50

PER la Laila, la vida a Murree és còmoda i tranquil·la. La feina no és especialment feixuga, i en els dies lliures, ella i en Tariq porten els nens al telecadira del turó Patriata, o van a Pindi, des d’on, si el dia és clar, es pot veure Islamabad i el centre de Rawalpindi. Un cop allà, estenen una manta damunt l’herba i mengen entrepans de mandonguilles amb cogombre i beuen gínger fred.

És una bona vida, es diu la Laila, una vida que és d’agrair. És, de fet, la mena de vida que solia somniar els dies més obscurs dels seus anys amb en Rasheed. D’això, la Laila se’n recorda cada dia.

Una nit calorosa de juliol del 2002, ella i en Tariq són al llit, parlant en veu baixa sobre els canvis del seu país. N’hi ha hagut molts. Les forces de coalició han fet fora els talibans de les ciutats importants i els han empès a la frontera amb el Pakistan i a les muntanyes del sud i l’est de l’Afganistan. L’ISAF, una força de manteniment de la pau internacional, ha estat enviada a Kabul. Ara el país té un president interí: en Hamid Karzai.

La Laila decideix que ara és el moment de dir-li-ho.

Sense pensar-s’hi, fa un any hauria donat un membre per aconseguir sortir de Kabul. Però fa uns quants mesos que troba a faltar la ciutat de la seva infantesa, l’enrenou del basar de Shor, els jardins de Babur, la crida dels transportistes d’aigua que arrosseguen les bosses de pell de cabra. Enyora els regateigs de les peces de roba al carrer del Pollastre i els venedors de melons a Karteh-parwan.

Però el que sent la Laila aquests dies quan pensa en Kabul no és simple nostàlgia. És com un turment. Té notícies que a Kabul hi ha escoles noves, carreteres pavimentades de nou, dones que tornen per treballar, i la seva vida, aquí, agradable com és, agraïda com n’està, li sembla… insuficient, inconseqüent. Pitjor encara, malaguanyada. Darrerament, ha començat a sentir la veu del babi: «Pots ser el que vulguis, Laila. Ho sé. I també sé que quan s’acabi aquesta guerra, l’Afganistan et necessitarà».

La Laila també sent la veu de la mammy. Recorda la resposta de la mammy al babi quan ell suggeria que marxessin de l’Afganistan: «Vull veure que el somni dels meus fills esdevé realitat. Vull ser allà quan això passi i que els nois ho vegin, també. Ho veuran a través dels meus ulls».

Ara, hi ha una part de la Laila que vol tornar a Kabul, per la mammy i el babi, perquè ho vegin a través dels seus ulls.

I després, amb molta més força, hi ha la Mariam. Va morir per això, la Mariam?, es demana la Laila. Es va sacrificar per ella perquè fos una minyona en terra estrangera? Potser a la Mariam no li sabria greu, el que feia la Laila, perquè ella i els nens estaven segurs i feliços. Però a la Laila li importa. De cop i volta, li importa.

—Vull tornar —diu.

En Tariq s’incorpora al llit i la mira.

La Laila es torna a sorprendre de com n’és, de ben plantat, de la corba perfecta del seu front, els músculs fibrosos que li embelleixen els braços, els ulls brillants, intel·ligents. Ha passat un any i encara hi ha vegades, en moments com aquest, en què la Laila no pot creure que s’hagin tornat a trobar, que sigui realment aquí, amb ella, que sigui el seu marit.

—Tornar? A Kabul? —pregunta ell.

—Només si tu també ho vols.

—No ets feliç aquí? Sembles feliç. I els nens també.

La Laila s’incorpora. En Tariq es torna a estirar, li deixa espai.

—Sóc feliç —diu la Laila—. Esclar que ho sóc. Però… on anirem, Tariq? Quant temps ens quedarem? Això no és a casa. Kabul existeix, i hi estan passant moltes coses, totes bones. Vull formar part de tot allò. Vull fer-hi alguna cosa, contribuir-hi. M’entens?

En Tariq fa que sí, a poc a poc.

—Aleshores, això és el que vols? N’estàs segura?

—Ho vull, sí, n’estic segura. Però és més que això. Sento que he de tornar. Si em quedo aquí, no estaré bé.

En Tariq es mira les mans i després es reclina damunt d’ella.

—Però només, només si tu també hi vols anar.

En Tariq somriu. Els solcs del front s’esclareixen i, durant un instant torna a ser el Tariq d’abans, el Tariq que no tenia mals de cap, el que una vegada havia dit que a Sibèria els mocs que queien es convertien en gel. Pot ser que sigui la seva imaginació, però a la Laila li sembla que últimament hi ha més senyals d’aquell Tariq.

—Jo? —pregunta—. Et seguiré a la fi del món, Laila.

Ella s’hi acosta i li besa els llavis. Creu que mai no l’ha estimat tant com en aquest moment.

—Gràcies —diu, posant el front damunt del d’ell.

—Anem-nos-en a casa.

—Però primer vull anar a Herat —proposa.

—A Herat?

La Laila li ho explica.

* * *

Els nens necessiten que els tranquil·litzin, cadascun a la seva manera. La Laila ha de fer seure l’Aziza, que es desperta agitada, gairebé histèrica, que encara té malsons, que la setmana passada es va espantar moltíssim quan algú va disparar salves en un casament prop de casa seva. La Laila ha d’explicar a l’Aziza que quan tornin a Kabul no hi haurà guerra i que no la farà tornar a l’orfenat.

—Viurem tots junts. El teu pare, jo, en Zalmai i tu, Aziza. Tu no t’hauràs de separar mai més de mi. T’ho prometo. —Somriu a la seva filla—. Fins el dia que tu vulguis, esclar. Quan t’enamoris d’algun noi i t’hi vulguis casar.

El dia que deixen Murree, en Zalmai està desconsolat. Ha agafat l’Alyona pel coll i no la deixa anar.

—No el puc arrencar! —diu l’Aziza.

—Zalmai, no podem pujar amb la cabra a l’autobús —torna a dir-li la Laila.

No és fins que en Tariq s’agenolla al seu costat, fins que li promet que li comprarà una cabra com l’Alyona quan siguin a Kabul, que en Zalmai la deixa anar amb reticència.

També hi ha plors de comiat amb en Sayeed. Per invocar la bona sort, sosté un Alcorà ben enlaire, al costat de l’entrada. En Tariq, la Laila i els nens el besen tres vegades i hi passen per sota. El conserge ajuda en Tariq a carregar les dues maletes al portaequipatge del seu cotxe. I és en Sayeed qui els acompanya a l’estació, qui resta una bona estona dempeus fent moure la mà mentre l’autobús petarrelleja i s’allunya.

La Laila es tomba i, mentre veu com en Sayeed es perd en el vidre posterior de l’autobús, sent el xiuxiueig de la veu del dubte. Es pregunta si és una beneiteria deixar enrere la seguretat de Murree, tornar a la terra on van morir els seus pares i germans i on el fum de les bombes just s’està esvanint.

I aleshores, des del fons fosc de la seva memòria, s’eleven dos versos, l’oda de comiat del babi a Kabul: «Hom no podria comptar les llunes que brillen a les seves teulades, o els mil sols esplèndids que s’amaguen darrere els seus murs».

La Laila es torna a instal·lar al seu seient, intentant eixugar-se les llàgrimes dels ulls, parpellejant. Kabul els espera. Kabul els necessita. Aquest viatge cap a casa és el que han de fer.

Però primer, encara s’ha de dir un últim adéu.

* * *

Les guerres a l’Afganistan han destruït les carreteres que connecten Kabul, Herat i Kandahar. Ara el camí més fàcil per arribar a Herat és a través de Mashad, a l’Iran. La Laila i la seva família no hi arriben fins a la nit. Pernocten en un hotel, i el matí següent es fiquen en un altre autobús.

Mashad és una ciutat desbordant i dinàmica. La Laila es fixa en els parcs, les mesquites i els restaurants de chelo-kabob. Quan l’autobús passa pel santuari de l’imam Reza, el vuitè imam Shia, la Laila estira el coll per provar de veure les rajoles resplendents, els minarets, la magnífica cúpula daurada, tot conservat amb cura i afecte.

Pensa en els budes del seu país. Ara són grans piles de pols que voleien la vall Bamiyan.

El trajecte en autobús per la frontera entre l’Iran i l’Afganistan té una durada de gairebé deu hores. Quan s’apropen a l’Afganistan, el terreny es fa més desolat, més estèril. Prop de la frontera amb Herat, passen per un camp de refugiats afganesos. A la Laila li sembla poc menys que un munt d’escombraries grogues, tendes negres i estructures escasses fetes de planxes d’acer. S’estira al seient i agafa la mà d’en Tariq.

* * *

A Herat, la majoria de carrers estan pavimentats i hi ha pins a banda i banda. Hi ha parcs municipals i biblioteques a mig construir, patis ben conservats, edificis pintats de fa poc. Els semàfors funcionen i, el que més sorprèn la Laila, és que l’electricitat és constant. La Laila ha sentit a dir que el senyor de la guerra de Herat, d’estil feudal, l’Ismail Khan, ha ajudat a reconstruir la ciutat amb l’ingrés considerable de la recaptació que obté a la frontera afganoiraniana, els diners que Kabul diu que no són seus sinó del govern central. Hi ha un to reverencial i alhora terrible en la manera com el taxista que els porta a l’hotel Muwaffaq diu el nom d’Ismail Khan.

L’estada de dues nits al Muwaffaq els costarà gairebé una cinquena part dels estalvis, però el viatge des de Mashad ha estat llarg i cansat i els nens estan esgotats. Mentre li dóna la clau de l’habitació, el conserge diu a en Tariq que el Muwaffaq és popular entre els periodistes i els treballadors de diverses ONG.

—En Bin Laden va dormir aquí una vegada —presumeix.

L’habitació té dos llits i un bany amb aigua corrent. A la paret, entre els llits, hi ha un retrat del poeta Khaja Abdullah Ansary. Des de la finestra, la Laila veu el carrer de sota, ple de gent, i un parc a l’altra banda, amb camins de pedres pàl·lides travessats per mates de flors. Els nens, que s’han acostumat a la televisió, se senten decebuts perquè a l’habitació no n’hi ha. S’adormen aviat. També en Tariq i la Laila cauen esgotats. La Laila dorm profundament als braços d’en Tariq, excepte quan a mitjanit es desperta per un somni que no pot recordar.

* * *

Al matí següent, després d’un esmorzar de te i pa tou, melmelada de codony i ous durs, en Tariq li aconsegueix un taxi.

—Estàs segura que no vols que vingui? —pregunta.

En Tariq porta l’Aziza agafada de la mà, i en Zalmai s’està al seu costat, amb una espatlla recolzada al seu maluc.

—N’estic segura.

—Estic amoïnat.

—Estaré bé —diu—. T’ho prometo. Porta els nens a un mercat. Compra’ls alguna cosa.

Quan s’allunya el taxi, en Zalmai comença a plorar, i quan la Laila mira enrere veu que s’està agafant a en Tariq. El fet que comenci a acceptar-lo l’alleuja, però li trenca el cor.

* * *

—Vostè no és de Herat —diu el conductor.

Té els cabells negres i llargs fins a les espatlles, un nas comú entre els talibans, la Laila ja ho havia descobert, i una mena de cicatriu al llavi superior, a la banda esquerra. Hi ha una foto enganxada al vidre, al seu costat. És d’una noia jove amb galtes rosades i els cabells pentinats en dues trenes idèntiques.

Ella li explica que ha estat al Pakistan, durant el darrer any, i que torna a Kabul.

—Deh-mazang.

Per la finestreta, la Laila veu gerres amb mànecs de llautó, fabricants de selles de muntar que les posen a assecar al sol.

—Ha viscut aquí molt de temps, germà? —pregunta.

—Tota la meva vida. Vaig néixer aquí, ho he vist tot. Recorda la revolta?

La Laila diu que sí, però ell continua.

—Va ser al març del 1979, uns nou mesos abans que ens envaïssin els soviètics. Alguns habitants de Herat enfadats van matar uns quants assessors soviètics, perquè van enviar tancs i helicòpters i ens van bombardejar. Durant tres dies, hamshira, van atacar la ciutat. Van ensorrar edificis, van matar milers de persones. En aquells tres dies vaig perdre dues germanes. Una d’elles tenia dotze anys.

Dóna copets a la foto del vidre.

—És aquesta.

—Em sap greu —diu la Laila, meravellant-se del fet que cada història afganesa està marcada per la mort, per la pèrdua i per un dolor inimaginable. I, tanmateix, la gent troba una manera de sobreviure, de continuar. La Laila pensa en la seva pròpia vida i en tot el que li ha passat, i la sorprèn el fet que també ha sobreviscut, que és viva i que és al seient d’aquest taxi, escoltant la història d’aquest home.

* * *

Gul Daman és un poble d’unes quantes cases tancades que s’aixequen entre kolbas planes construïdes amb fang i palla. A fora de les kolbas, la Laila veu dones que cuinen colrades del sol. Tenen la cara suada del vapor que surt de les grans olles ennegrides posades en graelles improvisades de llenya. Els ases amorrats a les menjadores. Els nens que perseguien uns pollastres comencen a empaitar el taxi. La Laila veu que els homes empenyen carretons plens de pedres. S’aturen i miren com circulen els cotxes. El conductor gira i, mentrestant, passen per un cementiri. Hi ha un mausoleu al centre i hi diu que allà hi ha enterrat un poble sufí.

També hi ha un molí de vent. Sota l’ombra de les seves aspes mandroses, plenes de rovell, hi ha tres nens ajupits jugant amb fang. El conductor s’atura i treu el cap per la finestra. Respon el més gran dels nens, assenyala una casa de més enllà, seguint la carretera. El conductor li dóna les gràcies i torna a engegar el cotxe.

Aparca fora de la tanca. La casa té un sol pis. La Laila veu la part superior de les copes d’unes figueres que surten per darrere les parets, amb algunes branques que cauen cap al costat.

—No trigaré —diu al conductor.

Encén un altre cigarret.

—L’estaré esperant.

* * *

L’home de mitjana edat que li obre la porta és baix, prim, i amb els cabells vermellosos. Té reflexos grisos a la barba. Vesteix un chapan sobre el pirhan-tumban.

Intercanvien salaam alaykums.

—És aquesta la casa del mul·là Faizullah? —pregunta la Laila.

—Sí, sóc el seu fill, en Hamza. Hi ha alguna cosa que pugui fer per vostè, hamshireh?

—He vingut aquí per una antiga amiga del seu pare, la Mariam.

En Hamza parpelleja. Una mirada perplexa li travessa la cara.

—Mariam…

—La filla d’en Jalil Khan.

Torna a parpellejar. Aleshores es posa una mà a la galta i el rostre se li il·lumina amb un somriure ple de forats i dents podrides.

—Oh! —diu. Sona com un «ohhhhhh», com un sospir—. Oh! La Mariam! És la seva filla? Ella… —Ell, ara, torça el coll, mirant per darrere seu frisosament, buscant alguna cosa—. És aquí? Ha estat tan llarg! La Mariam és aquí?

—No, es va morir, em sap greu.

El somriure d’en Hamza desapareix.

Durant un moment, romanen allà, a l’entrada, en Hamza mirant a terra. Un ase brama en algun lloc.

—Passi —diu en Hamza. Obre la porta—. Si us plau, entri.

* * *

S’asseuen al terra d’una habitació poc moblada. Hi ha una catifa de Herat, plena de coixins per asseure-s’hi i una foto emmarcada de la Meca a la paret. S’asseuen al costat de la finestra oberta, a banda i banda d’un rectangle de llum del sol. La Laila sent veus de dones que xiuxiuegen en una altra sala. Un nen descalç deixa davant d’ells una plata amb te verd i dolços gaaz de festucs. En Hamza aprova el gest amb el cap.

—El meu fill.

El nen marxa sense fer cap soroll.

—Au, expliqui-m’ho —diu en Hamza, amb veu cansada.

La Laila ho fa. Li ho explica tot. Necessita més temps del que s’havia imaginat. Cap al final, s’esforça per mantenir la serenitat. Ja ha passat un any i encara no li resulta senzill parlar de la Mariam.

Quan ha acabat, en Hamza s’està molta estona en silenci. Lentament, fa girar la tassa de te damunt del plat, primer cap a una banda i després cap a l’altra.

—El meu pare, descansi en pau, li tenia molt d’afecte —diu per fi—. Li va cantar l’Azan a l’orella quan va néixer, sap? Cada setmana la visitava, mai no hi va faltar. De vegades anava amb ell. Era el seu mestre, sí, però també era un amic. El meu pare era un home caritatiu, gairebé es va desmuntar quan en Jalil Khan la va casar.

—Em sap greu pel seu pare. Que Déu el perdoni.

En Hamza ho agraeix, assentint.

—Va viure molts anys. De fet, va sobreviure a en Jalil Khan. El vam enterrar al cementiri de poble, no gaire lluny d’on hi ha enterrada la mare de la Mariam. El meu pare era un home estimat, realment estimat, segurament elegit pel cel.

La Laila va abaixar la tassa.

—Li puc demanar una cosa?

—Esclar que sí.

—M’ho pot ensenyar? —diu—. Em pot ensenyar on vivia la Mariam? M’hi pot portar?

* * *

El conductor accepta esperar-se una estona més.

En Hamza i la Laila surten del poble i caminen avall, per la carretera que connecta Gul Daman amb Herat. Després d’uns quinze minuts, ell assenyala un forat estret a l’herba espigada que flanqueja la carretera a banda i banda.

—S’hi va per allà —diu—. Allà hi ha un camí.

El camí és una pista serpentejant, difuminat per la vegetació i el sotabosc. El vent fa que l’herba fregui el tou de la cama de la Laila mentre fa el camí amb en Hamza. A cada banda hi ha grups de flors salvatges que es gronxen amb el vent, les unes altes, amb pètals curvilinis, i les altres baixes. Aquí i allà hi ha uns quants ranuncles que es deixen veure, irregularment, a través dels arbustos baixos. La Laila sent els refilets de les orenetes, al cel, i la xerradissa de les llagostes, sota els peus.

Caminen per un pendent durant dues-centes iardes o més. Aleshores la pista s’anivella i s’obre a una parcel·la de terra més plana. S’aturen, prenen aire. La Laila es dóna copets al front amb la màniga i s’aparta un eixam de mosquits que li volen per la cara. Aquí veu les muntanyes baixes a l’horitzó, unes quantes flors bordes, alguns pollancres, diversos arbustos salvatges dels quals no sap el nom.

—Aquí hi solia haver un rierol —diu en Hamza, gairebé sense alè—. Però d’un temps ençà s’ha anat assecant.

Diu que l’esperarà aquí, que travessi el llit sec del rierol i camini cap a les muntanyes.

—Esperaré aquí —diu, asseient-se en una roca sota un pollancre—. Continuï.

—Jo no puc…

—No es preocupi, agafi’s el temps que necessiti. Continuï, hamshireh.

La Laila li dóna les gràcies. Travessa el llit del riu saltironant d’una pedra a l’altra. Veu ampolles de sosa trencades entre les roques, llaunes rovellades i un contenidor metàl·lic cobert de floridura amb una tapadora de zinc mig enterrada a terra.

Va cap a les muntanyes, cap als salzes. Ara en veu les branques, llargues, caigudes, que tremolen amb cada ràfega de vent. El cor li batega fort. Veu que els salzes estan disposats tal com la Mariam li havia explicat, en un bosc circular, amb una clariana al mig. La Laila camina més ràpid, gairebé corre. Mira enrere i veu que en Hamza és una figura minúscula i el seu chapan, una taca de color sobre el marró de l’escorça de l’arbre. S’entrebanca amb una pedra i gairebé cau, però recobra l’equilibri. S’afanya, la resta del camí, amb els camals dels pantalons aixecats. Esbufega abans d’arribar als salzes.

La kolba de la Mariam encara és allà.

Quan s’hi acosta, la Laila veu que el marc de la finestra és buit i que la porta ha desaparegut. La Mariam havia descrit un tancat per als pollastres, un tandoor, i també un cobert de fusta, però la Laila no troba el rastre de cap d’aquestes coses. S’atura a l’entrada de la kolba i sent les mosques brunzint a dins.

Per entrar ha d’esquivar una gran teranyina. A dins és fosc, amb la qual cosa la Laila ha d’esperar uns instants per poder adaptar els ulls a la foscor. Veu que l’espai és fins i tot més petit del que s’havia imaginat. Només queda la meitat d’un tauló podrit i estellat del terra. S’imagina que la resta deu haver estat utilitzada com a llenya. Ara el terra és cobert de fulles seques, ampolles trencades, embolcalls de xiclet, bolets salvatges, paquets esgrogueïts de cigarretes. Però, principalment, de males herbes, algunes, mig seques, que pugen descaradament fins a mitja paret.

—Quinze anys —pensa la Laila—. Quinze anys en aquest lloc.

La Laila s’asseu amb l’esquena contra la paret i escolta el vent que passa a través dels salzes. Al sostre hi ha més teranyines. Algú ha pintat alguna cosa amb esprai en una de les parets, però s’ha esborrat gairebé tot i la Laila no pot desxifrar què hi diu. Aleshores s’adona que les lletres són russes. Hi ha un niu d’ocells abandonat en una cantonada, i un ratpenat en una altra, allà on la paret toca el sotateulada.

La Laila tanca els ulls i s’està asseguda allà durant una estona.

De vegades, al Pakistan era difícil recordar els detalls del rostre de la Mariam. Hi havia vegades en què, com una paraula que es troba a la punta de la llengua, la cara de la Mariam la defugia. Però ara, aquí, en aquest lloc, és fàcil recordar la Mariam amb els ulls tancats: la suavitat de la seva mirada, la barbeta llarga, la pell colrada del coll, el somriure hermètic. Aquí, la Laila pot tornar a posar la galta sobre la suavitat de la falda de la Mariam, pot sentir com la Mariam la gronxa una vegada i una altra, recitant versos de l’Alcorà, pot sentir les paraules vibrant al cos de la Mariam, als seus genolls, i a les seves pròpies orelles.

Aleshores, de cop i volta, les males herbes es comencen a perdre, com si alguna cosa les estigués estibant cap avall, des de les arrels. S’enfonsen i s’enfonsen fins que el terra de la kolba s’ha empassat la darrera de les seves fulles espinoses. Les teranyines es desfan. Els nius d’ocells es desmantellen, els branquillons es deixen anar un per un, volant fora de la kolba, fins al final. Una goma d’esborrar invisible suprimeix el grafit rus de la paret.

Tornen les fustes del terra. Ara la Laila veu un parell de llits, una taula de fusta, dues cadires, una estufa de ferro colat a la cantonada, lleixes al llarg de les parets plenes d’olles d’argila i cassoles, un bullidor de te ennegrit, tasses i culleres. Sent pollastres que escatainen a fora i el distant clapoteig del corrent.

Una Mariam jove s’asseu a la taula, fa una nina prop de la llum d’un quinqué. Cantusseja alguna cosa. Té la pell llisa i jove, els cabells nets, pentinats enrere. Encara té totes les dents.

La Laila mira com la Mariam enganxa trossos de cordill al cap de la seva nina. D’aquí a uns quants anys, aquesta nena serà una dona que farà petites preguntes sobre vida, que mai no molestarà, que mai no dirà que també ha tingut dolors, decepcions, somnis que han estat ridiculitzats. Una dona que serà com una roca al fons d’un riu, suportant pesos sense queixar-se, sense perdre la gràcia, però marcada per la turbulència que li cau al damunt. La Laila ja veu alguna cosa darrere els ulls d’aquella nena, alguna cosa profunda dins el cor que no podran trencar ni en Rasheed ni els talibans. Alguna cosa tan dura i inflexible com un bloc de pedra calcària. Alguna cosa que, al capdavall, serà la seva anul·lació recíproca i la salvació de la Laila.

La petita aixeca la mirada. Deixa estar la nina i somriu.

—Laila jo?

La Laila obre els ulls com a taronges. Es queda sense respiració i inclina el cos cap endavant. Espanta el ratpenat vola d’un extrem de la kolba a l’altre, i bat les ales com les pàgines d’un llibre, abans de sortir volant per la finestra.

La Laila s’aixeca, treu la fullaraca del seient i dels seus pantalons. Surt de la kolba. A fora, la llum s’ha mogut una mica. Bufa el vent i fa onejar l’herba i les branques dels salzes.

Abans de deixar la clariana, la Laila fa un darrer cop d’ull a la kolba on la Mariam havia dormit, menjat, somniat, aguantat la respiració per a en Jalil. A les parets que ara s’esfondren, els salzes fan dibuixos que es mouen amb cada ràfega de vent. Un corb ha arribat al terrat i picoteja alguna cosa, gralla i se’n va volant.

—Adéu, Mariam.

I amb això, sense ser conscient d’estar plorant, la Laila comença a córrer a través de l’herba.

Troba en Hamza que encara està assegut a la roca. Quan la veu, s’aixeca.

—Tornem —diu. I afegeix—: Tinc una cosa per donar-li.

* * *

La Laila espera en Hamza al jardí, prop de la porta principal. El noi que abans els havia servit el te està dret sota una de les figueres amb un pollastre a les mans, vigilant la Laila impassiblement. La Laila veu dues cares, la d’una dona gran i la d’una noia jove amb hijab, observant-la pudorosament des d’una finestra.

S’obre la porta de la casa i en surt en Hamza amb una caixa que dóna a la Laila.

—En Jalil Khan li va donar això al meu pare, aproximadament un mes abans de morir —diu en Hamza—. Va demanar al meu pare que ho guardés per a la Mariam fins que ella ho vingués a reclamar. El meu pare s’ho va quedar durant dos anys. Aleshores, només abans de morir, m’ho va donar i em va demanar que ho guardés jo. Però ella… vostè ja sap que mai no va venir.

La Laila mira la caixa ovalada de llauna. Sembla una caixa antiga de xocolata. És de color verd oliva amb un fil daurat mig esborrat al voltant de la tapadora. Hi ha una mica de rovell als costats i dos bonys minúsculs a la tapa. La Laila prova d’obrir-la, però la balda està tancada.

—Què hi ha? —pregunta.

En Hamza li dóna la clau.

—El meu pare mai no la va obrir, i jo tampoc. Suposo que és la voluntat de Déu que la tingui vostè.

* * *

Novament a l’hotel, en Tariq i els nens encara no han tornat.

La Laila seu al llit amb la caixa a la falda. D’una banda, no la vol obrir, vol deixar en secret el que hi hagués deixat en Jalil. Però al final, la curiositat resulta massa forta. Hi fica la clau. Li costa una mica, però l’obre.

Hi troba tres coses: un sobre, un sac de xarpellera i una videocasset.

La Laila agafa la cinta i baixa a la recepció. Gràcies al vell conserge que els havia saludat el dia abans s’assabenta que l’hotel té un VCR, a la suite més gran. De moment, la suite és buida, i el conserge està d’acord que la Laila l’ocupi. Deixa el mostrador a un home jove amb bigoti que està parlant per un telèfon mòbil.

El conserge porta la Laila al segon pis, a una porta al final d’un passadís llarg. Obre la porta i la deixa entrar. La Laila troba el televisor a un costat de la cambra, dins la qual no hi veu res més.

Engega el televisor, connecta el VCR, hi posa la cinta i prem el botó de play. La pantalla roman en blanc uns moments i la Laila es comença a preguntar per què en Jalil es va prendre la molèstia de donar una cinta verge a la Mariam. Però aleshores hi ha música, i a la pantalla hi comencen a aparèixer imatges.

La Laila arrufa el nas. Continua esperant un minut o dos. Aleshores atura la cinta, la fa córrer endavant i la torna a engegar. És la mateixa pel·lícula.

L’home vell l’està mirant, encuriosit.

La pel·lícula que es veu a la pantalla és Pinotxo, de Walt Disney. La Laila no ho entén.

* * *

En Tariq i els nens tornen a l’hotel just després de les sis de la tarda. L’Aziza corre cap a la Laila i li ensenya les arracades que en Tariq li ha comprat. Són de plata amb una papallona d’esmalt. En Zalmai du un dofí inflable que xiscla quan li prem el morro.

—Com estàs? —pregunta en Tariq, passant-li el braç per damunt de l’espatlla.

—Estic bé —diu la Laila—. T’ho explicaré més tard.

Van a menjar a una casa de kabob propera. És un lloc petit amb tovalles enganxoses de vinil, ple de fum i molts crits. Però el xai és tendre i sucós, i el pa, calent. Després caminen una estona pels carrers, i en Tariq compra gelats als nens en un quiosc. Se’ls mengen asseguts en un banc, amb les muntanyes al darrere, sota la vermellor del crepuscle. L’aire és càlid i fa olor de cedre.

Abans, quan va tornar a l’habitació després de veure la cinta de vídeo, la Laila va obrir el sobre i hi va trobar una carta manuscrita en tinta blava i en un full de paper groc.

Hi deia:

Aquesta nit, després d’haver tornat a l’hotel, després que els nens hagin jugat i hagin anat a dormir, la Laila li explica la carta a en Tariq.

Li mostra els diners que hi ha al sac de xarpellera. Quan comença a plorar, ell li besa la cara i l’abraça.