24

-ÉS el xiulet —va dir la Laila a en Tariq—. Aquest maleït xiulet, l’odio més que res al món.

En Tariq va assentir amb complicitat.

No era ben bé el xiulet, va pensar després la Laila, sinó els segons que transcorrien entre que començava a sonar i l’impacte. La breu i interminable sensació d’estar en suspens. El fet de no saber. L’espera. Com un acusat abans de sentir el seu veredicte.

Sovint passava a l’hora de sopar, quan ella i el babi eren a taula. Quan començava, alçaven el cap. Sentien els xiulets, deixaven caure les forquilles, paraven de mastegar. La Laila veia les dues cares, mig il·luminades, reflectides al vidre fosc de la finestra, i les ombres, immòbils, a la paret. El xiulet. I aleshores l’explosió, per sort en qualsevol altre lloc, seguida d’un sospir perquè, per ara, s’ho havien estalviat, mentre qui sap on, enmig de crits i núvols de fum ofegador, hi havia corredisses, excavacions frenètiques, deliri per treure de la runa una germana, un germà, un nét.

Però l’altra cara d’haver-s’ho estalviat era l’agonia de preguntar-se qui no se n’havia sortit. Acabades les explosions, la Laila sortia corrent al carrer, murmurant una pregària, convençuda que, aquesta vegada, segurament aquesta vegada sí, trobaria en Tariq sepultat sota pedres i cendra.

De nit, la Laila jeia al llit i mirava els llampecs blancs que sobtadament es reflectien a la finestra. Sentia els espetecs d’arma automàtica i comptava els coets que queien mentre la casa tremolava i del sostre queien trossos de guix.

Hi havia nits, quan la llum dels coets era molt intensa, que podia arribar a llegir, si no tenia son. I, si llegia, els somnis de la Laila s’omplien de membres seccionats, de foc i gemecs dels ferits.

El matí no arribava alleugeridor. Sonava la crida del muetzí al namaz i els mujahidins deixaven les armes, miraven a l’oest i pregaven. Després plegaven les catifes, carregaven les pistoles i les muntanyes disparaven a Kabul i Kabul s’hi tornava, mentre la Laila i la resta de la ciutat observava, tan indefensa com el vell Santiago quan veia els taurons cruspint-se el peix que havia pescat.

* * *

Pertot arreu, la Laila veia els homes d’en Massud. Rondaven pels carrers i aturaven cotxes cada pocs centenars de metres per fer preguntes. Seien i fumaven sobre els tancs, vestits d’uniforme i amb aquells pakols omnipresents. Aguaitaven els vianants des de les cruïlles, des del darrere de piles de sacs de sorra.

La Laila tampoc no sortia gaire, i quan ho feia, sempre anava acompanyada d’en Tariq, a qui semblava que li agradava, aquesta mena d’obligació cavalleresca.

—He comprat una pistola —va dir un dia.

Seien a fora, sota la perera del jardí de la Laila. La hi va ensenyar. Va dir que era una semiautomàtica, una Beretta. La Laila només va veure una cosa negra i mortífera.

—No m’agrada —va dir—. Les pistoles em fan por.

En Tariq va tornar a tancar la recambra.

—La setmana passada van trobar tres cossos en una casa de Karteh-seh —va dir—. Ho sents? Germanes. Totes tres violades. Degollades. Algú els havia tret els anells dels dits. Pots comptar… tenien tres marques…

—No vull sentir-ho.

—No vull amoïnar-te —va dir en Tariq—, jo només… Em sento més segur si la porto al damunt.

En Tariq era la seva salvació, al carrer. Les notícies correin de boca en boca. Ell mateix li va dir, per exemple, que hi havia militars que s’estaven a les muntanyes i que, per millorar la punteria —sobre la qual feien apostes—, disparaven a la gent de baix, homes, dones, nens, triats a l’atzar. Li va dir que disparaven als cotxes, però que, per alguna raó, deixaven de banda els taxis. Aquest era motiu pel qual, des de feia un quant temps, hi havia tanta gent que es pintava el cotxe de color groc, va pensar la Laila.

En Tariq li va dir quins eren les zones perilloses de Kabul. La Laila es va assabentar, per exemple, que aquella carretera, fins a la segona acàcia de mà esquerra, pertanyia a un senyor de la guerra; que els altres quatre blocs, fins a la fleca que hi havia prop de la farmàcia derruïda, eren d’un altre senyor de la guerra; i que si travessava aquell carrer i caminava mitja milla, arribaria al territori d’un tercer senyor i, per tant, es convertiria en blanc dels franctiradors. Així s’anomenaven ara els herois de la mammy. Senyors de la guerra. La Laila també va sentir que en deien tofangdar. Tiradors. I hi havia qui encara els anomenava mujahidins, però, en dir-ho, feien cara de burla, una ganyota, i la paraula feia pudor de menyspreu i aversió. Com un insult.

En Tariq va tornar a tancar la recambra de la pistola.

—La dus a sobre? —va demanar la Laila.

—Per què?

—Per fer servir aquesta cosa. Per matar.

En Tariq es va posar la pistola al cinturó dels texans. Llavors va dir una cosa encantadora i terrible alhora.

—Per tu —va dir—. Mataria per tu, Laila.

Se li va acostar i es van tocar les mans suaument, una vegada i una altra, i quan els dits d’en Tariq van començar a lliscar entre els seus, la Laila el va deixar fer. I quan, de cop i volta, es va inclinar i va prémer els llavis contra els seus, també el va deixar fer.

En aquell instant, tot el discurs de la mammy sobre reputacions i estornells semblava del tot irrellevant. Absurd, fins i tot. Enmig de tots aquells assassinats i saquejos, de tot aquell horror, seure sota un arbre i besar en Tariq era una cosa inofensiva. Una petitesa, una feblesa fàcilment perdonable. Així, va deixar que la besés, i quan ell s’enretirava, ella s’inclinava i el besava amb el cor a la gola, un formigueig a la cara i un foc encès a la panxa.

* * *

El juny d’aquell any, el 1992, hi va haver una dura baralla a Kabul occidental entre les forces paixtus del senyor Sayaf i els hazares de la facció Wahdad. Els projectils van establir els límits de les zones, van arrasar blocs sencers de botigues i cases. La Laila es va assabentar que els milicians paixtus atacaven cases hazares, entraven per la força i disparaven a famílies senceres, les executaven. I que els hazares, per venjança, segrestaven civils paixtus, violaven noies paixtus, bombardejaven barris paixtus i mataven sense miraments. Cada dia es trobaven cossos lligats als arbres, de vegades cremats perquè no poguessin ser reconeguts. Sovint els havien disparat al cap, els havien tret els ulls i tallat la llengua.

El babi va tornar a intentar convèncer la mammy per anar-se’n de Kabul.

—Ho resoldran —va respondre la mammy—. Aquesta batalla és temporal. Seuran i ho resoldran.

—Fariba, l’únic que sap fer aquesta gent és la guerra —va dir el babi—. Van aprendre a caminar amb una ampolla de llet en una mà i una pistola a l’altra.

—Qui ets tu, per dir-ho? —va disparar la mammy—. Vas lluitar amb la jihad? Vas abandonar tot el que tenies i vas arriscar la vida? Si no arriba a ser pels mujahidins, encara faríem de criats dels soviètics, no te n’oblidis. I ara ens faries trair-los!

—No som nosaltres, els traïdors, Fariba.

—Aleshores, vés-te’n. Agafa la teva filla i marxeu. Envieu-me una postal. Però la pau està a punt d’arribar, i jo l’esperaré.

El babi va sortir enrabiat de l’habitació.

Els carrers es van tornar tan perillosos que el babi va fer una cosa inconcebible: va treure la Laila de l’escola.

Ell mateix es va encarregar del seu ensenyament. La Laila anava a l’estudi cada dia després de la posta de sol. Mentre en Hekmatiar llançava coets contra en Massud des de la rodalia del sud de la ciutat, el babi i ella parlaven dels gazals de Hafez i de les obres de l’estimat poeta afganès Ustad Khalillulah Khalili. El babi li va explicar la manera de resoldre equacions, polinomis factorials, i com traçar corbes paramètriques. Quan ensenyava, el babi es transformava. Dins el seu element, entre els llibres, a la Laila li semblava més alt. Era com si la veu li emergís de la calma, de la profunditat, i gairebé no parpellejava. La Laila se l’imaginava quan feia de professor, com devia esborrar la pissarra amb passades elegants o com devia mirar els estudiants per damunt l’espatlla, sempre paternal i atent.

Però no era fàcil, parar atenció. La Laila es distreia contínuament.

—Quin és el volum d’una piràmide? —preguntava el babi, però la Laila només podia pensar en la plenitud dels llavis d’en Tariq, en l’escalfor de la respiració d’ell dins la seva boca, el seu reflex en aquells ulls d’avellana.

L’havia besat dues vegades més des del dia de l’arbre, durant més estona, amb més vehemència i, pensava, menys barroerament. Les dues vegades s’havien trobat en secret al carreró fosc on en Tariq s’havia fumat aquell cigarret el dia de la festa de la mammy. La segona vegada va deixar que li toqués els pits.

—Laila?

—Sí, babi.

—Piràmide. Volum. On ets?

—Perdona, babi. Era, mmm… A veure, piràmide, piràmide… L’àrea de la base per l’altura partit per tres.

El babi va assentir sense acabar-s’ho de creure, mirant-la fit a fit, i la Laila pensant en les mans d’en Tariq, que li premien el pit, que relliscaven cap avall, mentre es besaven una vegada rere l’altra.

* * *

Un dia d’aquell mateix mes de juny, la Giti anava de l’escola a casa amb dos companys de classe. A només tres blocs de casa seva, els va caure un coet perdut. Més endavant, la Laila es va assabentar que la mare de la Giti havia corregut amunt i avall del carrer on havia mort la Giti, xisclant histèricament, recollint trossos de carn de la seva filla en un davantal. El peu dret, encara amb el mitjó de niló i la vamba platejada, el van trobar en una teulada dues setmanes després.

Al fatiha de la Giti, el dia després dels assassinats, la Laila va seure, confosa, en una habitació plena de dones que ploraven. Era el primer cop que moria algú que havia conegut, de qui havia estat molt a prop, a qui havia estimat. No podia esquivar la inqüestionable realitat que la Giti ja no era viva, la Giti, amb qui havia intercanviat notes secretes a classe, a qui havia llimat les ungles, a qui havia arrencat els pèls de la barbeta amb pinces. La Giti, que s’hauria casat amb en Sabir, el porter. La Giti era morta. Morta. Esmicolada. La Laila va començar a plorar per la seva amiga. I van aparèixer totes les llàgrimes que no havia pogut deixar anar al funeral dels seus germans.