23

Abril del 1992

HAVIEN passat tres anys.

En aquell temps, el pare d’en Tariq va tenir una sèrie d’atacs de feridura. El van deixar amb la mà esquerra maldestra i un lleuger remugueig en la parla. Quan es posava nerviós, cosa que passava sovint, el remugueig empitjorava.

A en Tariq la cama se li havia fet petita i la Creu Roja n’hi havia proporcionat una altra, tot i que s’havia hagut d’esperar sis mesos. Tal com la Hasina havia temut sempre, la seva família l’havia portat a Lahore, on la van fer casar amb el cosí del concessionari d’automòbils. El matí que la hi van portar, la Laila i la Giti van anar a casa seva per acomiadar-se’n. La Hasina els va dir que el cosí, el seu futur marit, ja havia començat el procés per anar-se’n a Alemanya, on vivien els seus germans. Aquell mateix any, pensava, serien a Frankfurt. Van plorar, llavors, totes tres abraçades. La Giti estava desconsolada. La darrera vegada que Laila va veure la Hasina, el seu pare l’estava ajudant a pujar al seient del darrere d’un taxi abarrotat.

La Unió Soviètica es va esfondrar a una velocitat sorprenent. Cada poques setmanes, li semblava a la Laila, el babi tornava a casa amb notícies de l’última república que s’havia declarat independent. Lituània. Estònia. Ucraïna. La bandera soviètica va ser retirada del Kremlin. Va néixer la República de Rússia.

A Kabul, en Najibullah havia canviat de tàctica i intentava presentar-se com a musulmà devot.

—Massa poc i massa tard —deia el babi—. No pots ser el cap de la khad un dia i l’endemà pregar en una mesquita amb gent a la qual has matat i de la qual has torturat parents.

En veure el llaç que estava estrenyent Kabul, en Najibullah volia arribar a un acord amb els mujahidins, però aquests no ho veien clar.

Des del llit, la mammy va dir:

—Els felicito.

Va romandre desperta pels mujahidins i va esperar la seva desfilada. Va esperar que caiguessin els enemics dels seus fills.

* * *

I, finalment, ho van fer. L’abril del 1992, l’any en què la Laila en va fer catorze.

A la fi, en Najibullah es va rendir i va ser confinat al recinte de les Nacions Unides, prop del palau Darulaman, al sud de la ciutat. La jihad es va acabar. Els diversos règims comunistes que havien tingut el poder des de la nit que havia nascut la Laila estaven, tots, derrotats. Els herois de la mammy, l’Ahmad i en Noor germans de guerra, havien vençut. I ara, després de més d’una dècada de sacrificar-ho tot, de deixar enrere les seves famílies per viure a les muntanyes i lluitar per la sobirania de l’Afganistan, el mujahidins arribaven, en carn i ossos, a Kabul, cansats de tanta lluita.

La mammy se’n sabia tots els noms.

Hi havia en Dostum, extravagant, el comandant uzbek, líder de la facció Junbish Milli, que tenia fama de ser poc lleial. En Gulbuddin Hekmatiar, seriós i malcarat, líder de la facció de Hezb-i Islami, un paixtu que havia estudiat enginyeria i havia matat un estudiant maoista. En Rabbani, líder tadjik de la facció islàmica de Jamiat-e Islami, que havia ensenyat Islam a la Universitat de Kabul en temps de la monarquia. En Sayyaf, un musulmà robust, un paixtu de Paghman amb connexions àrabs i líder de la facció d’Ittihad-i Islami. L’Abdul Ali Mazari, líder de la facció de Hezb-e Wahdad, conegut com Baba Mazari entre els companys hazares, amb estrets lligams amb els xiïtes a l’Iran.

I, naturalment, hi havia l’heroi de la mammy, l’aliat d’en Rabbani, el comandant reflexiu, el carismàtic Ahmad Shah Massud, el Lleó de Panjshir. La mammy havia penjat un cartell d’ell a la seva habitació. De posat agradable, la cara pensarosa, les celles poblades i un pakol inclinat que va esdevenir omnipresent a Kabul. Els ulls, de vellut, commovedors, miraven fixament altra vegada des de tanques publicitàries, parets, aparadors, des de les banderes que onejaven a les antenes dels taxis.

Per la mammy, aquest era el dia que havia estat esperant.

Aquest era el goig de tots aquells anys d’espera. Finalment, podria posar fi a la vigília i els seus fills podrien descansar en pau.

* * *

El dia després de la rendició d’en Najibullah, la mammy es va llevar com una dona nova. Per primera vegada en cinc anys, des que l’Ahmad i en Noor s’havien convertit en shaheed, no es va vestir de negre. Es va posar un vestit de fil de color blau cobalt clapejat de blanc. Va netejar les finestres, va escombrar, va airejar la casa i va prendre un llarg bany. Tenia la veu aguda i alegre.

—Farem una festa —va dir.

Va enviar la Laila a convidar els veïns.

—Digue’ls que demà farem un gran dinar!

Un cop a la cuina, la mammy hi va fer una ullada i, amb les mans als malucs, va dir amb un retret amistós:

—Què has fet amb la meva cuina, Laila? Oh! Tot està canviat de lloc.

Va començar a moure olles i paelles amunt i avall, teatralment, com si les reclamés de nou, les va tornar a col·locar on havien estat sempre. La Laila quedava fora del seu territori. Era millor. La mammy podia ser tan indòmita en els atacs d’eufòria com en els atacs de ràbia. Amb una energia pertorbadora, la mammy va començar a cuinar: sopa aush amb fesols i anet sec, kofta, mantu al vapor regat amb iogurt fresc i menta.

—T’has depilat les celles —va dir la mammy mentre obria un gran sac d’arròs damunt del taulell de la cuina.

—Només una mica.

La mammy va abocar l’arròs del sac en una gran olla negra d’aigua. Es va arromangar les mànigues i va començar a remanar.

—Com està en Tariq?

—El seu pare ha estat malalt —va respondre la Laila.

—Però quina edat té?

—No ho sé. Cap als seixanta, suposo.

—Volia dir en Tariq.

—Ah! Setze.

—És un noi simpàtic. No t’ho sembla?

La Laila es va arronsar d’espatlles.

—Ja no és un noi, oi? Setze. Gairebé un home. No t’ho sembla?

—Què vols dir, mammy?

—Res —va dir la mammy, somrient innocentment—. Res. És només que tu… Ah, res. És millor que no digui res, de tota manera.

—Ja veig el que vols dir —va dir la Laila, molesta per aquesta acusació indirecta, juganera.

—Bé. —La mammy va posar les mans al vorell de l’olla. La Laila hi va veure alguna cosa antinatural, gairebé assajada, en la manera com havia dit «Bé» i en aquesta col·locació de les mans. Va témer que comencés un discurs.

—Una cosa era quan éreu petits i corríeu amunt i avall. No hi havia cap mal. Era encantador. Però ara… ara… m’adono que portes sostenidors, Laila.

La Laila tenia la guàrdia baixa.

—Per cert, que m’ho podries haver dit, això dels sostenidors. No en sabia res. Em decep que no m’ho hagis dit.

Conscient del seu avantatge, la mammy va continuar.

—De tota manera, no parlem de mi ni dels sostenidors. Parlem de tu i en Tariq. És un noi, ja ho saps i, com a tal, creus que el preocupa la reputació? Però tu… La reputació d’una noia, especialment d’una de tan bonica com tu, és una cosa delicada, Laila. Com un estornell entre les mans. Si les afluixes, se’n va volant.

—I què me’n dius de les teves pujades al mur, i quan t’amagaves amb el babi als horts? —va dir la Laila, complaguda de la seva ràpida recuperació.

—Érem cosins i ens vam casar. Aquest noi ha demanat la teva mà?

—És un amic. Un rafiq. No és el mateix entre nosaltres —va argumentar la Laila, defensiva i poc convincent—. És com un germà, per mi —va afegir, desorientada.

I va saber, fins i tot abans que un núvol passés per la cara de la mammy i els seus trets s’enfosquissin, que havia comès una equivocació.

—Ell no ho és —va dir la mammy tranquil·lament—. No comparis el fill d’un fuster que només té una cama amb els teus germans. No hi ha ningú com els teus germans.

—No deia que ell… No volia dir això.

La mammy va sospirar i va serrar les dents.

—De tota manera —va prosseguir, però ara sense la tímida preocupació d’uns moments abans—, el que estic intentant dir és que si no vas amb compte, la gent parlarà.

La Laila va obrir la boca per dir alguna cosa. No era que la mammy no tingués raó. La Laila sabia que els dies de jocs innocents al carrer, amb en Tariq, s’havien acabat. Des de feia un temps, la Laila havia començat a notar una sensació estranya quan tots dos eren en públic, una consciència de ser observada, examinada, un motiu de xiuxiueig, que no havia sentit mai abans. I no se n’hauria adonat si no hagués estat per un fet fonamental: s’havia enamorat d’en Tariq. Desesperadament, bojament. Quan era prop seu, no podia evitar que els pensaments més escandalosos la consumissin, el seu cos prim i nu enredat amb el d’ella. Al llit, a la nit, se l’imaginava besant-li la panxa, es preguntava per la suavitat dels seus llavis, per la sensació de tenir les seves mans al coll, al pit, a l’esquena i, encara, més avall. Quan hi pensava d’aquesta manera, l’envaïa la culpabilitat, però també una sensació estranya, càlida, que pujava des de la panxa fins a la cara, com si la hi enrojolés.

No. La mammy tenia raó. Més del que ella es pensava, de fet. La Laila sospitava que hi havia persones, com ara els veïns, que ja enraonaven. S’havia adonat de les rialletes múrries, era conscient dels xiuxiuejos que omplien el barri dient que eren parella. Dies abans, per exemple, ella i en Tariq caminaven junts carrer amunt i van passar per davant de la casa d’en Rasheed, el sabater, que anava amb la seva dona vestida amb el burca, la Mariam, a remolc. Quan van passar per davant seu, en Rasheed, amb veu juganera, va dir «Però si són la Laili i en Majnoon», referint-se als coneguts amants del poema popular del segle XII de Nizami, una versió persa de Romeo i Julieta, deia el babi, tot i que afegia que en Nizami havia escrit el conte dels malaurats enamorats quatre segles abans que en Shakespeare.

La mammy tenia raó.

El que irritava la Laila era que la mammy no s’havia guanyat el dret de dir tot allò. Una altra cosa hauria estat que el babi hagués tret aquest tema. Però la mammy? Tots aquells anys d’indiferència, tancada en ella mateixa, sense que li importés on anava la Laila ni a qui veia ni què pensava… Era injust. La Laila se sentia com si no fos millor que les cassoles o les paelles, com si fos una cosa que podia ser abandonada i després reclamada, segons l’humor del moment.

Però aquell era un gran dia, un dia important, per tots ells. Seria una llàstima fer-lo malbé per això. Per mantenir l’ambient, la Laila el va deixar passar.

—Tens raó —va dir.

—Bé! —va exclamar la mammy—. Tema resolt, doncs. I ara, on és en Hakim? On és aquell dolç maridet meu?

* * *

Era un dia serè, brillant, perfecte per a una festa. Els homes seien en cadires plegables raquítiques al pati. Bevien te, fumaven i parlaven en veu alta i feien bromes sobre els plans dels mujahidins. Gràcies al babi, la Laila n’havia après quatre coses: l’Afganistan ara era l’Estat Islàmic de l’Afganistan. Un consell islàmic de la jihad, format a Peshawar per unes quantes de les faccions mujahidines i liderat per Sibghatullah Mojadidi, supervisaria la situació durant dos mesos. Això seria seguit per un consell de lideratge dirigit per Rabbani, que ocuparia el poder durant quatre mesos. En aquells sis mesos, tindria lloc una Loya Jirga, un gran consell de líders i ancians que formaria un govern interí que tindria el poder durant dos anys i conduiria el país a unes eleccions democràtiques.

Un dels homes ventava els trossos de xai que espurnejaven en una graella improvisada. El babi i el pare d’en Tariq feien una partida d’escacs a l’ombra de la vella perera. Arrugaven el front, concentrats. En Tariq també seia al banc, a estones mirava la partida, després escoltava la xerrada política que tenia lloc a la taula del costat.

Les dones es reunien a la sala d’estar, al passadís i a la cuina. Xerraven mentre alçaven les seves criatures i expertament s’apartaven, amb moviments minúsculs dels malucs, els nens que es perseguien al voltant de la casa. Un ghazal de l’Ustad Sarahang eixordava des d’un radiocasset.

La Laila era a la cuina, fent garrafes de dogh amb la Giti. La Giti ja no era tan tímida ni tan seriosa com abans. Feia uns quants mesos que ja no arrufava el nas i no arrugava el front. Últimament reia amb més llibertat, més freqüentment, i —això va sorprendre la Laila— flirtejava una mica. Ja no duia les dues cues, s’havia deixat créixer els cabells i s’hi havia fet reflexos de color vermell. La Laila es va assabentar finalment que l’incentiu d’aquesta transformació era un noi de divuit anys a qui la Giti havia cridat l’atenció. Es deia Sabir i era el porter de l’equip de futbol del germà més gran de la Giti.

—Oh… té el somriure més maco que he vist mai, i uns cabells negres gruixuts, gruixuts! —havia dit la Giti a la Laila.

Ningú no sabia res de la seva atracció, naturalment. La Giti hi havia quedat secretament dos cops per prendre el te, quinze minuts cada vegada, en una petita casa de te, a l’altre costat de la ciutat, a Taimani.

—Demanarà la meva mà, Laila! Potser aquest estiu! T’ho pots creure? Et juro que no puc parar de pensar en ell.

—I què hi ha de l’escola? —va demanar la Laila.

La Giti va inclinar el cap i la va mirar amb cara de «nosaltres dues en sabem més».

«Quan tinguem vint anys», solia dir la Hasina, «la Giti i jo ja haurem parit quatre, cinc nens cadascuna. Però tu, Laila, faràs de nosaltres dues maniquins orgulloses. Tu seràs algú. Sé que un dia agafaré un diari i trobaré la teva fotografia a la portada». La Giti, ara, era al costat de la Laila, tallant cogombres, amb una mirada somniadora i llunyana.

La mammy era a prop, amb el seu vestit d’estiu brillant, pelant ous durs amb la Wajma, la llevadora, i la mare d’en Tariq.

—Li donaré una fotografia de l’Ahmad i en Noor al comandant Massud —deia la mammy a la Wajma mentre aquesta assentia i intentava semblar interessada i sincera—. En va supervisar personalment l’enterrament. Va dir una oració a la seva tomba. Serà una mostra d’agraïment per la seva decència. —La mammy va esquerdar un altre ou dur—. Sento que és un home reflexiu, honorable. Crec que ho apreciarà.

Al voltant seu, les dones entraven i sortien de la cuina, carregaven bols de qurma, plates de mastawa, barres de pa, i ho disposaven tot damunt del sofrah, estès al terra de la sala d’estar.

De tant en tant, en Tariq entrava. Triava això, mossegava allò.

—No admetem homes —va dir la mammy.

—Fuig, fuig, fuig! —va cridar la Wajma.

En Tariq va somriure a les dones que el feien fora amb bon humor. Semblava que li agradés que no el rebessin bé, allà, infectant aquella atmosfera femenina amb el seu mig somriure masculí, irreverent.

La Laila es va esforçar per no mirar-lo, per no donar més motius de tafaneria a aquelles dones. Per això va mantenir la mirada baixa i no li va dir res, però va recordar un somni que havia tingut unes quantes nits abans, sobre la cara d’ell i la d’ella, tots dos davant d’un mirall, sota un vel verd i suau. I grans d’arròs que queien dels cabells d’en Tariq, i copes que xocaven amb un tink.

En Tariq va entrar per tastar un bocí de vedella cuita amb patates.

—Ho Bacha! —La Wajma li va donar un copet a l’esquena, però en Tariq va pispar la vedella i va somriure.

Ja era gairebé un peu més alt que la Laila. S’afaitava. Tenia la cara més prima, més angulosa, i les espatlles se li havien eixamplat. Ara, a en Tariq, li agradava portar pantalons prisats, mocassins negres i brillants i camises de màniga curta que deixaven veure els seus braços —resultat d’un vell joc de peses rovellades amb què s’entrenava cada dia al pati. Últimament tenia una expressió d’agressivitat juganera a la cara, i era conscient de com inclinava el cap quan parlava o com arquejava la cella quan reia. S’havia deixat créixer els cabells i tenia el costum de tocar-se els rínxols sovint i innecessàriament. Aquell mig somriure murri també era nou.

La darrera vegada que el van fer fora de la cuina, la seva mare va pescar la Laila robant-li una mirada. El cor de la Laila va fer un bot i la culpabilitat se li va reflectir als ulls. Ràpidament es va aplicar a posar el cogombre tallat a la plata de iogurt salat. Tanmateix, va percebre la mirada de la mare d’en Tariq, el seu mig somriure d’aprovació.

Els homes s’omplien els plats i els gots i sortien a menjar al pati. Un cop van haver omplert els plats, les dones i els nens es van instal·lar a terra, al voltant del sofrah, per menjar-se’ls.

Després de buidar el sofrah i apilar els plats a la cuina va començar el deliri del te, calia recordar qui el prenia verd i qui se l’estimava més negre. Aleshores en Tariq va fer un senyal amb el cap i va sortir a fora.

La Laila es va esperar cinc minuts i va anar darrere seu.

El va trobar tres cases més avall, recolzat a la paret, a l’entrada d’un carreró estret que hi havia entre dues cases contigües. Cantussejava una antiga cançó paixtu de l’Ustad Awal Mir.

Aquesta és la nostra bella terra. Aquesta és la nostra estimada terra.

I fumava, un altre costum que havia adquirit dels xicots amb els quals perdia el temps últimament. La Laila no els suportava, aquells amics nous d’en Tariq. Tots anaven vestits igual, pantalons amb pinces i camises cenyides per accentuar els braços i el pit. Tots es posaven massa colònia i fumaven. Fatxendejaven pel barri, feien broma, reien a crits i de vegades fins i tot deien coses a les noies amb un somriure estúpid i autocomplaent. Un d’ells, que deia que s’assemblava a en Sylvester Stallone, insistia que l’anomenessin Rambo.

—La teva mare et mataria si sabés que fumes —va dir la Laila mirant a banda i banda del carreró abans de ficar-s’hi.

—Però no ho sap —va replicar. Es va enretirar una mica per fer lloc.

—Això podria canviar.

—I qui li ho dirà? Tu?

La Laila donava copets de peu a terra.

—Digues el teu secret al vent, però no el culpis de dir-lo als arbres.

En Tariq va somriure amb una cella arquejada.

—Qui va dir això?

—En Khalil Gibran.

—Ets una creguda.

—Dóna-me’n un.

Va fer que no amb el cap i va creuar els braços. Això era un element nou dins el seu repertori de positures: d’esquena a la paret amb els braços creuats, el cigarret penjant d’un cantó de la boca i la cama bona lleugerament doblegada.

—Per què no?

—És dolent per a tu —li va dir.

—I per a tu no?

—Ho faig per les noies.

—Quines noies?

Va somriure amb suficiència.

—Troben que és sexi.

—No ho és.

—No?

—T’ho asseguro.

—No és sexi?

—Sembles khila, un babau.

—Això fa mal —va dir.

—De quines noies parles?

—Estàs gelosa.

—Només lleugerament encuriosida.

—No pots estar de les dues maneres. —Va fer una altra pipada i es va mirar el fum de reüll—. Em jugaria alguna cosa que ara parlen de nosaltres.

La veu de la mammy ressonava dins el cap de la Laila. «Com un estornell entre les mans. Si les afluixes, se’n va volant». L’assetjava la culpabilitat. Però la Laila va ignorar les paraules de la mammy. Ara assaboria la manera com en Tariq havia dit «nosaltres». Quina paraula tan emocionant i conspiradora, dita per ell. I com n’era, de tranquil·litzador, sentir com ho deia d’aquella manera, casualment, amb naturalitat. «Nosaltres». Allò va acreditar la seva connexió, la va refermar.

—I què en diuen?

—Que estem baixant el riu del pecat en piragua —va dir—. Que ens mengem un tros de pastís de la impietat.

—Conduint el rickshaw del mal? —el va interrompre la Laila.

—Cometent sacrilegi amb la qurma.

Tots dos es van posar a riure. Llavors en Tariq va parlar dels seus cabells, de com li havien crescut.

—T’estan bé.

La Laila va desitjar no posar-se vermella.

—Has canviat de tema.

—Quin tema?

—Les noies sense cervell que troben que ets sexi.

—Ja ho saps.

—El què?

—Que només tinc ulls per a tu.

La Laila es va estremir. Va intentar llegir-li la cara, però només hi va trobar una expressió indesxifrable: un somriure cretí i una mirada desesperada. Una actitud buscada, calculada, precisament, entre la burla i la sinceritat.

En Tariq va aixafar el cigarret amb el taló del peu bo.

—I què en penses de tot això?

—De la festa?

—Qui és el que no té cervell, ara? Volia dir sobre els mujahidins, Laila. Estan entrant a Kabul.

—Oh!

Li estava dient alguna cosa que el babi ja li havia explicat sobre la relació problemàtica entre pistoles i ego quan es va sentir un terrabastall que venia de la casa. Crits. Xiscles.

La Laila va arrencar a córrer. En Tariq coixejava darrere seu.

Hi havia un munt de gent al pati i, al bell mig, dos homes que gemegaven i rodolaven per terra, amb un ganivet. La Laila en va reconèixer un, abans seia a la taula on parlaven de política. L’altre era el que ventava els trossos de kabob. Uns quants homes intentaven separar-los. El babi, no. Ell s’estava dret, prop de la paret i a una distància prudent de la baralla, amb el pare d’en Tariq, que plorava.

La Laila es va fer una idea del que havia passat gràcies als trossos de comentaris que sentia al voltant seu: el que parlava de política a la taula, un paixtu, havia dit que l’Ahmad Shah Massud era un traïdor per haver fet un tracte amb els soviètics durant els anys vuitanta. L’home del kabob, un tadjik, s’havia ofès i havia exigit una disculpa. El paixtu s’hi havia negat. El tadjik havia dit que si no hagués estat per en Massud, la seva germana, la del paixtu, encara estaria «satisfent» els soviètics. I van arribar a les mans. Aleshores un d’ells va treure un ganivet; hi havia desacord sobre qui havia estat.

Horroritzada, la Laila va veure com en Tariq es llançava de cap a la baralla. Fins i tot alguns dels pacificadors s’havien afegit a clavar cops de puny. Li va semblar veure un segon ganivet.

Més tard, aquell mateix vespre, la Laila va pensar en el desenllaç de la batussa. Els homes, els uns sobre els altres, cridant, plorant i donant cops de puny i, al mig, un Tariq ganyoter intentant sortir d’allà, amb els cabells esbullats i la cama deslligada.

* * *

Fou vertiginosa la rapidesa amb què es va produir tot.

El consell de lideratge es va formar prematurament i va elegir en Rabbani com a president. Les altres faccions l’acusaven de nepotisme. En Massud apel·lava a la pau i la paciència.

En Hekmatiar, que n’havia estat exclòs, es va enfurismar. Als hazares, amb la seva llarga història d’opressió i negligència, els bullia la sang.

S’insultaven. S’acusaven els uns als altres. Se suspenien reunions i sovintejaven els cops de porta. La ciutat aguantava la respiració. A les muntanyes, als amagatalls d’armes, retrunyien els kalàixnikovs.

Els mujahidins, armats fins a les dents i sense un enemic comú, ara havien trobat enemics en cadascun dels altres.

El dia del judici final va arribar a Kabul.

I quan començaven a ploure coets damunt la ciutat, la gent va córrer per posar-se a cobert. La mammy també ho va fer, literalment. Es va tornar a vestir de negre, es va tancar a l’habitació, va córrer les cortines i es va tapar el cap amb la flassada.