15

Abril del 1978

EL 17 d’abril del 1978, l’any en què la Mariam en feia dinou, un home anomenat Mir Akbar Khyber va ser trobat assassinat. Dos dies més tard hi va haver una gran manifestació a Kabul. Tota la gent del barri era als carrers, parlant-ne. A través de la finestra, la Mariam veia veïns que s’arremolinaven, xerrant amb excitació, amb transistors a les orelles. Va veure la Fariba, recolzada a la paret de casa seva, parlant amb una dona que era nova a Deh-mazang. La Fariba somreia i tenia les mans a la panxa embarassada. L’altra dona, de la qual la Mariam no sabia el nom, semblava més gran que la Fariba i tenia els cabells d’un color gris estrany. Duia un nen agafat de la mà. La Mariam sabia que el nen es deia Tariq, perquè havia sentit aquesta dona al carrer cridant-lo pel nom.

La Mariam i en Rasheed no es van unir als veïns. Van sentir a la ràdio que aproximadament unes deu mil persones es van llançar als carrers i van anar amunt i avall pel districte governamental de Kabul. En Rasheed deia que Mir Akbar Khyber havia estat un comunista important, i que els seus seguidors estaven culpant el govern del president Daoud Khan de l’assassinat. No la mirava, quan deia això. En aquell temps ja no ho feia mai, i la Mariam mai no estava segura que parlés amb ella.

—Què és un comunista? —va demanar.

En Rasheed va esbufegar i va alçar les celles.

—No saps què és un comunista? Una cosa tan simple. Tothom ho sap. És cultura general. Tu, no… bah. No sé de què em sorprenc.

Llavors va creuar els peus damunt la taula i va murmurar que era algú que creia en Karl Marx.

—Qui és en Karl Marx?

En Rasheed va sospirar.

A la ràdio, una veu de dona deia que en Taraki, el líder de la branca Khalq del pdpa, el partit comunista afganès, era als carrers fent discursos per enfervorir els manifestants.

—El que volia dir era: què volen? —va preguntar la Mariam—. Aquests comunistes, en què creuen?

En Rasheed va riure amb ganes i va sacsejar el cap, però la Mariam va veure que hi havia incertesa en la manera com creuava els braços, en la manera com feia anar els ulls.

—No en saps res, oi? Ets com una criatura. Tens el cervell buit. No hi tens cap informació.

—Ho pregunto perquè…

—Chup ko. Calla.

La Mariam ho va fer.

No era fàcil, tolerar que li parlés d’aquella manera, tolerar els seus menyspreus, com la ridiculitzava, els insults, i com li passava pel costat, com si fos només un gat. Però després de quatre anys de matrimoni, la Mariam veia clarament fins a quin punt podia aguantar una dona quan tenia por. I la Mariam tenia por. Vivia en la por dels seus canvis d’humor, del seu temperament volàtil, de la seva insistència a conduir diferències d’opinió banals fins a la confrontació. Enfrontaments que, de tant en tant, resolia a cops de puny, amb una bufetada, una puntada de peu i, a vegades, intentava esmenar-los amb disculpes poc sinceres.

En els quatre anys que havien transcorregut des del dia de la casa de banys, hi havia hagut altres ocasions en què van estar primer esperançats i després abatuts, cada pèrdua, cada esfondrament, cada visita al metge, aixafava més la Mariam que l’anterior. Amb cada decepció, en Rasheed s’havia anat allunyant, estava més ressentit. Ara, res que fes no el complaïa. Netejava la casa, s’assegurava que tingués sempre camises netes, li cuinava els seus plats favorits. Una vegada, desastrosament, fins i tot es va maquillar i es va vestir per a ell. Però quan va tornar a casa, se la va mirar amb tant de menyspreu que no va poder fer altra cosa que córrer cap al bany a rentar-se de dalt a baix, amb llàgrimes de vergonya que es barrejaven amb l’aigua sabonosa, el coloret i el rímel.

Ara, la Mariam temia el so que feia en arribar a casa al vespre. El so de la clau, el grinyol de la porta, eren sons que li feien bategar el cor ràpidament. Des del llit sentia el soroll que li feien els talons de les sabates, l’arrossegament esmorteït dels peus després que se les hagués tret. Només amb les orelles, sabia tot el que feia: les potes de la cadira que s’arrossegaven per terra, el cruixit queixós del vímet quan s’asseia, la dringadissa de la cullera contra el plat, el moviment de les pàgines del diari, el xarrup d’aigua. I mentre el cor li bategava, la seva ment es preguntava quina excusa s’empescaria aquella nit. Sempre hi havia alguna cosa, alguna cosa sense importància que l’enfurismaria, perquè fes el que fes per complaure’l, tant se valia amb quina perfecció se sotmetés als seus desitjos i demandes, no n’hi havia mai prou. No li podria tornar el seu fill. D’aquesta manera, essencialment, ella li havia fallat. Set vegades, li havia fallat, i ara només era una càrrega. Ho veia en la manera com la mirava, quan la mirava. Era una càrrega per a ell.

—Què passarà? —va demanar ara la Mariam.

En Rasheed la va mirar de reüll. Va emetre un so, entre un sospir i una queixa, va baixar les cames de la taula i va apagar la ràdio. Va pujar a la seva habitació. Va tancar la porta.

* * *

El 27 d’abril, la pregunta es va respondre amb sons crepitants i brams intensos i sobtats. Va baixar descalça a la sala d’estar i va trobar en Rasheed a la finestra, en samarreta, tot despentinat i els palmells de les mans contra els vidres. La Mariam va anar cap a la finestra, al seu costat. Al cel hi havia avions militars que volaven ràpidament i es dirigien al nord i a l’est. Aquell so feria les oïdes. En la distància, va ressonar un gran terrabastall i sobtades columnes de fum es van elevar cap al cel.

—Que està passant, Rasheed? —va preguntar—. Què és tot això?

—Bones notícies —va murmurar.

Va posar la ràdio i es va quedar quiet.

—Què fem?

Impacient, en Rasheed, va dir:

—Esperem.

* * *

Avançat el dia, en Rasheed encara escoltava la ràdio mentre ella, a la cuina, feia arròs amb salsa d’espinacs. La Mariam va recordar el temps en què li havia agradat, en què fins i tot procurava cuinar per a en Rasheed. Ara, cada vegada que es posava a la cuina l’envaïa l’ansietat. Els qurmas sempre eren massa salats o massa suaus per al seu gust. L’arròs també era jutjat com a massa greixós o massa sec, el pa, massa tou o massa cruixent. Les faltes que descobria en Rasheed la deixaven afectada i amb manca de confiança en ella mateixa a l’hora de cuinar.

Quan li va portar el plat, l’himne nacional sonava a la ràdio.

—He fet sabzi —va dir.

—Deixa’l i calla.

Quan la música es va haver acabat, se sentí una veu d’home. Es va presentar com el coronel de l’exèrcit de l’aire Abdul Qader. Va informar que, feia unes quantes hores, la quarta divisió blindada havia pres l’aeroport i les cruïlles clau de la ciutat. La ràdio de Kabul, els ministeris de Comunicació i d’Interior, i l’edifici del ministeri d’Afers Exteriors també havien estat ocupats. Kabul era en mans del poble, va dir orgullós. Els rebels mig havien atacat el palau presidencial. Els tancs s’havien dividit al començament i ara tenia lloc una batalla feroç. Les forces lleials a Daoud no havien estat derrotades en absolut, va dir Abdul Qader en un to tranquil·litzador.

Dies més tard, quan els comunistes van començar les execucions sumaríssimes de tots aquells que havien tingut alguna connexió amb el règim d’en Daoud Khan, quan començaven a circular per Kabul els rumors d’ulls foradats i genitals electrocutats a la presó de Pol-e-charkhi, la Mariam es va assabentar de la massacre que havia tingut lloc al palau presidencial. En Daoud Khan havia estat assassinat, però no pas abans que els rebels haguessin matat, aproximadament, vint membres de la seva família, incloent-hi dones i néts. Hi havia rumors que havia posat fi a la seva pròpia vida, que s’havia suïcidat enmig de la batalla, i rumors que l’havien deixat viu perquè presenciés la massacre de la seva família abans de ser assassinat.

En Rasheed va fer girar el botó del volum i es va apropar a l’aparell.

—S’ha establert un consell revolucionari de les forces armades, i el nostre watan es coneixerà ara com a República Democràtica de l’Afganistan —deia Abdul Qader—. L’era de l’aristocràcia, el nepotisme i la desigualtat ha arribat al final, companys hamwatans. Hem arrencat dècades de tirania. El poder és ara en mans de les masses i del poble que estima la llibertat. Comença una magnífica nova era en la història del nostre país. Un nou Afganistan ha nascut. Us assegurem que no heu de témer res, companys afganesos. El nou règim mantindrà el màxim respecte tant pels principis islàmics com pels democràtics. Aquest és un temps de joia i celebració.

En Rasheed va apagar la ràdio.

—Així, això és bo o dolent? —va preguntar la Mariam.

—Per com sona, dolent per als rics —va dir en Rasheed—. Potser no tan dolent per a nosaltres.

Els pensaments de la Mariam varen anar cap a en Jalil. Es preguntava si els comunistes anirien darrere seu. L’empresonarien? I els seus fills? Li prendrien els negocis i les propietats?

—Està calent? —va demanar en Rasheed mirant-se l’arròs.

—L’acabo de treure de l’olla.

Va remugar i li va dir que li’n posés un plat.

* * *

Carrer avall, mentre la nit s’il·luminava amb flaixos sobtats de vermell i groc, una Fariba esgotada descansava sobre els colzes. Els cabells, embullats i xops de suor, se li balancejaven vora el llavi superior. A la capçalera, la vella llevadora, la Wajma, veia passar el marit de la Fariba i els fills pel costat de l’infant. Es meravellaven dels pocs cabells que tenia la criatura, de les galtes roses i arrugades, dels llavis de maduixa, de les escletxes d’ulls verd maragda que es movien darrere les parpelles inflades. Es van somriure l’un a l’altre quan li van sentir la veu per la primera vegada, un crit que començava com el mèu d’un gat i explotava en un udolar sa, a ple pulmó. En Noor va dir que tenia els ulls com pedres precioses. L’Ahmad, que era el membre més religiós de la família, cantava l’Azan a l’orella de la seva germana i li va bufar tres vegades a la cara.

—És la Laila, oi? —va preguntar en Hakim, gronxant la seva filla.

—És la Laila —va dir la Fariba, somrient, cansada—. Bellesa de Nit. És perfecte.

* * *

En Rasheed va fer una pilota d’arròs amb els dits. Se la va posar a la boca, va mastegar una vegada, després dues vegades, abans de començar a fer ganyotes i escopir-la al sofrah.

—Què passa? —va preguntar la Mariam. No podia sofrir el to apologètic de la seva veu. Se sentia el pols accelerat, la pell li tremolava.

—Què passa? —va miolar ell, imitant-la—. Passa que ho has tornat a fer.

—Però si l’he bullit cinc minuts més del normal…

—Això és una mentida descarada.

—Et juro…

Va sacsejar l’arròs amb els dits, enfadat, va enretirar el plat i buidà la salsa i l’arròs al sofrah. La Mariam se’l mirava mentre cridava sortint de la sala d’estar, i després, fora de casa, quan se’n va anar i va tancar la porta de cop.

La Mariam es va agenollar i va provar d’agafar grans d’arròs i tornar-los a posar al plat, però les mans li tremolaven i va haver d’esperar que paressin de fer-ho. L’espant li premia el pit. Va intentar respirar profundament. Va veure el seu reflex pàl·lid a la finestra enfosquida de la sala d’estar i va mirar fora.

Llavors va sentir com s’obria la porta principal i en Rasheed va tornar a la sala d’estar.

—Aixeca’t —va dir—. Vine aquí. Aixeca’t.

Li va agafar la mà, la hi va obrir i hi va deixar un grapat de còdols.

—Posa-te’ls a la boca.

—Què?

—Posa-te’ls. Així. A la boca.

—Atura’t, Rasheed, jo sóc…

Les manasses li estrenyien la mandíbula. Li va ficar dos dits a la boca i la hi va obrir. Llavors hi va ficar els còdols freds, durs. La Mariam lluitava en contra, remugant com podia, però ell continuava empenyent els còdols i caragolant el llavi superior per burlar-se d’ella.

—Ara, mastega —va dir.

Amb la boca plena de sorra i còdols, la Mariam va murmurar una súplica. Li rodolaven les llàgrimes galtes avall.

—Mastega! —va bramar.

Una ràfega d’alè ple de fum li va arribar a la cara.

La Mariam mastegava. Va sentir que alguna cosa, al capdavall de la mandíbula, es trencava.

—Bé —va dir en Rasheed. Les galtes li tremolaven—, ara ja saps quin gust té el teu arròs. Ara saps què m’has donat en aquest matrimoni. Mal menjar i res més.

Llavors se’n va anar. Va deixar la Mariam escopint còdols, sang i els fragments de dues molars trencades.