31

Mariam

DE dia, a dalt, la noia grinyolava com una molla, era un remolí de passes sense sentit. Era esquitxos d’aigua al bany, dringadissa d’una cullereta en un got al dormitori de dalt. De tant en tant, apareixia: la visió borrosa d’un vestit a la perifèria del camp de visió de la Mariam, corrent escales amunt, amb els braços creuats, picant amb els talons de les sandàlies.

Però era inevitable que xoquessin. La Mariam ignorava la noia a les escales, al passadís, a la cuina o al costat de la porta, quan sortien al pati. Quan es trobaven, una tensió incòmoda s’interposava entre elles. La noia s’agafava la faldilla i murmurava una o dues paraules de disculpa, i mentre fugia ràpidament, la Mariam se la mirava de reüll i la veia ruboritzada. A vegades trobava l’olor d’en Rasheed en ella. N’olorava la suor a la pell de la noia, el tabac, el seu desig. El sexe, afortunadament, era un capítol tancat en la seva vida. Havia existit una temporada, i ara, fins i tot, la idea d’aquelles sessions esgotadores sota en Rasheed li feia venir basques.

De nit, tanmateix, aquella dansa d’evitació orquestrada entre ella i la noia no era possible. En Rasheed deia que eren una família. Insistia que ho eren, i les famílies havien de menjar plegades, deia.

—Què és això? —deia, escurant un os amb els dits.

La farsa de la cullera i la forquilla es va acabar la setmana després del casament.

—M’he casat amb un parell d’estàtues? Vinga, Mariam, gap bezan, digue-li alguna cosa. On són les teves maneres?

Mentre xarrupava la medul·la d’un os, va dir a la noia:

—No li ho tinguis en compte. És callada. Una benedicció, realment, perquè, wallah, si una persona no té gaires coses a dir, també hauria de ser de poques paraules. Som gent de ciutat, tu i jo, però ella és dehati, una noia de poble. Ni tan sols una noia de poble. No. Va créixer en una kolba de fang, fora del poble. El seu pare la va dur allà. Li ho has explicat, Mariam? Li has dit que ets una harami? Bé, doncs ho és. Però no és que no tingui qualitats, ben mirat. Ho veuràs tu mateixa, Laila. És forta, per començar, bona treballadora i sense pretensions. Ho diré d’una altra manera: si fos un cotxe, seria un Volga.

Ara la Mariam tenia trenta-tres anys, però aquella paraula, harami, encara la feria. El so d’aquella paraula encara la feia sentir com si fos una plaga, un escarabat. Recordava la Nana quan l’agafava pels canells. «Ets una petita harami maldestra. Aquesta és la meva recompensa per tot el que he suportat, una herència trencada, petita harami maldestra».

—Tu —va dir en Rasheed a la noia—, en canvi, series un Benz. Un nou model de primera classe de la brillant Benz. Wah, wah. Però, però… —Va alçar un dit greixós—: Un ha de tenir… certa… cura, amb un Benz. Com a respecte per la seva bellesa i artesania, ja m’entens. Oh, deus pensar que sóc boig, diwana, amb tota aquesta xerrada sobre cotxes. No estic dient que siguis un automòbil, només puntualitzo.

Després, en Rasheed va tornar al plat la pilota d’arròs que havia fet i va deixar caure les mans sobre el menjar mentre abaixava la mirada amb una expressió serena, considerada.

—No s’ha de parlar malament dels morts, i molt menys dels shaheed. I no pretenc faltar al respecte quan dic això, vull que ho sàpigues, però tinc certes… reserves… sobre la manera com els teus pares, que Al·là els perdoni i els concedeixi un lloc al paradís, sobre la seva… bé, la seva indulgència amb tu. Em sap greu.

La mirada freda, plena d’odi, que la noia va etzibar a en Rasheed no va passar inadvertida a la Mariam, però ell mirava avall i no se’n va adonar.

—No hi fa res. El cas és que ara sóc el teu marit i em correspon a mi vetllar no només pel teu honor, sinó pel nostre, sí, pels nostres nang i namoos. Aquesta és la tasca del marit. Deixa que me n’ocupi jo, si us plau. Pel que fa a tu, ets la reina, la malika, i aquesta casa és el teu palau. Tot el que necessitis que et facin, demana-ho a la Mariam i ho farà. Oi, Mariam? I si vols alguna cosa, jo te l’aconseguiré. Ja ho veus, aquesta és la mena de marit que sóc.

»El que demano a canvi és molt senzill. Et demano que evitis sortir de casa sense la meva companyia. Només això. És fàcil, oi? Si sóc fora i necessites alguna cosa urgentment, vull dir amb una urgència absoluta, i no em pots esperar, llavors pots enviar la Mariam i ella sortirà i t’ho portarà. Suposo que te’n deus haver adonat, però fixa’t que hi ha una diferència. Bé, un no condueix un Volga de la mateixa manera que un Benz. Seria una ximpleria, oi? Ah, també et demano que quan sortim junts portis un burca. Per a la teva pròpia protecció, naturalment. És millor. Hi ha molts homes luxuriosos, ara, en aquesta ciutat, amb intencions tan vils que frisen per deshonrar, fins i tot, una dona casada. Sí, això és tot.

Va estossegar.

—Vull dir que la Mariam ha de ser els meus ulls i les meves orelles quan sigui fora. —Aquí va clavar una mirada fugaç a la Mariam, tan dura com una puntada de peu a les temples—. No és que desconfiï, més aviat al contrari, francament. Em sorprèn que siguis tan assenyada per l’edat que tens, però encara ets una dona jove, Laila jan, una dokhtar e jawan, i les dones joves poden fer tries desafortunades. Poden ser propenses a la malícia. De tota manera, la Mariam en serà responsable. I si hi ha cap relliscada…

Va continuar una bona estona. Asseguda estant, la Mariam vigilava la noia de reüll mentre les demandes i els judicis d’en Rasheed plovien sobre seu com els coets sobre Kabul.

* * *

Un dia la Mariam era a la sala d’estar, plegant unes quantes camises d’en Rasheed que havia recollit de l’estenedor del pati. No sabia quant temps feia que la noia era allà, dreta, però es va tombar per agafar una camisa i se la va trobar al costat de l’entrada amb una tassa de te a les mans.

—No volia espantar-te —va dir la noia—. Em sap greu.

La Mariam només la va mirar.

El sol li anava a la cara, directe a aquells ulls verds i grossos, i el front llis, els pòmuls alts i les celles atractives, gruixudes, ben diferents de les seves, primes i monòtones. Duia la cabellera rossa despentinada, aquell matí, i la clenxa al mig.

La Mariam es va adonar, per la manera com agafava la tassa, per les espatlles encongides, que estava nerviosa. Se la va imaginar asseguda al llit, neguitosa.

—Les fulles comencen a caure —va dir la noia amigablement—. Ho has vist? La tardor és la meva estació favorita. M’agrada l’olor que fa quan la gent crema la fullaraca al jardí. La meva mare preferia la primavera. Coneixies la meva mare?

—En realitat, no.

La noia es va posar la mà darrere l’orella.

—Perdó?

La Mariam va alçar la veu.

—Deia que no. No coneixia la teva mare.

—Ah.

—Vols alguna cosa?

—Mariam jan, vull… Del que va dir l’altra nit…

—Volia parlar amb tu sobre això —va interrompre la Mariam.

—Sí, si us plau —va dir la noia, molt seriosa, gairebé amb frisança.

Va fer un pas endavant. Semblava alleugerida.

A fora refilava un oriol i algú empenyia un carro. La Mariam en va sentir en grinyol de les frontisses, els bots i els repics de les rodes de ferro. Es van sentir trets no gaire lluny, primer un, ara tres, i després, res més.

—No seré la teva minyona —va dir la Mariam—. No ho seré.

La noia es va apartar.

—No, esclar que no!

—Podràs ser la malika del palau i jo una dehati, però no acataré les teves ordres. Te li’n pots queixar i em pot tallar el coll, però no ho faré. Em sents? No seré la teva minyona.

—Que no! No espero…

—I si et penses que pots fer servir el teu aspecte per aconseguir lliurar-te de mi, estàs ben equivocada. Jo era aquí primer i no me’n farà fora. No deixaré que me n’expulsi.

—No ho vull pas, això —va dir la noia sense forces.

—I ja veig que les ferides se’t curen ràpidament, ara. Així que pots començar a fer la teva part de la feina de casa.

La noia va assentir ràpidament. Li va caure una mica de te, però ni se’n va adonar.

—Sí, aquesta és l’altra raó perquè he baixat, per donar-te les gràcies per haver-me cuidat.

—Bé, no hauria… —va esclatar la Mariam—. No t’hauria alimentat ni rentat si hagués sabut que em robaries el marit.

—Robar…

—Jo cuinaré i rentaré els plats, i tu faràs la bugada i escombraràs. La resta ens l’anirem alternant cada dia. I una altra cosa: no tinc cap interès que em facis companyia. No vull la teva companyia, el que vull és estar sola. Tu deixa’m sola i jo et tornaré el favor. Així és com ens avindrem. Aquestes són les regles.

Quan va acabar de parlar, el cor li bategava amb força i tenia la boca seca. La Mariam mai no havia parlat d’aquesta manera ni havia manifestat la seva voluntat tan enèrgicament. S’hauria d’haver sentit eufòrica, però els ulls de la noia eren plens de llàgrimes i tenia la cara desencaixada, i la Mariam no es va sentir gaire satisfeta, més aviat, d’alguna manera, il·lícita.

Li va atansar les camises.

—Posa-les a l’almari, no al guarda-roba. Li agraden les blanques al primer calaix, la resta al del mig, amb els mitjons.

La noia va deixar la tassa a terra i va estendre les mans per agafar les camises.

—Em sap greu, tot això —va dir amb veu ronca.

—Te n’hauria de saber —va dir la Mariam—. T’hauria de saber greu.