3

UN dels primers records de la Mariam era el so estrident de les rodes de ferro d’un carretó que repicaven contra les roques. El carretó venia un cop al mes, carregat d’arròs, farina, te, sucre, oli per cuinar, sabó, pasta dentifrícia. L’arrossegaven dos dels germanastres de la Mariam, normalment en Muhsin i en Ramin, de vegades en Ramin i en Farhad. Pel camí de terra, sobre rocs i còdols, esquivant sots i arbustos, els nois feien torns per empènyer el carretó fins que arribaven al rierol. Allà l’havien de buidar i portar els aliments a pes de braços fins a l’altra vora. Tot seguit els nois feien passar el carretó pel mig del corrent i el tornaven a carregar. El continuaven empenyent dues-centes iardes més, aquest cop a través d’herba alta i espessa i enmig de tous d’arbustos. Les granotes feien bots al seu pas. Els germans espantaven els mosquits perquè no se’ls enganxessin a les cares suades.

—Té criats —deia la Mariam—. Podria enviar un criat.

—La seva idea de penitència —responia la Nana.

El so del carretó feia sortir precipitadament la Mariam i la Nana. La Mariam sempre recordaria la manera com la Nana mirava els queviures: una dona alta, ossuda, descalça, que s’inclinava a l’entrada, amb un ull gandul com una escletxa i els braços plegats de manera provocadora i burleta. Els cabells curts, il·luminats pel sol, descoberts i despentinats. Duia una camisa de dormir grisa, cordada fins al coll. Les butxaques plenes de pedres de la mida d’una nou. Els nois seien al costat del rierol i esperaven que la Mariam i la Nana entressin el menjar a la kolba. Sabien perfectament que no s’hi havien d’acostar a menys de trenta iardes, malgrat que la punteria de la Nana era limitada i bona part de les pedres que llançava queien lluny del seu objectiu. La Nana escridassava els nois mentre entrava paquets d’arròs a casa, i els anomenava amb paraules que la Mariam no entenia. Maleïa les seves mares i els feia ganyotes. Els nois mai no li tornaven els insults.

A la Mariam li sabia greu per ells. En devien estar molt, de cansats, pensava, trista, d’empènyer aquella càrrega tan pesada. Li hauria agradat poder-los oferir aigua. Però no deia res, i si li feien senyals no responia. Una vegada, per complaure la Nana, la Mariam fins i tot havia escridassat en Muhsin dient-li que tenia la boca en forma de llangardaix, però després la culpabilitat l’havia consumit, de vergonya i de por que ell digués res a en Jalil. Tanmateix, la Nana va riure tan durament, exhibint la dent podrida del davant, que la Mariam va pensar que li agafaria un dels seus atacs.

Va mirar la Mariam després que hagués insultat en Muhsin i li va dir:

—Ets una bona filla.

Un cop acabat de buidar, els nois van tornar a buscar el carretó i es van escapolir bo i arrossegant-lo. La Mariam es va esperar i va contemplar com desapareixien entremig de l’herba espigada i els arbustos florits.

—Que véns?

—Sí, Nana.

—Es riuen de tu. Ho fan. Els sento.

—Ja vinc!

—No em creus?

—Sóc aquí!

—Ja saps que t’estimo, Mariam jo.

* * *

De matí es despertaven amb el bel llunyà de les ovelles i els refilets d’una flauta que els pastors de Gul Daman feien sonar quan anaven a pasturar a la plana coberta d’herbei. La Mariam i la Nana munyien les cabres, alimentaven les gallines i recollien els ous. Feien el pa plegades. La Nana li ensenyava a pastar la massa, a encendre el tandoor i a encastar la massa allisada contra les parets interiors del forn. La Nana l’ensenyava de cosir, també, i a coure arròs i una pila de receptes: estofat de shalqam amb naps, sabzi d’espinacs, coliflor amb gingebre.

La Nana no amagava que li desagradaven les visites i, de fet, la gent en general, però feia excepcions amb uns quants. Així, hi havia el líder de Gul Daman, un home barbut, de cap petit i amb una gran panxa, que hi anava un cop al mes, si fa no fa, seguit d’un criat que portava un pollastre, i de vegades una cistella d’arròs kichiri o una cistella d’ous tenyits per a la Mariam.

També hi havia una dona corpulenta, vella, a qui la Nana anomenava Bibi jo, l’últim marit de la qual havia estat escultor i amic del pare de la Nana. La Bibi jo anava invariablement acompanyada d’una de les seves sis joves i un nét o dos. Coixejava i remugava durant tot el camí per la clariana i feia un gran espectacle quan es fregava els malucs i es deixava caure, amb un sospir afligit, damunt la cadira que la Nana li atansava. La Bibi jo també portava sempre alguna cosa per a la Mariam, una caixa de caramels dishlemeh, una cistella amb codonys. A la Nana se li queixava, primer, de la mala salut i, després, li explicava xafarderies de Herat i de Gul Daman que narrava amb detall i entusiasme mentre la jove seia darrere seu escoltant, obedient i silenciosa.

Però el favorit de la Mariam, a més d’en Jalil, naturalment, era el mul·là Faizullah, el tutor d’Alcorà més vell del poble, el seu akhund. Hi anava un cop per setmana per ensenyar les cinc oracions diàries de namaz a la Mariam i per instruir-la en la recitació de l’Alcorà, tal com ho havia fet amb la Nana quan era petita. Va ser el mul·là Faizullah qui va ensenyar la Mariam a llegir, qui havia mirat pacientment per damunt de l’espatlla de la nena mentre els seus petits llavis vocalitzaven paraules sense so, deturant el dit índex sota cada mot, prement fins que el fons de l’ungla es tornava blanc, com si així pogués esprémer el significat dels símbols. Va ser el mul·là Faizullah qui li havia sostingut la mà, guiat el llapis al llarg de la crescuda de cada alef, la corba de cada beh, els tres punts de cada seh. Era un home vell, demacrat i encorbat, amb un somriure desdentat i una barba blanca que li arribava al melic. Normalment anava sol a la kolba, tot i que, de vegades, hi feia cap amb el seu fill pèl-roig, en Hamza, que era pocs anys més gran que la Mariam. Quan arribava a la kolba, la Mariam besava la mà del mul·là Faizullah —que era com besar un feix de branquillons coberts d’una fina capa de pell— i ell li feia un petó al front abans de seure a dins per començar la lliçó del dia. En acabat, tots dos seien a l’exterior de la kolba, menjaven pinyons i bevien te verd i miraven els ocells bulbul que voletejaven d’arbre a arbre. De vegades passejaven, entre fulles seques i arbustos de vern, seguint el rierol i cap a les muntanyes. El mul·là Faizullah feia voltar les denes del rosari tasbeh mentre passejaven i, amb veu tremolosa, explicava a la Mariam històries sobre totes les coses que havia vist en la seva joventut, com la serp de dos caps que va trobar a l’Iran, al pont trenta-tres d’Esfahan, o la síndria que una vegada havia partit a l’exterior de la mesquita blava de Mazar per mirar de trobar les llavors que formaven les paraules Al·là, en una meitat, i Akbar, a l’altra.

El mul·là Faizullah admetia davant la Mariam que, de vegades, no entenia el significat de les paraules de l’Alcorà. Però deia que li agradaven els sons encantadors dels mots àrabs quan li rodolaven per la llengua. Deia que el confortaven, que li alleujaven el cor.

—També et confortaran a tu, Mariam jo —va dir—. Pots convocar-les quan les necessitis i no et fallaran mai. Les paraules de Déu mai no et trairan, filla meva.

El mul·là Faizullah escoltava històries de la mateixa manera que les explicava. Quan la Mariam parlava, mai no es distreia. Assentia lentament i somreia amb una mirada d’agraïment, com si se li hagués concedit un privilegi vivament cobejat. Era fàcil explicar al mul·là Faizullah coses que la Mariam no gosava explicar a la Nana.

Un dia, mentre passejaven, la Mariam va dir-li que desitjava que li fos permès d’anar a escola.

—Vull dir una escola de veritat, akhund sahib. Com en una classe. Com els altres fills del meu pare.

El mul·là Faizullah es va aturar.

La setmana passada la Bibi jo havia dut la notícia que les filles d’en Jalil, la Saideh i la Naheed, anaven a l’escola per a noies Mehri, a Herat. Des d’aquell moment havien rondat pel cap de la Mariam imatges de classes i professors, de quaderns amb pàgines pautades, columnes de xifres i plomes que feien ratlles fosques i profundes. S’imaginava en una classe amb altres nenes de la seva edat. La Mariam anhelava col·locar un regle en una pàgina i fer-hi línies ben vistoses.

—És el que vols? —li va preguntar el mul·là Faizullah, mirant-la amb uns ulls dolços i pàl·lids, les mans al darrere, l’ombra del turbant caient en una pluja apedaçada de botons d’or.

—Sí.

—I vols que jo demani permís a la teva mare.

La Mariam va somriure. A més d’en Jalil, va pensar que no hi havia ningú més al món que l’entengués tan bé con el seu ancià tutor.

—Aleshores, què puc fer? Déu, en la seva saviesa, ens ha donat febleses i, entre totes les meves febleses hi ha, en primer lloc, la de no poder-te dir que no, Mariam jo —va fer, acariciant-li la galta amb un dit artrític.

Però després, quan va abordar la Nana, ella va deixar caure el ganivet amb el qual estava tallant ceba.

—Per què?

—Si la nena vol aprendre, deixa-la, estimada. Deixa que la nena tingui una educació.

—Aprendre? Aprendre què, mul·là sahib? —va demanar la Nana, eixuta—. Què ha d’aprendre?

Va mirar bruscament la Mariam. S’observava les mans.

—Quin sentit té escolaritzar una nena com tu? És com abrillantar una escopidora. I tu no aprendràs res d’útil, en aquestes escoles. Només hi ha una cosa, una cosa, que una dona com tu i com jo necessita a la vida, i no s’ensenya a l’escola. Mira’m.

—No li hauries de parlar d’aquesta manera —va dir el mul·là Faizullah.

La Mariam la va mirar.

—Només una cosa. I és aquesta: tahamul. Aguantar.

—Aguantar què, Nana?

—Si us plau, no et neguitegis per això —va dir la Nana—. No seran pas poques coses.

Va explicar que les dones d’en Jalil deien d’ella que era la filla lletja i inferior d’un escultor. Que li havien fet fer la bugada a fora, amb fred, fins que la cara se li havia adormit i els dits li cremaven.

—És el que ens toca a la vida, Mariam. Dones com nosaltres. Aguantem. És tot el que tenim. M’entens? A més, a l’escola es riuran de tu. Ho faran. Et diran harami. Diran de tu les coses més terribles. No ho suportaré.

La Mariam va assentir.

—I que no es parli més de l’escola. Ets tot el que tinc. No et vull perdre per culpa seva. Mira’m. No en parlem més, de l’escola.

—Sigues raonable. Vinga. Si la nena ho vol… —va començar el mul·là Faizullah.

—I vostè, ahkund sahib, amb el respecte degut, hauria de dedicar-se a altres coses i no a fomentar aquestes idees ximples. Si realment es preocupa per ella, faci-li veure que pertany a aquí, a la casa, amb la seva mare. A fora no hi ha res, per a ella. Res que no sigui rebuig i pena. Ho sé, ahkund sahib. Prou que ho sé.