39

Mariam
Setembre del 1997

-AQUEST hospital ja no atendrà dones —va bordar el vigilant.

S’estava dret dalt de les escales, mirant gèlidament la multitud que s’aplegava davant l’hospital Malalai.

Un crit es va elevar pel damunt de la massa.

—Però això és un hospital de dones! —va cridar una dona, darrere de la Mariam.

Van seguir crits d’aprovació.

La Mariam es va canviar l’Aziza de braç, i amb el que li va quedar lliure mirà de confortar la Laila, que es queixava i es mantenia dempeus com podia agafada al coll d’en Rasheed.

—Ja no —va dir el talibà.

—La meva dona està parint! —va cridar un home fornit—. Deixaràs que tingui la criatura al carrer, germà?

La Mariam havia sentit l’anunci, el gener d’aquell any, que els homes i les dones haurien d’anar a hospitals diferents, que tot el personal femení seria retirat dels hospitals de Kabul i l’enviarien a una instal·lació central. No s’ho havia cregut ningú, i els talibans no havien endurit la política. Fins llavors.

—I què hi ha de l’hospital d’Aliabad? —va cridar un altre home.

El guarda va negar amb el cap.

—Wazir Akbar Khan?

—Només homes —va dir.

—I què se suposa que hem de fer?

—Aneu al Rabia Balkhi —va dir el vigilant.

Una dona jove que havia aconseguit arribar davant de tot de la gentada va dir que ja hi havia estat. No tenien aigua corrent, va dir, ni oxigen, ni electricitat, ni medicaments.

—No hi ha res, allà.

—Doncs allà és on heu d’anar vosaltres —va dir el guarda.

Hi va haver més queixes i crits, i fins un o dos insults. Algú va llançar una pedra.

El talibà va alçar el kalàixnikov i el va disparar diverses vegades.

Un altre talibà, darrere seu, va brandar un fuet.

La multitud es va dispersar ràpidament.

* * *

La sala d’espera del Rabia Balkhi era plena de dones amb burca i nens. L’aire feia pudor de suor i de cossos bruts, de peus, d’antisèptics, d’orina i de cigarrets. Els nens s’empaitaven per sota un ventilador que no funcionava, saltaven sobre l’estesa de cames de mares que gemegaven i pares que mig dormien.

La Mariam va ajudar la Laila a asseure’s d’esquena a una paret escrostonada plena de trossos de guix arrencats en forma de països estrangers. La Laila es balancejava endavant i endarrere, les mans pressionant la panxa.

—Faré que et visitin, Laila jo. T’ho prometo.

—Afanya’t —va dir en Rasheed.

Davant del taulell de registre hi havia una multitud de dones, empenyent-se les unes a les altres. N’hi havia que duien criatures en braços i d’altres que s’escapaven del gruix i carregaven contra les portes de doble fulla que conduïen a les sales de cures. Un guarda talibà armat els bloquejava el camí i les feia tornar enrere.

La Mariam s’hi va ficar. Clavava cops de taló i es protegia dels colzes, els malucs i els omòplats dels desconeguts. Algú li va donar un cop de colze a les costelles i ella s’hi va tornar. Una mà desesperada li va agafar la cara, però ella se la va treure del damunt. Per poder avançar, la Mariam esgarrapava colls, braços i colzes, i estirava cabells, i quan una dona la insultava, li tornava l’insult.

La Mariam veia, ara, els sacrificis que havia de fer una mare. La decència no comptava. Va pensar en la Nana amb recança, en els sacrificis que havia hagut de fer per ella. La Nana, que hauria pogut fugir després d’abandonar-la o llançar-la en una rasa qualsevol. Però no ho va fer. En canvi, la Nana havia suportat la vergonya de parir una harami, havia construït la seva vida al voltant de la ingrata tasca de criar la Mariam i, a la seva manera, estimar-la. I, al final, la Mariam havia preferit en Jalil abans que a ella. Mentre lluitava sense pudor per arribar al capdavant d’aquella multitud, la Mariam va desitjar haver estat una filla millor per a la Nana. Desitjava haver sabut aleshores el que ara sabia sobre la maternitat.

Es va trobar cara a cara amb una infermera dins un burca brut de color gris. Parlava amb una dona jove que duia el cap del burca xop de sang.

—La meva filla ha trencat aigües i el nen no surt —va dir la Mariam.

—Hi estic parlant jo! —va cridar la dona jove—. Esperi el seu torn!

La massa anava d’un cantó a l’altre, com l’herba espigada dels voltants de la kolba quan bufava la brisa de l’altre costat de la clariana. Una dona darrere de la Mariam cridava que la seva filla s’havia trencat un colze en caure d’un arbre. Una altra dona cridava que feia les deposicions amb sang.

—Té febre? —va demanar la infermera.

La Mariam va necessitar un instant per reaccionar i adonar-se que parlava amb ella.

—No —va respondre.

—Hemorràgia?

—No.

—On és?

Per damunt dels caps coberts, la Mariam va assenyalar on seia la Laila amb en Rasheed.

—L’anirem a buscar —va dir la infermera.

—Quan? —va plorar la Mariam.

Algú la tenia presa per les espatlles i l’estirava cap enrere.

—No ho sé —va fer la infermera.

Li va explicar que només tenien dues metgesses i, en aquell moment, totes dues estaven operant.

—Li fa mal —va dir la Mariam.

—I a mi també! —La dona del cap ple de sang plorava—. Esperi el seu torn!

Finalment van arrossegar la Mariam enrere. Ara només veia espatlles i clatells on hi havia hagut la infermera. Va notar l’olor lletosa de la glopada d’un bebè.

—Porti-la a fer un tomb —va cridar la infermera—. I esperin.

* * *

Quan a la fi una infermera les va fer entrar, a fora ja era fosc. A la sala de parts hi havia vuit llits en els quals les dones gemegaven i es recargolaven i eren ateses per infermeres tapades de dalt a baix. Dues dones estaven parint. No hi havia cortines de separació entre els llits. A la Laila li van donar un llit a l’altre extrem, sota una finestra que algú havia pintat de color negre. Hi havia una pica a la vora, esquerdada i seca, i una corda d’on penjaven uns guants de làtex tacats. Al mig de la sala la Mariam va veure una taula d’alumini. Una meitat estava coberta amb una manta de color de sutge, i a l’altra no hi havia res.

Una de les dones es va adonar que la Mariam s’ho mirava.

—Posen els vius on hi ha la manta —va dir.

La metgessa, dins un burca blau marí, era una dona petita, atrafegada, que es movia com un ocell. Tot el que deia semblava imminent, urgent.

—Primer fill —va dir, així, sense preguntar, amb una afirmació.

—Segon —va precisar la Mariam.

La Laila va deixar anar un crit i es va doblegar. Va prémer intensament la mà de la Mariam.

—Algun problema, en el primer part?

—No.

—És la seva mare?

—Sí —va dir la Mariam.

La metgessa es va alçar la part inferior del burca i en va treure un instrument en forma de con metàl·lic. Li va arromangar el burca a la Laila, li posà la base de l’instrument a la panxa i va acostar l’orella a l’altre extrem. S’hi va estar gairebé un minut, va canviar de lloc, va tornar parar l’orella, va tornar a canviar de lloc.

—He de palpar la criatura, hamshira.

Es va posar un dels guants que penjaven sobre la pica. Va empènyer la panxa de la Laila amb una mà i va fer lliscar l’altra dins seu. La Laila va ploriquejar. Quan la doctora va haver acabat, va donar el guant a una infermera, que el va esbandir i el va tornar a estendre a la corda.

—La seva filla necessita una cesària. Sap què és? Li hem d’obrir l’úter i treure’n la criatura, es presenta de natges.

—No ho entenc —va fer la Mariam.

La doctora va dir que la criatura estava posada a l’inrevés i que no podria sortir pels seus propis mitjans.

—I ja ha passat massa temps. Hem d’anar a quiròfan ara mateix.

La Laila va fer una ganyota d’assentiment i va deixar caure el cap cap a un costat.

—Hi ha una cosa que li he de dir —va dir la metgessa. Es va apropar a la Mariam, es va inclinar i va abaixar el to de veu fins amb una mica de vergonya.

—Què està dient? —es va queixar la Laila—. Alguna cosa va malament amb la criatura?

—Però com suportarà el dolor? —va demanar la Mariam.

Pel canvi defensiu en el seu to de veu, la doctora va percebre certa acusació en la manera de fer la pregunta.

—Es pensa que jo ho vull, això? —va dir—. Què vol que hi faci? No em donaran el que necessito, no tinc cap aparell de raigos X, tampoc, cap aspirador, gens d’oxigen, ni tan sols uns tristos antibiòtics. Quan les ONG ofereixen diners, els talibans els refusen i els canalitzen cap als llocs on atenen els homes.

—Però, doctora Sahib, no hi ha res que li pugui donar? —va preguntar la Mariam.

—Què passa? —gemegava la Laila.

—Pot comprar els medicaments vostè mateixa, però…

—Escrigui-me’n els noms —va dir la Mariam—. Escrigui-ho i ho aconseguiré.

Des de sota el burca, la doctora va negar amb el cap.

—No hi ha temps —va dir—, per una raó: cap de les farmàcies de per aquí no tenen aquest medicament. S’hauria de barallar amb el trànsit i anar d’una banda a l’altra, potser fins a l’altre extrem de la ciutat, i, així i tot, amb poques possibilitats de trobar-los. Són gairebé dos quarts de nou, ara, i l’arrestarien per saltar-se el toc de queda. I si troba les medicines, hi ha poques possibilitats que se la pugui permetre, o potser es trobarà enmig d’una guerra d’ofertes amb algú igual de desesperat i el farmacèutic al mig. No tenim temps. Aquesta criatura ha de néixer ara.

—Digueu-me què passa! —va cridar la Laila. S’havia incorporat sobre els colzes.

La doctora va agafar aire i va dir a la Laila que l’hospital no disposava d’anestèsia.

—Però si ho endarrerim, perdrà la criatura.

—Llavors, obri’m —va dir la Laila.

Es va deixar caure al llit i va obrir els genolls.

—Obri’m i doni’m la meva criatura.

* * *

La Laila era en una llitera enmig de la sordidesa del quiròfan. La doctora es fregava les mans en una pica i la Laila tremolava. Respirava amb les dents serrades cada vegada que la infermera li passava aquell drap remullat en un líquid de color ocre per la panxa. Hi havia una altra infermera a la porta. L’obria contínuament per mirar a fora.

La metgessa s’havia tret el burca, i la Mariam va veure que tenia un floc de cabells blancs, les parpelles pesades i senyals de cansament a la comissura dels llavis.

—Ells volen que operem en burca —va explicar la doctora, assenyalant amb el cap la infermera de la porta—, i ella vigila. Si veu que vénen, em tapo.

Parlà en un to pragmàtic, gairebé indiferent, i la Mariam es va adonar que aquella era una dona per damunt de l’ultratge. Aquella era una dona, va pensar, que era conscient que tenia sort d’estar treballant, que sempre hi havia alguna cosa, alguna altra cosa, que li podien prendre.

Hi havia dues barres metàl·liques verticals a banda i banda de les espatlles de la Laila. Amb unes pinces, la infermera que li havia netejat la panxa va subjectar-hi un llençol, una cortina entre la Laila i doctora.

La Mariam es va col·locar darrere el cap de la Laila i va abaixar la cara fins a tocar-li les galtes. Li sentia els espetecs de les dents. Es van agafar les mans.

A través de la cortina, la Mariam va veure l’ombra de la metgessa que passava cap a l’esquerra de la Laila, la infermera es va posar a l’altre costat. La Laila va tornar a estrènyer els llavis; li sortien bombolletes de saliva per entre les dents; xiulava.

La doctora va dir:

—Ànims, petita.

Es va inclinar sobre la Laila.

La Laila va esbatanar els ulls. Va obrir la boca. Va aguantar així, va aguantar, tremolant, tibant el coll, amb la cara amarada de suor, els dits clavats en els de la Mariam.

La Mariam l’admiraria sempre més pel temps que va resistir abans no va cridar.