17

LA pistola era vermella, la palanca de seguretat del gallet, verd brillant. Darrere de la pistola hi havia la cara somrient d’en Khadim. En Khadim tenia onze anys, com en Tariq. Era fort, alt, i extremament bifi. El seu pare era carnisser a Deh-mazang, i se sabia que, de tant en tant, en Khadim llançava bocins d’intestí de vedell als vianants. A vegades, si en Tariq no era per allà, en Khadim seguia la Laila al pati de l’escola, durant l’esbarjo, i la mirava maliciosament, ploriquejant. Una vegada li va donar uns copets a l’esquena i li va dir: «Ets molt bonica, Pèl-groga. Em vull casar amb tu».

Ara bellugava la pistola.

—No et preocupis —va dir—, no es notarà. No pas als teus cabells.

—No ho facis, t’ho adverteixo.

—I què faràs? —va dir—. M’enviaràs el teu esguerrat? Oh, Tariq jan, per què no tornes a casa i em salves del badmash?

La Laila va començar a pedalejar, però en Khadim ja premia el gallet. Un rere l’altre, els rajolins d’aigua calenta van anar impactant als cabells de la Laila, i després, a la mà, quan se la va posar davant de la cara per protegir-se.

Els altres nois van sortir dels seus amagatalls, rient, cloquejant. Un insult que la Laila havia sentit al carrer li va pujar als llavis. En realitat no l’entenia —no podia imaginar-se’n la logística—, però les paraules li van arribar amb una potència feroç i les va deixar sortir.

—La teva mare menja nap!

—Com a mínim no està guillada com la teva —va disparar en Khadim, tranquil—. Com a mínim el meu pare no és un marieta! I, per cert, per què no t’olores les mans?

Els altres nois s’hi van afegir.

—Olora’t les mans! Olora’t les mans!

La Laila ho va fer, però, fins i tot abans, sabia què havia volgut dir en Khadim amb allò que als seus cabells no es notaria. Va fer un esgarip eixordador, i els nois van riure encara més alt.

La Laila es va tombar i, bo i xisclant, va córrer cap a casa.

* * *

Va treure aigua del pou i, al bany, va omplir una palangana i es va estripar la roba. Es va ensabonar els cabells, gratant-se frenèticament el cuir cabellut, ploriquejant i morta de fàstic. Es va esbandir amb un bol i es va ensabonar una altra vegada. Unes quantes vegades va estar a punt de vomitar. Somicava i tremolava. Amb l’aigua sabonosa es va fregar el rostre i el coll amb deliri, fins que se li van envermellir.

Això mai no hauria passat si en Tariq hagués estat allà, pensava mentre es posava una brusa neta i uns pantalons frescos. En Khadim no s’hi hauria atrevit. Naturalment, no hauria passat si la mammy hagués aparegut com se suposava que havia de fer. De vegades la Laila es preguntava per què la mammy l’havia volgut tenir. La gent, pensava, no hauria d’estar autoritzada a tenir més fills si els grans ja s’havien endut tot l’amor. No era just. Va tenir un atac de ràbia. Se’n va anar a la seva habitació i es va llançar damunt del llit.

Quan el pitjor de tot ja havia passat, va sortir al passadís fins a la porta de la mammy. Hi va trucar. Quan era més petita, la Laila solia seure hores i hores al peu d’aquesta porta. La colpejava i xiuxiuejava el nom de la mammy moltes vegades, com un cant màgic que se suposa que trenca l’encanteri: mammy, mammy, mammy, mammy… Però la mammy mai no va obrir la porta. Ara tampoc no l’obria. La Laila va fer girar el pom i hi va entrar.

* * *

De vegades, la mammy tenia bons dies. Saltava fora del llit amb la mirada brillant i juganera. El llavi caigut s’estenia i s’enlairava en un somriure. Es banyava. Es vestia amb roba fresca i es posava rímel. Deixava que la Laila li pentinés els cabells, cosa que a la nena li encantava, i li posés les arracades. Anaven juntes a comprar al basar Mandaii. La Laila aconseguia que jugués a serps i escales i menjaven encenalls de xocolata negra, una de les poques coses que els agradava a totes dues. El millor moment dels bons dies de la mammy era quan el babi tornava a casa, quan ella i la mammy el miraven des de la taula i li somreien amb les dents marrons. Una ràfega de satisfacció travessava la sala i, llavors, la Laila endevinava una ullada momentània de la tendresa, del romanticisme, que una vegada va envoltar els seus pares, quan la casa era plena de gent, sorollosa i alegre.

La mammy, de vegades, en els seus bons dies, cuinava i convidava les dones del veïnat a prendre te i pastes. La Laila arribava a escurar els bols amb la llengua, mentre la mammy parava la taula amb tasses, tovallons i plates plenes de coses delicioses. Més endavant, la Laila tindria el seu lloc a la taula de la sala d’estar, i intentaria introduir-se en la conversa com les dones que parlaven bulliciosament i bevien te i felicitaven la mammy per les seves pastes. Encara que no tenia gaire a dir-hi, a la Laila li agradava seure i escoltar, perquè en aquestes reunions se la convidava a gaudir d’un plaer estrany: sentia la mammy parlant afectuosament sobre el babi.

—Era un professor de primera línia —deia la mammy—. Els seus estudiants l’estimaven, i no només perquè no els aclaparava amb regles, com feien altres professors. El respectaven, ja ho sabeu, perquè ell els respectava. Era meravellós.

A la mammy li agradava explicar la història de com ella se li havia declarat.

—Jo tenia setze anys, ell en tenia dinou. Les nostres famílies vivien l’una al costat de l’altra a Panjshir. Oh, havia perdut el cap per ell, hamshiras! Escalava la paret que hi havia entre les nostres cases i jugàvem a l’hort del seu pare. En Hakim sempre tenia por que ens sorprenguessin i que el meu pare li clavés una bufetada. «El teu pare em clavarà una bufetada!», deia sempre. Era tan caut, tan seriós, ja aleshores. I llavors un dia li vaig dir: «Cosí, què hem de fer? Demanaràs la meva mà o em convertiràs en la teva khastegari?». Li ho vaig dir així. Hauríeu d’haver vist la cara que va fer!

La mammy va picar de mans quan les dones i la Laila van esclatar de riure.

Gràcies a aquestes històries, la Laila sabia que hi va haver un temps en què la mammy sempre parlava d’aquesta manera sobre el babi. Un temps en què els seus pares no dormien en habitacions separades. A la Laila li hauria agradat no haver-se perdut aquells temps.

Inevitablement, la història de la proposta matrimonial de la mammy conduïa a les conspiracions nupcials. Quan l’Afganistan fos lliure dels soviètics i els nois tornessin a casa, necessitarien núvies, i així, una per una, les dones repassaven les noies del veïnat que podien o no podien ser adequades per a l’Ahmad i en Noor. La Laila sempre se sentia exclosa quan la xerrada es concentrava en els seus germans, com si les dones estiguessin parlant d’una pel·lícula que només ella no havia vist. Tenia dos anys quan l’Ahmad i en Noor havien deixat Kabul per anar a Panjshir, nord amunt, per unir-se a les forces del comandant Ahmad Shah Massud i per lluitar amb la jihad. La Laila gairebé no en recordava res. Un penjoll brillant d’Al·là al coll de l’Ahmad. Uns pèls negres en una de les orelles d’en Noor. I res més.

—Què tal, l’Azita?

—La filla del fabricant de catifes? —va dir la mammy, donant-se una bufetada a la galta amb ràbia simulada—. Té un bigoti més espès que el d’en Hakim!

—Hi ha l’Anahita. Diuen que és la primera de la classe a Zarghoona.

—Has vist les dents d’aquella noia? Làpides. Darrere d’aquells llavis hi ha un cementiri amagat.

—I les germanes Wahidi?

—Aquelles dues nanes? No, no, no! Oh, no. No per als meus fills. No per als meus sultans. Se’n mereixen de millors.

Mentre la xerradissa continuava, la Laila va deixar volar la ment i, com sempre, va anar a trobar en Tariq.

* * *

La mammy tenia les cortines groguenques corregudes. En la foscor dels porticons, l’habitació feia olors diverses: son, cotó sense rentar, suor, mitjons bruts, perfum, les sobralles de qurma de la nit anterior. La Laila esperava que se li adaptessin els ulls abans de travessar l’espai. Així i tot, els peus se li van embolicar amb peces de roba que hi havia a terra.

La Laila va obrir les cortines. Als peus del llit hi havia una cadira plegable, metàl·lica, vella. La Laila hi va seure i va mirar la muntanya tapada i immòbil que era la seva mare.

Les parets de l’habitació de la mammy estaven cobertes de fotografies de l’Ahmad i en Noor. Mirés on mirés, dos desconeguts li tornaven un somriure. Aquí en Noor muntant en un tricicle. Allà l’Ahmad resant, posant al costat d’un rellotge de sol que el babi i ell havien construït quan tenia dotze anys. I més enllà, tots dos germans, asseguts esquena contra esquena sota la vella perera del pati.

Sota el llit, la Laila hi va veure la capsa de sabates de l’Ahmad que sobresortia. De tant en tant, la mammy li ensenyava les pàgines de diari velles i arrugades que hi havia, retalls i pamflets que l’Ahmad havia aconseguit recollir de grups insurgents i de les organitzacions de resistència amb seu al Pakistan. Una foto, la Laila se’n recordava, mostrava un home amb un abric llarg i blanc que li donava una piruleta a un nen sense cames. El peu de foto: «Els nens són les víctimes desitjades de la campanya soviètica de mines antipersones». L’article deia que als soviètics també els agradava amagar explosius dins de joguines pintades de colors llampants. Si un nen n’agafava una, la joguina explotava i li seccionava els dits o la mà sencera. I aleshores el pare no es podria fer de la jihad perquè s’havia de quedar casa ocupant-se del seu fill. En un altre article de la capsa de l’Ahmad un mujahidí jove deia que, al seu poble, els soviètics havien llançat un gas que cremava la pell de la gent i els cegava. Deia que havia vist la seva mare i la seva germana corrent entre la gent i escopint sang.

—Mammy.

La muntanya es va moure una mica. Es va queixar.

—Aixeca’t, mammy. Són les tres.

Un altre gemec. Va emergir una mà, com el telescopi d’un submarí que trenca la superfície, però va tornar va caure. Aquest cop la muntanya es va moure de manera evident. Aleshores, el frec de mantes col·locades l’una damunt l’altra. Lentament, la mammy es va fer present, per etapes: primer els cabells esbullats, després la cara, pàl·lida, fent ganyotes, els ulls mig tancats per l’impacte de la llum, una mà que buscava el capçal a les fosques, els llençols que lliscaven mentre s’aixecava, grunyint. La mammy va fer un esforç per mirar enlaire, va fugir de la llum i el cap li va caure damunt del pit.

—Com ha anat l’escola? —va murmurar.

Començava així. Les preguntes obligatòries, les respostes sumàries. Totes dues fent comèdia. Companyes poc entusiastes, tant l’una com l’altra, en aquest ball vell i cansat.

—L’escola ha anat bé.

—Has après alguna cosa?

—El de sempre.

—Has menjat?

—Sí.

—Bé.

La mammy va tornar a alçar el cap, vers la finestra. S’estremia i parpellejava. Tenia el costat dret de la cara tot vermell, i els cabells d’aquella mateixa banda se li havien allisat.

—Tinc mal de cap.

—Et porto una aspirina?

La mammy es feia un massatge a les temples.

—Potser més tard. El teu pare és a casa?

—Només són les tres.

—Oh, bé. Sí, ja m’ho ha dit. —La mammy va badallar—. Ara mateix estava somniant —va dir, amb la veu només una mica més alta que el murmuri de la camisa de dormir fregant els llençols—. Ara mateix, abans que entressis, però no me’n puc recordar. A tu et passa això?

—Li passa a tothom, mammy.

—Quina cosa més estranya.

—T’he de dir que mentre tu estaves somiant, un noi m’ha disparat pixum als cabells amb una pistola d’aigua.

—Què t’ha disparat? Què era? Em sap greu.

—Pixum. Orina.

—Això és… això és terrible! Déu, em sap greu, pobra. Parlaré amb ell, el primer que faré al matí. O potser amb la seva mare, sí, em penso que això serà el millor.

—No t’he dit qui era.

—Oh, bé, qui ha estat?

—No hi fa res.

—Estàs enfadada.

—Representa que m’havies de venir a buscar.

—Ho havia de fer —va dir la mammy amb la veu ronca.

La Laila no sabia si allò era una pregunta. La mammy va començar a esblenar-se els cabells. Aquest era un dels grans misteris de la vida, per la Laila, que la dèria de la mammy d’esblenar-se els cabells encara no l’hagués deixat calba com un ou.

—Què hi ha d’en… Com es diu el teu amic… Tariq? Què se’n sap?

—Ha marxat una setmana.

—Oh —va sospirar la mammy.

—T’has rentat?

—Sí.

—Així, aleshores, vas neta. —La mammy adreçà la mirada cansada cap a la finestra—. Vas neta i tot està bé.

La Laila es va aixecar.

—Ara tinc deures.

—Esclar. Tanca les cortines, abans de marxar, amor meu —va dir la mammy aclarint-se la veu.

I es va enfonsar sota els llençols.

Mentre la Laila corria les cortines, va veure un cotxe que passava pel carrer seguit d’un núvol de pols. Era el Benz blau amb la matrícula de Herat, que finalment marxava. El va seguir amb els ulls fins que va desaparèixer en un revolt, amb el parabrisa brillant al sol.

—Demà no me’n descuidaré —va dir la mammy darrere seu—. T’ho prometo.

—Això ja ho vas dir ahir.

—No ho saps, Laila.

—No sé què? —La Laila es va tombar per mirar la seva mare—. Què és el que no sé?

La mammy es va posar una mà al pit, s’hi va donar uns copets i va caure, flàccida.

—Aquí. El que hi ha aquí. Simplement, no ho saps.