui els cabells ondulats li brillen sota el focus. Fiorenza Colini porta un vestit estret platí brillant amb un brodat platejat i prismes de gemmes muntades. Somriu per a ella mateixa amb les parpelles pesades. Té el colze dret abaixat, l’arquet va cap avall, la mà esquerra s’estira per sobre el cos del violí: toca una nota aguda.

A la portada de Newsweek hi ha, dret, en Raphael Guidi, que ensenya el seu fill acabat de néixer a Alice Cooper. El titular diu: «Million dollar baby».

En un altre retall de diari porta un vestit d’home clar i està de costat amb en Silvio Berlusconi parlant-hi i darrere d’ells hi ha tres dones rosses amb vestits de bany minúsculs al voltant d’una piscina en forma de cor de marbre rosa.

—En Raphael Guidi és resident de Mònaco, però si un vol trobar-lo, hauria d’anar mar endins, segons el que he entès —explica l’Anja—. Avui dia es passa la major part del temps al seu magnífic iot Theresa. És fàcil d’entendre. El iot va ser construït per Lürssen a Bremen fa quinze anys i en aquell temps era el més car del món.

En una foto petita de French Vogue el iot blanc en forma de fletxa es pot veure a mar obert com la punta d’una llança de porcellana i a la pàgina central desplegable amb el titular «Lion en Cannes», Lleó a Cannes, s’està mostrant una festa del festival de cinema de Cannes a bord del luxós iot. Tothom va vestit d’esmòquing. L’actor Kevin Costner parla amb la Salma Hayek i en Raphael Guidi està entre la seva dona i la famosa model de Playboy, la sueca Victoria Silvstedt. Darrere d’ell s’esperen dos guardaespatlles amb cares inexpressives. El port només es pressent a través de les múltiples finestres del menjador. Del sostre hi pengen nius d’ocells amb tucans i al mig del menjador hi ha una gàbia amb un gran lleó.

Li tornen els retalls de diari a l’Anja, que diu tranquil·lament:

—Hauríem d’escoltar tot això… Els serveis d’intel·ligència de Bèlgica han enregistrat converses telefòniques entre un fiscal italià i en Salvador Garibaldi, que va ser general de brigada de l’Esercito Italiano.

Ella reparteix una precipitada traducció i tot seguit posa el dispositiu de memòria USB a l’ordinador d’en Carlos, s’inclina cap endavant i fa clic a l’arxiu de so. El programa s’obre instantàniament i una veu comença a parlar ràpidament. De manera monòtona s’enumeren en francès les circumstàncies al voltant de la conversa, el lloc, la data i l’hora. Després se sent un clic metàl·lic i un to de marcar llunyà.

Se sent crepitar durant una estona abans de distingir-se una veu clara:

«Estic escoltant i estic preparat per iniciar un examen preliminar», diu el fiscal.

«Però no testificaria mai contra en Raphael, ni tan sols sota tortura, no…».

La veu d’en Salvatore Garibaldi desapareix, crepita, es fa silenci absolut i després se’l sent de nou, però tènuement, com si el so passés a través d’una porta tancada.

«… amb retrocés i sistemes de míssils totalment lliures de retrocés… i una gran quantitat de mines, hi havia mines terrestres, mines antivehicle, mines antitancs… En Raphael mai… igual que Ruanda, a ell no li importava. Hi havia porres i matxets, res amb el que es pogués fer diners. Però es va girar la truita i es va repartir per tot el Congo i ell va voler prendre-hi part, llavors es dinamitzaria, pensava ell. Primer va armar el Front Patriòtic Ruandès (FPR), per tal de rematar en Mobutu, i després va tornar a injectar directament armament pesant als hutus, ja que aquests s’haurien d’enfrontar amb l’FPR».

Se sent un xiulet estrany a través del soroll, se sent picar i després torna la seva veu.

Respira ràpidament, mussita per ell mateix i després se sent molt proper:

«Això dels malsons, no crec que fos veritat. Vaig haver d’estar al costat d’ella i agafar-li les mans suades… La meva filla tenia catorze anys. Tan bonica, tan preciosa… Raphael… ho va fer ell mateix, volia tallar-la amb el ganivet, cridava que ell era l’amo del meu malson. Res que ningú pogués entendre».

Crepita estranyament i se sent cridar, un vidre s’esclafa, el so de la gravació s’entretalla.

«Per què algú hauria de voler fer coses que són… Ell va agafar el ganivet de cuina d’un dels guardaespatlles… la cara de la meva filla, la seva bonica, bonica…».

En Salvatore Garibaldi plora desconsoladament, gemega i després crida que només es vol morir, res més.

Se sent crepitar i la gravació s’acaba. Es fa silenci total a l’habitació d’en Carlos Eliasson. Una llum juganera cau a l’oficina a través de les finestres petites que donen a Kronobergsparken.

—Aquesta gravació —diu en Carlos al cap d’una estona— no mostra res… Al principi ell va dir que no volia testificar, per tant m’imagino que el fiscal devia suspendre l’examen preliminar.

—Tres setmanes després de la conversa telefònica, el propietari d’un gos va trobar el cap de Salvatore Garibaldi —diu l’Anja—. Era a la sèquia, just al costat de Viale Goethe, darrere l’hipòdrom de Roma.

—Què va passar amb la filla? —pregunta en Joona tranquil·lament—. Què li va passar?

—La Maria Garibaldi, de catorze anys, continua desapareguda —diu l’Anja breument.

En Carlos sospira, mussita alguna cosa per a ell mateix, va cap a l’aquàrium i contempla el seu paradís de peixos durant un moment abans de tombar-se cap als altres.

—Què hem de fer? No podeu provar que la munició ja és de camí cap al Sudan ni podeu connectar de cap manera la desaparició de l’Axel Riessen amb en Raphael Guidi —diu ell—. Doneu-me una pista, per petita que sigui, i parlaré amb el fiscal, però necessito una connexió i no tan sols…

—Jo sé que és ell —interromp en Joona.

—I no tan sols que en Joona digui que ho sap —acaba en Carlos.

—Necessito autoritat i recursos per arrestar en Raphael Guidi per un delicte contra la llei sueca i internacional —continua en Joona tossudament.

—No sense proves —diu en Carlos.

—Ja les trobaré, les proves —diu en Joona.

—Has de convèncer en Pontus Salman perquè testifiqui.

—Avui l’anirem a buscar, però penso que serà difícil que testifiqui perquè encara està massa espantat… Està tan espantat que volia treure’s la vida —diu en Joona.

—Però si arrestem en Raphael, potser llavors s’atreviria a parlar. Vull dir si es tranquil·litza —diu la Saga.

—No podem arrestar una persona com en Raphael Guidi sense tenir proves o testimonis —diu en Carlos amb èmfasi.

—Entesos, i així què punyetes hem de fer, doncs? —pregunta la Saga.

—Pressionarem en Pontus Salman, és tot el que podem fer…

—Crec, però, que l’Axel Riessen està en perill —diu en Joona—. És massa urgent per…

Callen tots tres i dirigeixen la mirada cap a la porta quan entra el fiscal en cap Jens Svanehjälm.