48

EN Tariq, ara, té mals de cap. Hi ha nits que la Laila es desperta i el troba a la vora del llit, gronxant-se, amb la samarreta arromangada. Diu que van començar a Nasir Bagh i que van empitjorar a la presó. De vegades el fan vomitar o bé perdre la visió d’un ull. Diu que sent com si el ganivet d’un carnisser li trepanés una templa, serpentegés lentament al voltant del cervell i després aparegués per l’altre costat.

—Quan comencen, fins i tot sento el metall.

De vegades, la Laila mulla un drap i l’hi posa al front, i això l’ajuda una mica. Les petites píndoles blanques que li va donar el doctor d’en Sayeed també l’ajuden. Però hi ha nits que l’únic que en Tariq pot fer és sostenir-se el cap i queixar-se, amb els ulls vermells i el nas gotejant. Quan està així, la Laila s’asseu al seu costat, li fa fregues el clatell, li agafa la mà i nota l’anell de casament al palmell.

Es van casar el dia que van arribar a Murree. En Sayeed va semblar alleugerit quan en Tariq li va dir que ho farien. Tenia por d’albergar al seu hotel una parella que no estava casada. En Sayeed no és com la Laila se l’havia imaginat, amb la cara vermellosa i els ulls de pèsol. Duia un bigoti pèl-roig amb les puntes enlaire i un llarg floc de cabells grisos que es pentinava enrere. Parlava amb suavitat, tenia bones maneres, un discurs mesurat i es movia amb gestos elegants.

Aquell dia en Sayeed va convocar un amic i un mul·là per al nikka i va apartar en Tariq per donar-li diners. Ell no els va voler acceptar, però en Sayeed hi va insistir. Després, en Tariq va anar al Passeig i en va tornar amb dos anells de casament senzills i estrets. Es van casar més tard, aquella mateixa nit, després que els nens haguessin anat a dormir.

Al mirall, sota el vel verd amb què el mul·là els havia cobert el cap, els ulls de la Laila van trobar els d’en Tariq. No hi va haver cap llàgrima, cap somriure de dia de casament, cap xiuxiueig d’amor etern. En silenci, la Laila mirava els seus reflexos, les cares que havien envellit més dels anys que tenien, les bosses i arrugues que marcaven aquells rostres que una vegada havien estat joves. En Tariq va començar a dir alguna cosa, però mentre ho feia, algú va estirar el vel i la Laila es va perdre el que ell començava a dir.

Aquella nit jeien al llit en qualitat de marit i muller mentre els nens esbufegaven a les hamaques que tenien a sota. La Laila recordava la facilitat amb què omplien l’aire amb paraules, ella i en Tariq, quan eren més joves, amb aquella manera de fer dinàmica i desordenada, sempre interrompent-se l’un a l’altra, agafant-se pel coll per emfasitzar una idea, l’esclat de les rialles, l’afany de passar-s’ho bé. Havien succeït moltes coses des d’aquells dies d’infantesa, moltes coses que havien de ser esmentades. A ella, tanmateix, la grandesa de tot plegat, d’aquella primera nit, li va robar les paraules. Aquella nit, n’hi havia prou de beneir el fet d’estar al costat d’ell. N’hi havia prou de beneir el fet que fos allà, de sentir l’escalfor d’ell a prop, d’estar ajaguda amb ell, ajuntant els caps, amb la mà dreta d’ell enllaçada amb l’esquerra d’ella.

A mitjanit, quan la Laila es va despertar assedegada, va trobar que encara tenien les mans entrellaçades amb l’afany amb què els nens agafen el fil d’un globus.

* * *

A la Laila li agraden els matins frescos i boirosos de Murree i els crepuscles enlluernadors, el cel brillant i fosc de la nit, el verd dels pins i el marró clar dels esquirols que s’enfilen pels troncs robustos, els sobtats aiguats que envien els compradors del Passeig a barallar-se per un tros de tendal. Li agraden les botigues de records, i els hotels que allotgen turistes, tot i que els habitants locals es lamenten de la construcció descontrolada, de l’expansió de les infraestructures que s’està menjant la bellesa natural de Murree. La Laila troba estrany que la gent es lamenti de la construcció d’edificis. A Kabul ho celebrarien.

Li agrada que tinguin un bany, no pas un cobert, sinó un bany autèntic, amb un vàter amb cadena, una dutxa i també una pica amb aixetes idèntiques per on raja aigua, calenta o freda, només amb un moviment ràpid de canell. Li agrada despertar-se al matí amb el so de l’Alyona que es queixa i amb l’Adiba, la cuinera inofensivament irritable, que fa meravelles a la cuina.

De vegades, quan la Laila mira com en Tariq dorm, quan els nens murmuren i es mouen en llur propi son, se li fa un nus immens d’agraïment a la gola i se li neguen els ulls.

Cada matí, la Laila segueix en Tariq d’habitació en habitació. Les claus dringuen a l’anella que du penjada en una tavella, i una ampolla de líquid netejador de vidres es balanceja penjada al cinturó dels texans. La Laila porta un cubell ple de draps, desinfectant, un raspall per als lavabos i un esprai protector per a la fusta dels vestidors. L’Aziza corre amb un drap en una mà i la nina de mongetes de la Mariam a l’altra. En Zalmai els segueix, reticent, malhumorat, sempre uns quants passos enrere.

La Laila passa l’aspirador, fa el llit i treu la pols. En Tariq renta la pica i la banyera, frega el lavabo i neteja el terra de linòleum. Omple les lleixes amb tovalloles netes, petites ampolles de xampú i pastilles de sabó que fan olor d’ametlles. L’Aziza s’ha queixat d’haver de ruixar i eixugar les finestres. La nina mai no és lluny d’on treballen.

La Laila va parlar d’en Tariq a l’Aziza uns quants dies després del nikka.

La Laila, gairebé pertorbada, pensa que el que passa entre l’Aziza i en Tariq és ben estrany. L’Aziza acaba les frases d’ell i ell les d’ella. Ella li dóna les coses abans que ell les hi demani. Es bescanvien somriures a taula, durant el sopar, com si no fossin uns desconeguts, sinó un parell d’amics que es reunissin després d’una llarga separació.

L’Aziza es va mirar les mans, pensativa, quan la Laila li ho va explicar.

—M’agrada —va dir després d’una pausa llarga.

—Ell t’estima.

—Ho ha dit ell?

—No cal que ho faci, Aziza.

—Explica’m la resta, mammy. Explica-m’ho i així ho sabré.

I la Laila ho va fer.

—El teu pare és un bon home. És el millor home que he conegut mai.

—I si marxa? —va demanar l’Aziza.

—No marxarà mai. Mira’m, Aziza. El teu pare mai no et farà mal i mai no marxarà.

L’alleujament al rostre de l’Aziza va trencar el cor de la Laila.

* * *

En Tariq ha comprat un cavall balancí per a en Zalmai i li ha construït un carro. Va aprendre a fer animals de paper d’un intern de la presó, i, per a en Zalmai, ha plegat, ha tallat i ha convertit incomptables fulls de paper en lleons i cangurs, en cavalls i ocells de plomes brillants. Però aquests gestos són desestimats amb descortesia, de vegades amb crueltat, per part d’en Zalmai.

—Ets un ase! —plora—. No vull les teves joguines!

—Zalmai! —La Laila es queda sense respiració.

—No passa res —diu en Tariq—, no passa res, Laila. Deixa’l.

—Tu no ets el meu baba jan! El meu baba jan de veritat ha marxat de viatge i quan torni et pegarà! I no et podràs escapar perquè ell té dues cames i tu només en tens una!

—Necessita temps —diu en Tariq.

Al vespre, la Laila té en Zalmai abraçat i recita les oracions d’en Babaloo amb ell. Quan pregunta, li torna a dir la mentida, que el baba jan ha marxat de viatge i que no sap quan tornarà. Odia fer això, s’odia a ella mateixa per mentir a un infant d’aquesta manera.

La Laila sap que haurà de dir aquesta mentida vergonyosa una vegada i una altra. Ho haurà de fer perquè en Zalmai preguntarà, baixant d’un gronxador, despertant-se una tarda de la migdiada, i més tard, quan tingui prou edat per cordar-se les sabates, per anar sol a l’escola, la mentida tornarà a sortir.

La Laila sap que un dia s’acabaran les preguntes. Lentament, en Zalmai deixarà de preguntar per què el seu pare l’ha abandonat. Ja no veurà el seu pare als semàfors, inclinant-se per ajudar vellets a baixar el carrer o prenent te a les cases de samovar. I un dia, caminant a la vora d’algun riu, o mirant un camp nevat interminable, el colpirà el fet que la desaparició del seu pare ja no sigui una ferida oberta, que s’hagi convertit en una altra cosa, en alguna cosa més suau i indolent. Com una tradició. Alguna cosa per ser venerada, mitificada.

Aquí a Murree la Laila és feliç, però no és una felicitat senzilla, no és una felicitat sense despeses.

* * *

Els dies que no treballen, en Tariq du la Laila i els nens al Passeig, al llarg del qual hi ha botigues de quincalla i una església anglicana construïda a mitjan segle XIX. En Tariq els compra chapli kabob picant. Passegen entre la multitud d’habitants locals, d’europeus amb telèfons mòbils i càmeres digitals minúscules, i de panjabis que vénen aquí per evitar la calor de les planes.

De tant en tant agafen un autobús que va al Caixmir. Des d’allà, en Tariq els mostra la vall del riu Jehlum, els pendents coberts de pins i els turons exuberants de boscos densos on diu que encara hi ha mones saltant per les branques. També van als boscos d’aurons de Nathiagali, a uns trenta quilòmetres de Murree. En Tariq agafa la mà de la Laila mentre caminen, per la carretera envoltada d’arbres, cap a la casa del governador. S’aturen al costat de l’antic cementiri britànic o agafen un taxi cap al cim d’una muntanya per veure la vall verda, coberta de boira.

De vegades, en aquestes sortides, quan passen per un aparador, la Laila hi veu els seus reflexos. Home, dona, filla, fill. Ella pensa que per als desconeguts semblen la família més normal del món, sense secrets, ni mentides ni remordiments.

* * *

L’Aziza té malsons que fan que es desperti xisclant. La Laila s’ha d’estirar al seu costat, eixugar-li les galtes amb la màniga, tranquil·litzar-la perquè es torni a adormir.

La Laila té els seus propis somnis. Sempre torna a la casa de Kabul, camina pel rebedor, puja les escales. Està sola, però darrere les portes sent el xiulet rítmic d’una planxa, el soroll de llençols, i aleshores tot s’esvaneix. De vegades sent una dona que canta en veu baixa una antiga cançó de Herat. Però quan entra a l’habitació, és buida. Allà no hi ha ningú.

Els somnis deixen la Laila alterada. Es desperta tota suada, amb els ulls plens de llàgrimes. Cada vegada és devastador.