45

Mariam

-ERA al pis de dalt, jugant amb la Mariam —va dir en Zalmai.

—I la teva mare?

—Era… Era a baix, parlant amb aquell home.

—Ja ho veig —va dir en Rasheed—. Treball d’equip.

La Mariam va veure com la seva cara es relaxava, s’afluixava, i com se li obrien les arrugues del front. La sospita i la desconfiança li van desaparèixer dels ulls. Es va incorporar i, per un moment, va semblar un capità de vaixell que informa d’un motí imminent, prenent-se el temps necessari per sospesar el moviment següent.

Va mirar enlaire.

La Mariam va començar a dir alguna cosa, però ell va aixecar una mà, i sense mirar-la, va dir:

—És massa tard, Mariam.

Va dir fredament a en Zalmai:

—Ves al pis de dalt, noi.

La Mariam va veure la por en el rostre del nen. Neguitosa, va mirar-los a tots tres. Ara entenia que el seu joc de xafarderies era una cosa seriosa i adulta.

Va llançar una mirada abatuda i avergonyida cap a la Mariam i després cap a la seva mare.

Amb veu desafiant, en Rasheed va dir:

—Ara!

Va agafar en Zalmai pel colze. El nen es va deixar portar dòcilment al pis de dalt.

La Mariam i la Laila es van quedar glaçades, mirant a terra, com si mirar a una altra banda donés credibilitat al punt de vista d’en Rasheed, al qual mentre arrossegava equipatges i obria portes a gent que ni se’l mirava, a casa seva li amagaven una conspiració luxuriosa en presència del seu estimat fill. Elles no van dir res. Van sentir les passes al vestíbul de dalt, les unes pressentides i fortes, les altres com d’un animal petit i nerviós. Van sentir paraules esmorteïdes, una súplica estrident, una rèplica breu, una porta tancada, el soroll d’una clau que girava. Després, un conjunt de passes que tornaven, ara amb més impaciència.

La Mariam va sentir el soroll de peus que feia en baixar. El va veure guardant-se la clau a la butxaca, li va veure el cinturó embolicat al puny. La sivella de llautó fals s’arrossegava darrere seu, botant a cada pas.

Va anar cap a ell per aturar-lo, però la va fer anar enrere i li va esbufegar al damunt. Sense dir ni una paraula, va brandar el cinturó davant de la Laila. Ho va fer amb tanta velocitat que ella no va tenir temps de retirar-se o d’ajupir-se o ni tant sols de protegir-se amb el braç. La Laila es va tocar les temples amb els dits, va veure la sang i va mirar en Rasheed amb sorpresa. Aquesta mirada incrèdula va durar un instant, abans de ser substituïda per una expressió d’odi.

En Rasheed va tornar a fer ballar el cinturó.

Aquesta vegada la Laila es va protegir amb l’avantbraç i va poder engrapar el cinturó. Se’n va lliurar, i en Rasheed el va tornar a abaixar. La Laila el va agafar, breument, abans que en Rasheed l’hi arranqués i la fuetegés altra vegada. La Laila corria per la sala i la Mariam cridava paraules que no s’entenien i implorava a en Rasheed que parés quan li bloquejava el camí i li deixava anar el cinturó al damunt. En un moment donat, la Laila es va ajupir i va aconseguir etzibar-li un cop de puny a l’orella que el va fer escopir una maledicció i perseguir-la, fins i tot, més implacablement. L’agafava, la tirava contra la paret i la colpejava amb el cinturó una i vegada rere l’altra, li llançava la sivella contra el pit o l’espatlla i li marcava els braços, els dits, i li feia sang allà on fos.

La Mariam havia perdut el compte de totes les vegades que en Rasheed havia alçat el cinturó, de les paraules de súplica que li havia plorat, de les vegades que s’havia ficat enmig de l’embolic incoherent de dents, punys i cinturó quan se’n va adonar. Tenia les ungles clavades a la cara d’en Rasheed, ungles trencades que s’enfonsaven a les galtes, li estiraven els pèls i li esgarrapaven el front. Quant de temps, abans no es va adonar, amb impressió i satisfacció, que aquells dits eren els seus!

La va tirar contra la Laila i es va tombar. Al principi la mirava sense veure-la, i després se li van fer els ulls petits i va observar la Mariam amb interès. El seu aspecte va canviar de la confusió a la impressió, després a la desaprovació, a la decepció un moment, i després, a una expressió implacable d’odi.

La Mariam va recordar el primer que havia vist d’ell, els ulls, sota el vel de casament, al mirall, amb en Jalil mirant, i com les seves mirades s’havien creuat en el mirall, la d’ell, indiferent, la d’ella, dòcil, de consentiment, gairebé de disculpa.

De disculpa.

Ara la Mariam veia en aquells mateixos ulls com n’havia estat, de ximpleta.

Havia estat una esposa mentidera?, es demanava. Una dona satisfeta amb ella mateixa? Una dona poc honorable? Deshonrada? Vulgar? Què li havia fet, de dolent, a aquell home, per justificar les agressions, la malícia, el plaer amb què la turmentava? No n’havia tingut cura quan havia estat malalt? No l’havia alimentat, a ell i als seus amics? No havia netejat sempre per a ell, obedientment?

No li havia donat la seva joventut?

Mereixia la seva mesquinesa?

Se sentí un cop sec quan en Rasheed va deixar caure el cinturó i va anar cap a ella. Deia que algunes accions, com ara colpejar, s’havien de fer amb les mans.

Però quan avançava cap a ella, la Mariam va veure la Laila darrere d’ell que agafava alguna cosa de terra. Va veure la mà de la Laila, enlaire, i, després, com se li llançava a la cara. Vidre trencat. Les restes trencades del got que havia caigut a terra. Hi havia sang a les mans de la Laila, sang que fluïa del tall obert de la galta d’en Rasheed, sang que li baixava pel coll cap a la camisa. Es va girar, grunyint, i amb els ulls de foc.

En Rasheed i la Laila van caure a terra, enganxats. Al final ell va acabar al damunt, amb les mans al coll d’ella.

La Mariam l’esgarrapava, li donava cops al pit, es llançava contra ell, lluitava per treure-li els dits del coll de la Laila, els hi mossegava. Però romanien agafats amb força a la tràquea de la Laila i la Mariam veia que ell volia continuar, la volia asfixiar i ningú no hi podia fer res.

La Mariam va retrocedir i va marxar de la sala. Es va adonar d’un so que se sentia al pis de dalt, conscient que uns palmells minúsculs estaven donant cops a una porta tancada. Va córrer pel passadís i va travessar el vestíbul. Es va llançar contra la porta principal i va creuar el pati.

A la barraca d’eines, la Mariam va agafar la pala.

En Rasheed no va veure que tornava a la sala. Estava quiet sobre la Laila, amb els ulls esbatanats, folls, amb les mans aferrades al coll de la noia. La cara se li estava tornant blava i tenia els ulls en blanc. La Mariam va veure que la Laila ja no lluitava.

«La matarà», va pensar. «Segur que ho farà».

I la Mariam no ho podia permetre, no volia, que això passés. Li havia pres massa coses en els seus vint-i-set anys de matrimoni. No deixaria que també li prengués la Laila.

La Mariam va afermar els peus i va estrènyer amb força el mànec de la pala. La va alçar i va dir el seu nom. Volia que la veiés.

—Rasheed!

Ell va mirar amunt.

La Mariam va agafar impuls i li va etzibar un cop de pala al mig de la templa. L’impacte el va arrencar de la Laila i es va tocar el cap amb el palmell de la mà. Es va veure sang a les puntes dels dits i després va mirar la Mariam. Ella es va pensar que mirava la seva cara flàccida i es va imaginar que havia passat alguna cosa entre ells, que potser l’havia fet entrar en raó. O havia vist alguna cosa en la cara d’ella, va pensar la Mariam, alguna cosa que el feia fugir d’estudi. Potser havia vist alguna traça de tota l’abnegació, tot el sacrifici, tot l’esforç immens que havia necessitat per viure amb ell durant tots aquells anys, viure amb la seva violència contínua, la condescendència, els defectes que trobava sempre i arreu i la seva garreperia. Era aquell respecte, el que veia als seus ulls? Remordiment?

Però aleshores el llavi superior se li va tornar a caragolar en una mena de ganyota burleta i rancuniosa i aleshores la Mariam va entendre la futilitat, i potser fins i tot la irresponsabilitat, de no acabar allò. Si ara el deixava marxar, quant temps passaria abans que no es tragués la clau de la butxaca i anés a buscar aquella pistola, al pis de dalt, a l’habitació on havia tancat en Zalmai? Si la Mariam hagués estat segura que en tindria prou només de disparar-li a ella, que la Laila s’ho estalviaria, podria haver deixat estar la pala. Però als ulls d’en Rasheed, hi va veure l’assassinat de totes dues.

I així, la Mariam va aixecar la pala tan amunt com va poder, tan amunt que es va tocar l’esquena. La va tombar perquè la vora tallant caigués en vertical i, mentre ho feia, va pensar que aquesta era la primera vegada que decidia el curs de la seva pròpia vida.

I la Mariam va fer caure la pala. Aquesta vegada, ho va fer amb tota la seva ànima.