41

Mariam

L’ESTIU del 2000 la sequera va arribar al seu tercer i pitjor any.

A Helmand, a Zabol, a Kandahar, els pobles es van convertir en ramats de comunitats nòmades, sempre d’un cantó a l’altre, buscant aigua i pastures per al bestiar. Quan no en trobaven, quan se’ls morien les cabres, les ovelles i les vaques, anaven a Kabul. Van anar cap a Kareh-Ariana, vivien en suburbis improvisats, entatxonats en cabanes, quinze o vint alhora.

Va ser, també, l’estiu de Titànic, l’estiu que la Mariam i l’Aziza van passar juntes, rodolant per terra i rient, l’Aziza insistint que ella era en Jack.

—Calma, Aziza jo.

—Jack! Digues el meu nom, khala Mariam. Digue’l: Jack!

—El teu pare s’enfadarà, si el despertes.

—Jack! I tu ets la Rose.

A la fi es rendia i acabava amb la Mariam darrere seu, i acceptava ser, altra vegada, la Rose.

—D’acord, tu ets en Jack —deia tranquil·la—: Tu mors jove i jo visc fins que sóc molt vella.

—Sí, però jo moro com un heroi —deia l’Aziza—, mentre tu, Rose, tens una vida desgraciada.

Llavors s’asseia al pit de la Mariam i anunciava:

—Ara ens hem de fer un petó!

La Mariam feia anar el cap d’una banda a l’altra, i l’Aziza, engrescada pel seu comportament escandalós, feia sorollets amb els llavis.

De vegades en Zalmai s’hi afegia i mirava el joc. Qui era, ell, preguntava.

—Pots ser l’iceberg —deia l’Aziza.

Aquell estiu, la febre de Titànic va envair Kabul. La gent passava de contraban, de vegades dins la roba interior, còpies pirata de la pel·lícula des del Pakistan. Després del toc de queda, tothom tancava les portes, apagaven els llums, abaixaven el volum del televisor i ploraven pel Jack i la Rose i els passatgers del vaixell condemnat a morir al fons del mar. Si hi havia electricitat, la Mariam, la Laila i els nens també la miraven. Una dotzena de vegades, o més, van desenterrar el televisor per, tard, de nit, a les fosques i amb cobrellits a les finestres, veure la pel·lícula.

Els venedors es col·locaven al llit del riu Kabul. Aviat, dins els forats que el sol havia assecat, va ser possible comprar catifes de Titànic, peces de roba de Titànic penjades de les barres dels carretons. Hi havia desodorant Titànic, dentifrici Titànic, perfum Titànic, pakora Titànic, fins i tot, burques Titànic. Un captaire especialment persistent va començar a fer-se dir «Captaire Titànic».

Havia nascut la Ciutat Titànic.

«És la cançó», deien.

«No, el mar. El luxe. El vaixell».

«És el sexe», xiuxiuejaven.

«En Leo», deia l’Aziza, tímidament. «Tot és per en Leo».

—Tothom vol en Jack —deia la Laila a la Mariam—. Les coses, com siguin. Tothom vol que en Jack el rescati del desastre, però no hi ha cap Jack, en Jack no tornarà. En Jack és mort.

* * *

A finals d’estiu, un comerciant de teixits es va adormir sense apagar el cigarret. Va sobreviure al foc, però la seva botiga, no. El foc també va afectar el magatzem annex, una botiga de roba de segona mà, una petita botiga de mobles i un forn de pa.

Van dir a en Rasheed que si el vent hagués bufat de l’est en comptes de l’oest, la seva botiga, que era al xamfrà, s’hauria pogut salvar.

* * *

Ho van vendre tot.

El primer, les coses de la Mariam, després van seguir les de la Laila. La roba de quan l’Aziza era petita, les poques nines que la Laila va aconseguir que en Rasheed li comprés. L’Aziza s’ho mirava amb docilitat. També van vendre el rellotge d’en Rasheed, el seu transistor vell, un parell de corbates, les seves sabates i la seva aliança. El sofà, la taula, la catifa i les cadires, també. En Zalmai va fer una marraneria quan en Rasheed va vendre el televisor.

Després del foc, en Rasheed s’estava a casa gairebé sempre. Va clavar una bufetada a l’Aziza, una puntada de peu a la Mariam. Llançava coses. La va prendre amb la Laila, l’olor que feia, com es vestia, com es pentinava, que si se li esgrogueïen les dents…

—Què t’ha passat? —li deia—. Em vaig casar amb una pari i ara estic lligat a una bruixa. T’estàs transformant en una Mariam.

El van treure de la casa de kabob, prop de la plaça Haji Yaghoub perquè ell i un client es van esbatussar. El client es va queixar que en Rasheed havia llançat el pa damunt la taula amb poca educació. Van intercanviar paraules grolleres. En Rasheed li va dir «uzbek cara de mico». Va sortir una pistola i se li va oposar un pal. Segons la versió d’en Rasheed, ell sostenia el pal, però la Mariam en dubtava.

El van despatxar del restaurant de Taimani perquè els clients es queixaven de les llargues esperes. En Rasheed va dir que el cuiner era lent i gandul.

—Probablement tornaves a ser fora, fent la migdiada —va dir la Laila.

—No el provoquis, Laila jo —féu la Mariam.

—Us ho adverteixo, dones —va dir.

—O això o fumar.

—Ho juro per Déu.

—No pots ajudar sent el que ets.

I aleshores es va llançar sobre la Laila, li va picar el pit i la panxa amb els punys, li estirà els cabells i la projectà contra la paret. L’Aziza, tremolant, estirava la camisa a en Zalmai, que també cridava i intentava socórrer la seva mare. En Rasheed va deixar els nens de banda, va tirar la Laila a terra i li va començar a clavar puntades de peu. La Mariam es va llançar damunt la Laila, i ell, amb la boca plena de bromera i els ulls impregnats d’una lluentor assassina, va començar a pegar la Mariam, a donar-li cops de peu fins que no va poder més.

—Et juro que faràs que et mati, Laila —va dir esbufegant.

Després va sortir de casa fet una fúria.

* * *

Quan els diners es van acabar, la gana va començar a fer estralls en les seves vides. La Mariam se sorprenia de la rapidesa amb què l’intent d’alleugerir la gana s’havia convertit en la raó de la seva existència.

Ara, l’arròs bullit sense carn ni salsa era un luxe que es podien permetre rares vegades. Se saltaven àpats amb creixent i alarmant regularitat. De vegades, en Rasheed portava sardines de llauna i pa sec amb gust de serradures. Altres vegades, una bossa de pomes que havia robat a risc que li tallessin la mà. A les botigues de queviures, s’embutxacava dissimuladament pots de raviolis, que, un cop a casa, dividien en cinc parts i en donaven la més grossa a en Zalmai. Menjaven naps crus amb sal, fulles pansides d’enciam i plàtans ennegrits per sopar.

La mort per inanició, de cop i volta, es va convertir en una possibilitat real. Hi havia qui decidia no esperar. La Mariam tenia notícies d’una vídua del barri que havia mòlt una mica de pa sec, hi havia posat raticida, i l’havia donat als seus set fills. S’havia reservat la porció més gran per a ella.

A l’Aziza se li començaven a notar les costelles, i el greix que li havia omplert les galtes havia desaparegut. Se li van aprimar les cuixes i tenia la pell d’un color malaltís. Quan la Mariam l’agafava, notava l’os del maluc que li feia un bony a la pell. En Zalmai jeia pels racons de la casa, amb els ulls mig clucs, o a la falda del seu pare, i anava d’una banda a l’altra, com un drap. Quan reunia prou energia, plorava perquè no es podia adormir, però el seu son era capritxós i esporàdic. La Mariam veia llumetes blanques quan es llevava. El cap li voltava i tenia uns xiulets permanents ficats a les orelles. Va recordar una cosa que el mul·là Faizullah solia dir sobre la gana quan començava el ramadà: «Fins i tot l’home mossegat per una serp troba el son, però no el famolenc».

—Els meus fills es moriran —va dir la Laila— davant dels meus ulls.

—No —va fer la Mariam—. No ho permetré. Tot anirà bé, Laila jan. Sé el que he de fer.

* * *

Un dia de calor sufocant la Mariam es va posar el burca, i ella i en Rasheed se’n van anar a peu cap a l’hotel Intercontinental. Ara, la tarifa de l’autobús era un luxe inassequible, i la Mariam estava esgotada quan van arribar dalt del pujol. De pujada pel pendent, la Mariam va patir diversos atacs de vertigen i es va haver d’aturar dues vegades fins que es va tranquil·litzar.

A l’entrada de l’hotel, en Rasheed va abraçar i saludar un dels porters. Duia un vestit de color bordeus i gorra de visera. Van xerrar amistosament, i en Rasheed parlava amb la mà al colze del porter. Va assenyalar la Mariam en un moment donat i els dos li van dedicar una mirada breu. La Mariam va pensar que hi havia alguna cosa imprecisament familiar en aquell porter.

Quan l’home va entrar a l’hotel, la Mariam i en Rasheed van esperar fora. Des d’on eren, la Mariam veia l’institut politècnic i, més enllà, el vell districte de Khair khana i la carretera cap a Mazar. Al sud, la fàbrica de pa Silo, abandonada des de feia temps, amb la façana de color groc pàl·lid i tot de marques i forats dels projectils que havia anat suportant. Més lluny, al sud, veié les ruïnes del palau Darulaman on, molts anys enrere, en Rasheed l’havia dut a fer un pícnic. El record d’aquell dia era una relíquia d’un passat que ja no li semblava propi.

La Mariam es va concentrar en totes aquestes coses, en tots aquests indrets coneguts. Temia perdre el coratge si deixava vagar la ment.

Cada pocs minuts, arribaven jeeps i taxis a la porta de l’hotel. Els porters s’afanyaven a saludar els passatgers, que eren, tots, homes armats, barbuts, amb turbants, tots amb el mateix aspecte impertorbable i amenaçador. La Mariam sentia fragments de les converses que tenien mentre desapareixien per les portes de l’hotel. Sentia paixtu i persa, però també urdú i àrab.

—Mira els nostres autèntics mestres —va dir en Rasheed en veu baixa—: pakistanesos i islamistes àrabs. Els talibans són titelles. Aquests són els grans jugadors, i l’Afganistan és el seu camp de joc.

En Rasheed va dir que havia sentit rumors que els talibans permetien a aquesta gent d’instal·lar camps secrets per tot el país, en els quals preparaven els joves per convertir-los en homes bomba i guerrers de la jihad.

—Per què triga tant? —va demanar la Mariam.

En Rasheed va escopir i va clavar una puntada de peu a l’escopinada.

Una hora més tard, la Mariam i en Rasheed entraven a l’hotel darrere el porter. Mentre caminaven pel vestíbul, se sentia el so dels seus talons contra el terra enrajolat, agradablement fresc. La Mariam va veure dos homes amb rifles asseguts en cadires de pell i una tauleta entremig. Xarrupaven te negre i menjaven un plat d’anelles de jelabi en almívar empolvorades amb sucre glacé. Va pensar en l’Aziza, que li encantava el jelabi, i va desviar la mirada.

El porter els va conduir a un balcó exterior. Es va treure de la butxaca un telèfon negre sense fil i un tros de paper amb un número gargotejat. Va dir a en Rasheed que era el número del seu supervisor.

—T’he aconseguit cinc minuts —va dir—. Més, no.

—Tashakor —va respondre en Rasheed—. No ho oblidaré.

El porter va assentir i se’n va anar. En Rasheed va marcar el número i va passar l’aparell a la Mariam.

Mentre sentia aquell so entretallat, la seva ment anava i venia. Va anar fins a l’última vegada que havia vist en Jalil, feia tretze anys, la primavera del 1987. Es va estar dret al carrer, a fora de casa seva, recolzat en una tanca, al costat del Benz blau amb matrícula de Herat i la ratlla blanca que dividia el sostre, el capó i el portaequipatge. Es va estar allà, dempeus, esperant-la, dient, de tant en tant, el seu nom, igual com ella havia esperat una vegada al peu de casa seva.

La Mariam va obrir la cortina, només una mica, i se’l va mirar un momentet. Només una ullada, però prou temps per veure que se li havien tornat els cabells blancs i que li començaven a caure. Duia ulleres, una corbata vermella, com sempre, i l’habitual mocador blanc a la butxaca del davant de l’americana. Sorprenentment, estava més prim, molt més prim del que ella recordava, amb l’americana del seu vestit marró fosc per damunt les espatlles i els pantalons, que li anaven massa curts.

En Jalil també l’havia vist, encara que només un moment. Els seus ulls s’havien trobat, breument, a través de l’escletxa entre les cortines, com s’havien trobat molts anys enrere a través d’una altra escletxa i unes altres cortines. Però llavors la Mariam les havia tancat de pressa. S’havia assegut al llit, esperant que el seu pare se n’anés.

Ara pensava en la carta que ell, finalment, li havia deixat a la porta. L’havia guardat molts dies, sota el coixí, i de tant en tant l’agafava considerant la possibilitat de llegir-la. Al final, l’havia estripat bo i tancada.

I ara era aquí, després de tots aquells anys, trucant-li. I ara la Mariam desitjava haver-lo deixat entrar. Quin mal hi hauria hagut a deixar-lo entrar, seure amb ell, deixar-li dir el que havia vingut a dir? Era el seu pare. No havia estat un bon pare, era veritat, però les seves culpes semblaven insignificants al costat de la crueltat d’en Rasheed i la brutalitat i la violència amb què havia vist que es tractaven els homes.

Desitjava no haver estripat la carta.

Una veu greu d’home li va parlar a l’orella i la va informar que s’havia posat en contacte amb l’alcaldia de Herat.

La Mariam es va aclarir la gola.

—Salaam, germà, estic buscant un home que viu a Herat o hi va viure fa molts anys. El seu nom és Jalil Khan. Vivia a Shar-e-nau i era l’amo del cinema. Sap on el puc localitzar?

La irritació es va fer palesa en la veu de l’home.

—Per això truca a l’oficina de l’alcalde?

La Mariam va dir que no sabia on més podia trucar.

—Perdoni’m, germà, sé que té coses importants per atendre, però truco perquè és una qüestió de vida o mort.

—No el conec, i el cinema ha estat tancat molts anys.

—Potser hi ha algú que el podria conèixer, algú…

—No hi ha ningú.

La Mariam va tancar els ulls.

—Si us plau, germà. Hi ha nens implicats, nens petits.

Un llarg sospir.

—Potser algú…

—Hi ha un encarregat de manteniment, aquí. Em penso que ha viscut aquí tota la vida.

—Sí, demani-li-ho, si us plau.

—Torni a trucar demà.

La Mariam va dir que no podria.

—Tinc aquest telèfon durant cinc minuts, només. No…

Es va sentir un clic a l’altre extrem i la Mariam es va pensar que havia penjat. Però de seguida va sentir passes i veus, la botzina llunyana d’un cotxe i sorolls mecànics, potser un ventilador elèctric.

Es va canviar el telèfon d’orella i va tancar els ulls.

Es va imaginar en Jalil somrient, remenant-se la butxaca.

«Ah, naturalment. Bé, aquí, llavors, cap antic deute…».

«Un penjoll en forma de fulla de la qual penjaven petites monedes amb llunes i estrelles gravades».

«Emprova-te’l, Mariam jo».

«Què en penses?».

«Sembles ben bé una reina».

Van passar uns quants minuts. Després, passes, un grinyol i un clic.

—El coneix.

—Sí?

—És el que diu.

—On és? —va demanar la Mariam—. Aquest home, sap on és en Jalil Khan?

Es va fer una pausa.

—Diu que es va morir fa anys, el 1987.

A la Mariam se li va regirar l’estómac. Havia considerat la possibilitat, naturalment, ara en Jalil estaria al final de la setantena, però… 1987.

«S’estava morint, aleshores. Havia conduït des de Herat per dir adéu».

Va anar a l’altra punta del balcó. Des d’allà va veure la que havia estat la famosa piscina de l’hotel, ara, però, buida i bruta, marcada pels forats de bala i plena de rajoles gastades. I hi havia la pista de tenis, atrotinada, amb la xarxa estripada i flàccida com la pell morta d’una serp.

—Ara me n’he d’anar —va dir la veu a l’altre extrem.

—Em sap greu haver-lo molestat —va dir la Mariam, plorant en silenci. Veia en Jalil fent-li senyals, saltant pedres a través del corrent, amb les butxaques plenes de regals. Sempre havia sospirat per ell, perquè Déu li concedís més temps al seu costat.

—Gràcies… —va començar a dir la Mariam, però l’home de l’altre extrem ja havia penjat.

En Rasheed la va mirar. Ella va negar amb el cap.

—Inútil —va dir, arrencant-li el telèfon de la mà—: de tal pare, tal filla.

Quan van sortir al vestíbul, en Rasheed va anar ràpidament a la tauleta, que ara era buida, i es va embutxacar l’última anella de jelabi. La va dur a casa i la va donar a en Zalmai.