43

Mariam

AL pis de dalt, a la cambra de la Mariam, en Zalmai estava nerviós. Va fer botar la pilota de bàsquet una estona, a terra, contra les parets. La Mariam li va demanar que s’estigués quiet, però el nen sabia que ella no tenia cap autoritat sobre ell i va continuar fent botar la pilota mentre la mirava als ulls amb desvergonyiment. Durant una estona va empènyer el seu cotxet de joguina, una ambulància amb lletres vermelles llampants als costats, la feia anar d’una banda a l’altra de l’habitació.

Abans, quan havien trobat en Tariq a la porta, en Zalmai havia agafat la pilota, l’havia premut contra el pit i s’havia ficat el polze a la boca, cosa que ja no feia tret que tingués por. Va mirar en Tariq amb desconfiança.

—Qui és aquell home? —va dir ara—. No m’agrada.

La Mariam li ho anava a explicar, va estar a punt de dir-li alguna cosa sobre que ell i la Laila havien crescut junts, però en Zalmai la va tallar i li va dir que girés l’ambulància de manera que el morro estigués de cara a ell. Quan ho va fer, li va dir que tornava a voler la pilota de bàsquet.

—On és? —va dir—. On és la pilota que el baba jan em va comprar? On és? La vull! La vull! —Anava apujant la intensitat i l’estridència de les paraules—. Era just aquí —va dir la Mariam, i ell es va posar a plorar—. No, s’ha perdut, ho sé, sé que s’ha perdut! On és, on és?

—Aquí —va dir la Mariam, i va anar a buscar la pilota al peu de l’armari.

Però ara en Zalmai cridava i donava cops de puny, deia que no era la mateixa pilota, que no podia ser, perquè ell havia perdut la seva pilota i que aquesta n’era una altra. On era la seva autèntica pilota, on, on, on?

Va cridar fins que la Laila va haver de pujar i agafar-lo i bressolar-lo. Li va passar els dits per entre els rínxols foscos, li va eixugar la humitat de les galtes i va fer espetegar la llengua prop de la seva orella.

La Mariam va esperar fora de la cambra. Des de dalt de l’escala, tot el que va veure d’en Tariq van ser unes cames llargues, la bona i l’artificial, amb uns pantalons gris caqui, descansant al terra de la sala d’estar sense catifa. Aleshores es va adonar per què el porter de l’Intercontinental li havia resultat familiar, el dia que ella i en Rasheed hi havien anat per trucar a en Jalil. Duia un barret i ulleres, aquell dia, i per això no l’havia reconegut. Però la Mariam el va recordar, ara, nou anys enrere, assegut a baix, eixugant-se el front amb un mocador i demanant aigua. I li envaïren la ment tota mena de qüestions: havien estat, les sulfamides, part de l’engany? Qui havia ordit la mentida, qui n’havia proporcionat els detalls? I, en Rasheed, quant havia pagat a l’Abdul Sharif, si és que es deia així, per venir i anihilar la Laila amb la història de la mort d’en Tariq?