8

DE bon matí van donar a la Mariam un vestit de màniga llarga i color verd fosc perquè se’l posés damunt d’uns pantalons blancs de cotó. L’Afsoon li va donar un hijab verd i un parell de sandàlies que hi feien conjunt.

Va ser conduïda a l’estança de la gran taula marró. Ara hi havia un bol amb ametlles ensucrades al mig de la taula, l’Alcorà, un vel verd i un mirall. Dos homes a qui la Mariam no havia vist mai —va suposar que eren testimonis— i un mul·là que no coneixia estaven asseguts a la taula.

En Jalil li va mostrar una cadira. Duia un vestit marró i una corbata groga. Portava els cabells nets. Quan li va acostar la cadira va intentar un somriure d’encoratjament. Aquesta vegada, la Khadija i l’Afsoon es van asseure al costat de la Mariam.

El mul·là va fer un gest cap al vel i, abans de seure, la Nargis el va col·locar al cap de la Mariam. La nena es mirava les mans.

—Ja li pots dir que entri —va dir en Jalil a algú.

La Mariam el va olorar abans de veure’l. Colònia densa, dolça, no pas suau com la d’en Jalil, barrejada amb olor de tabac. L’essència va inundar els narius de la Mariam. A través del vel, de reüll, va veure un home alt, d’espatlles amples i quadrades. L’alçada d’aquell home gairebé li va fer fer un crit, i va abaixar la mirada mentre el cor li bategava amb força. Va sentir que romania dempeus a la porta. Després, unes passes lentes i contundents a través de l’estança. El bol de dolços va trontollar seguint les seves passes. Va fer un grunyit lleu en seure al seu costat. Respirava sorollosament.

El mul·là els va donar la benvinguda. Va dir que aquella no seria un nikka tradicional.

—L’agha Rasheed té bitllets per a l’autobús de Kabul que surt d’aquí a tres hores. Per tant, per qüestions de temps, obviarem uns quants passos tradicionals per alleugerir el procediment.

El mul·là va fer unes quantes benediccions i va dir quatre paraules sobre la importància del matrimoni. Va preguntar a en Jalil si volia fer alguna objecció i ell va negar amb el cap. Aleshores el mul·là va demanar a en Rasheed si, efectivament, volia contraure matrimoni amb la Mariam. En Rasheed va dir: «Sí». La seva veu, aspra i seca, va recordar a la Mariam el trepig de fulles seques.

—I tu, Mariam jan, acceptes aquest home com a espòs?

La Mariam va callar. Es van sentir estossecs.

—Sí —va dir una veu de dona des del final de la taula.

—De fet —va dir el mul·là—, ha de respondre ella personalment. I pot esperar que li ho demani fins a tres vegades. La qüestió és que ell l’ha buscat i no a l’inrevés.

Va fer la pregunta dues vegades més. Quan la Mariam no va respondre, ho va tornar a demanar, aquest cop més enèrgicament. La Mariam va sentir en Jalil, al seu costat, que es removia a la cadira i creuava i descreuava les cames sota la taula. Més estossecs. Una petita mà blanca va trobar una brossa i la va espolsar de la taula.

—Mariam —va xiuxiuejar en Jalil.

—Sí —va respondre ella insegura.

Van fer passar un mirall per sota el vel. La Mariam hi va veure la seva pròpia cara, les celles tristes, sense forma, els cabells llisos, els ulls verds sense alegria i tan junts que algú podria pensar que era guenya.

Tenia el cutis aspre i desvitalitzat, amb grans. Es va trobar el front massa ample, la barbeta massa estreta i els llavis massa prims. La impressió general era d’una cara llarga, triangular, una mica aclaparada. I la Mariam va veure de seguida que encara que semblés mentida, el conjunt d’aquestes parts dignes de ser oblidades feien una cara que no era una meravella, però que, d’alguna manera, no era lletja.

Al mirall, la Mariam va tenir la primera imatge d’en Rasheed: el rostre gran, quadrat, rude; el nas, d’àguila; les galtes vermelles, com d’alegria oculta; els ulls injectats de sang; les dents desordenades, les dues del davant que s’empenyien com una teulada de dos vessants; l’impossible naixement dels cabells, gairebé dos dits per damunt de les celles, pobladíssimes; la tofa de cabells gruixuts, aspres, grisosos.

Les seves mirades es van trobar un instant en el mirall i es van separar.

«Aquest és el rostre del meu marit», va pensar la Mariam.

Van intercanviar les cintes estretes d’or que en Rasheed es va treure de la butxaca de l’abric. Tenia les ungles grogues i marrons, com l’interior d’una poma podrida, i algunes estaven trencades. Les mans de la Mariam van tremolar quan va intentar fer relliscar l’anell pel dit de l’home. En Rasheed la va haver d’ajudar. L’anell era una mica estret, però en Rasheed no va tenir cap problema a forçar-lo amb els artells.

—Ja està —va dir.

—És un anell bonic —va dir una de les dones—. És molt bonic, Mariam.

—Ara només falta la signatura del contracte —va dir el mul·là.

La Mariam va firmar —la meem, la reh, la ya i altre cop la meem— conscient que tots els ulls miraven fixament la seva mà.

Vint-i-set anys més tard la Mariam va haver de tornar a signar un document, i també hi havia present un mul·là.

—Ara sou marit i muller —va dir el mul·là—. Tabreek. Felicitats.

* * *

En Rasheed s’esperava a l’autobús de colors. La Mariam, des d’on era amb en Jalil, al para-xocs del darrere, no el podia veure. Només el fum del cigarret que sortia fent un tirabuixó per la finestra. Al voltant seu, les mans tremolaven i se sentien adéus. Es besaven exemplars de l’Alcorà. Nens descalços corrien entre els viatgers, amb les cares amagades darrere les safates de xiclets i cigarrets.

En Jalil estava ocupat explicant-li que Kabul era tan bonic que l’emperador mogol, Babur, havia demanat de ser-hi enterrat. Després, la Mariam ho sabia, havia gaudit dels jardins de Kabul, de les botigues, els arbres i l’aire, i d’aquí a no res ella seria a l’autobús i ell caminaria al costat, saludant amb la mà, content, il·lès, lliure.

La Mariam no ho podia permetre.

—Jo t’adorava —va dir.

En Jalil es va aturar a mitja frase. Va plegar i desplegar els braços. Una jove parella hindi, la dona amb un nadó en braços i l’home arrossegant una maleta, va passar entre ells dos. En Jalil va semblar agrair la interrupció. Es van excusar i ell va somriure educadament.

—Els dijous seia durant hores esperant-te. M’angoixava fins a emmalaltir que no vinguessis.

—És un viatge llarg. Hauries de menjar alguna cosa.

Va dir que podia comprar-li pa i formatge de cabra.

—Sempre pensava en tu. Pregava perquè visquessis cent anys. No ho sabia. No sabia que t’avergonyies de mi.

En Jalil va abaixar els ulls i, com un nen massa gran, va clavar una puntada de peu a alguna cosa que hi havia a terra.

—T’avergonyies de mi.

—Et visitaré —va murmurar—. Vindré a Kabul a veure’t. Nosaltres…

—No, no —va dir ella—. No vinguis. No et voldré veure. No vull saber res de tu. Mai. Mai.

La mirar, ferit.

—Això és el final, per a tu i per a mi. Acomiada’t.

—No te’n vagis així —va dir dèbilment.

—Ni tan sols has tingut la decència de donar-me temps per acomiadar-me del mul·là Faizullah.

Es va tombar i va caminar en direcció a l’autobús. Podia notar com la seguia. Quan va arribar a les portes hidràuliques el va sentir darrere seu.

—Mariam jo.

Ella va pujar les escales i, tot i que podia veure de reüll que en Jalil caminava al seu costat, no va mirar per la finestra. Va fer el camí fins al final de l’autobús, on en Rasheed seia amb la maleta entre els peus. No es va tombar quan les mans d’en Jalil van colpejar la finestra, ni quan va picar el vidre amb els artells una vegada i una altra. Quan l’autobús va arrencar, no es va tombar per veure’l trotar al costat. I quan va enfilar el camí, no es va tombar per veure’l recular, per veure’l desaparèixer dins el núvol de cansament i pols.

En Rasheed, que va apujar la finestra i ocupà el seient del mig, va posar la una manassa damunt les seves.

—Allà, noia. Allà. Allà —va dir.

Mentre deia això va fer un cop d’ull finestra enllà, com si alguna cosa més interessant li hagués cridat l’atenció.