51
Qui guanya

La Penélope esbufega intentant agafar aire. Hi ha un home a la porta del dormitori. En Björn busca alguna cosa amb què defensar-se, una arma.

—I què dimonis esteu fent? —pregunta l’home amb veu ronca.

La Penélope veu que no és el perseguidor, sinó presumptament el propietari de la casa. És un home baixet, ample i corpulent. La seva cara li resulta familiar a la Penélope, com si el conegués de fa anys.

—Drogoaddictes? —pregunta ell, interessat.

De sobte la Penélope ja sap qui és. Han irromput a la casa de l’Ossian Wallenberg. Va ser un presentador molt apreciat d’un programa de televisió ara feia deu anys. Es tractava d’un programa d’entreteniment de cap de setmana: El divendres d’or, Contesta una poca-soltada, Lleó de vespre. L’Ossian Wallenberg normalment feia competicions, tenia premis amagats darrere de portes resplendents i convidats. Cada programa d’El divendres d’or acabava de la mateixa manera: l’Ossian aixecava a pes el seu convidat. Somrient i amb la cara vermella. La Penélope recorda com quan era una nena va veure com aixecava la Mare Teresa. La dona vella i fràgil estava completament atemorida. L’Ossian Wallenberg era conegut pels seus cabells d’or, la roba extravagant i la seva arterosa crueltat.

—Hem entrat per accident —diu en Björn—. Necessitem contactar amb la policia.

—Molt bé —diu l’Ossian, indiferent—. Per desgràcia només tinc un telèfon mòbil.

—Necessitem que ens el deixi, és urgent.

L’Ossian treu el mòbil, se’l mira i l’apaga.

—Què fa? —pregunta la Penélope.

—Faig el que em surt dels pebrots —contesta ell.

—Però de veritat que necessitem que ens deixi el seu telèfon —diu ella.

—Llavors necessitareu el meu pin —somriu l’Ossian.

—Què fa?

S’inclina cap al muntant de la porta i els mira durant una estona.

—Pensar que uns drogats han trobat el camí cap a casa meva, pobret de mi.

—Nosaltres no som…

—A qui li importa? —interromp l’Ossian.

—A nosaltres ens importa un rave —diu la Penélope a en Björn.

Ella vol marxar, però en Björn fa una cara de cansat que no pot amb ella, té la cara i els llavis pàl·lids, es recolza amb la mà contra la paret.

—Ens sap greu haver irromput així a casa seva —diu en Björn—. Li pagarem tot el que hem agafat, però ara mateix hem d’utilitzar el seu telèfon, és una situació molt delicada i…

—I com et dius? —interromp l’Ossian, somrient.

—Björn.

—Et queda bé la jaqueta, Björn, però no has vist la corbata? Hi ha una corbata a joc.

L’Ossian va cap a l’armari i en treu una corbata de pell blava del mateix to que la jaqueta i amb compte li fa el nus de la corbata a en Björn.

—Truqui vostè mateix a la policia —diu la Penélope—. Digui’ls que ha trobat dos lladres in fraganti.

—No facis broma —contesta l’Ossian, sorrut.

—Què vol, vostè? —pregunta ella decididament.

Ell fa uns passos enrere i examina els seus intrusos.

—No m’agrada aquesta —li diu l’Ossian a en Björn—; tu, en canvi, ets elegant i portes la meva jaqueta. Ella es pot quedar amb aquest suèter tan horrorós, no trobes? Igual que el mussol banyut Helge. No sembla sueca, sembla…

—Prou, pari ja —diu en Björn.

L’Ossian s’acosta expressant enuig i aixecant el puny enlaire davant de la cara d’en Björn.

—Ja sé qui és vostè —diu la Penélope.

—Bé —diu l’Ossian amb un petit somriure.

En Björn mira meditatiu la Penélope i l’home. La Penélope no es troba bé i s’asseu al llit intentant respirar tranquil·lament.

—Espera —diu l’Ossian—, tu també…, t’he vist a la tele, et reconec.

—He participat en diversos debats de la tele…

—I ara ets morta —diu ell somrient.

El cos de la Penélope es posa rígid i a la defensiva amb aquelles paraules estranyes. Ella mira d’entendre a què es refereix i busca al seu voltant un camí per fugir. En Björn està dret contra la paret i es desploma a terra. Té la cara completament pàl·lida, no pot dir paraula.

—Si no ens vol ajudar —diu la Penélope—, ja trobarem algú altre que…

—Sí que ho faré, és clar, ho faré —interromp ell.

L’Ossian surt i va cap al rebedor, torna amb una bossa de plàstic, treu un paquet de cigarrets i un diari vespertí. Llança el diari sobre el llit i es torna a emportar la bossa i els cigarrets a la cuina. A la portada del diari la Penélope veu una foto d’ella mateixa, una foto encara més gran de la Viola i una foto d’en Björn. Per sobre la foto de la Viola hi ha escrit «morta» i per sobre les altres dues «desapareguts».

«Drama en un iot. Es tem que hi hagi tres morts», diu el titular.

La Penélope pensa en la seva mare, se la imagina, terriblement espantada, plorant desconsoladament. Completament sola abraçant-se amb els seus propis braços, com a la presó.

El terra cruix i l’Ossian Wallenberg entra al dormitori de nou.

—Anem a competir —diu ell impacient.

—Què vol dir…

—Merda, tinc la sensació d’estar en una competició!

—Competició? —pregunta en Björn amb un somriure insegur.

—No saps què és una competició?

—Sí, però…

La Penélope mira l’Ossian i s’adona com són de vulnerables mentre ningú sàpiga que són vius, mentre ningú sàpiga què ha passat. L’Ossian els podria assassinar perquè de tota manera tothom pensa que ja són morts.

—Vol provar els seus poders amb nosaltres —diu la Penélope.

—Ens donarà el telèfon i el codi pin si hi participem? —pregunta en Björn.

—Si guanyeu —contesta l’Ossian mirant-los amb ulls brillants.

—I si perdem? —pregunta la Penélope.