6

VAN enterrar la Nana en una cantonada del cementiri de Gul Daman. La Mariam s’estava al costat de la Bibi jo, amb les dones, mentre el mul·là Faizullah deia pregàries al costat de la tomba i els homes baixaven el cos de la Nana, embolicat en un sudari, fins al fons.

Després, en Jalil va dur la Mariam a la kolba on, davant dels vilatans que els acompanyaven, va fer una gran demostració de com se n’ocupava. Va agafar unes quantes coses de la nena i les va posar en una maleta. Va seure al costat del seu catre, on jeia ella, i li va fer vent a la cara amb la mà. Li va colpejar lleugerament el front i amb una expressió de profunda llàstima a la cara li va preguntar si necessitava alguna cosa, alguna cosa. Ho va dir així, dues vegades.

—Vull el mul·là Faizullah —va dir la Mariam.

—Esclar que sí. És fora. Ara el faig venir.

Va ser quan la figura menuda i encorbada del mul·là Faizullah va aparèixer a l’entrada de la kolba que la Mariam va plorar per primera vegada.

—Oh, Mariam jo.

Va seure al seu costat i li va subjectar la cara amb les mans.

—Vés i plora, Mariam jo. Marxa. No és cap vergonya. Però recorda, filla meva, el que diu l’Alcorà: «Beneït és aquell que té a les seves mans el regne i que té poder sobre totes les coses, que va crear la vida i la mort, que et pot triar». L’Alcorà diu la veritat, filla meva. Darrere de cada judici i de cada pena que Ell ens fa suportar, Déu té raó.

Però la Mariam no podia trobar consol en les paraules de Déu. No pas aquell dia. Només podia sentir la Nana dient: «Em moriré, si te’n vas. Simplement, em moriré». L’únic que podia fer era plorar i plorar i deixar caure les llàgrimes sobre la pell de les mans del mul·là Faizullah, fines com el paper.

* * *

En el camí de tornada cap a casa, en Jalil va seure al seient del darrere amb la Mariam, amb el braç damunt l’espatlla de la nena.

—Pots estar-te amb mi, Mariam jo —va dir—. Ja he demanat que arreglin una habitació per a tu. És a dalt. T’agradarà, em penso. Tindràs una vista del jardí.

Per primer cop el va escoltar amb les orelles de la Nana. Va sentir clarament la falsedat que sempre havia amagat, el buit, les falses promeses. No va aconseguir mirar-lo.

Quan el cotxe es va aturar davant la casa d’en Jalil, el xofer els va obrir la porta i va carregar la maleta. En Jalil la conduïa, amb una mà damunt de cada espatlla, pels mateixos jardins que dos dies abans havia vist des de fora, quan va dormir a la vorera, esperant-lo. Dos dies abans —quan no podia pensar en una altra cosa que no fos passejar per aquell jardí amb en Jalil—, semblava una altra vida. La Mariam no entenia com la seva vida s’havia capgirat tan de sobte. Va mirar el terra fixament, els seus peus aturats en un camí de pedres grises. Era conscient de la presència de gent al jardí, xiuxiuejant, caminant a un costat quan ells havien passat. Sentia el pes dels ulls que l’observaven des de les finestres de dalt.

També dins la casa, la Mariam va mantenir el cap cot. Caminava per una catifa marró amb un estampat repetitiu blau i groc, veia de reüll els peus de les estàtues de marbre, les parts inferiors dels gerros, els finals desfilats dels tapissos ricament acolorits que penjaven de les parets. L’escala que van enfilar ella i en Jalil era ampla i coberta amb una catifa semblant a la d’abans, clavada al peu de cada esglaó. Un cop al pis de dalt, en Jalil l’havia conduït cap a l’esquerra, per un vestíbul folrat de moqueta. Es va aturar en una porta, la va obrir i la va fer entrar a l’estança.

—Les teves germanes Niloufar i Atieh de vegades juguen aquí —va dir en Jalil—, però normalment la fem servir com a habitació de convidats. Em penso que aquí estaràs bé. És bonica, oi?

La cambra tenia un llit amb una vànova verda, florejada, feta de niu d’abella. Les cortines, obertes per deixar veure el jardí, feien conjunt amb la vànova. Al costat del llit hi havia una calaixera amb tres calaixos i un gerro al damunt. A les parets, lleixes i fotografies emmarcades de gent que no coneixia. En una de les lleixes la Mariam va veure una col·lecció de nines de fusta idèntiques col·locades per ordre d’alçada, de la més alta a la més baixeta.

En Jalil va veure com s’hi fixava.

—Són matrioixkes. Les vaig dur de Moscou. Hi pots jugar, si vols, a ningú no li farà res.

La Mariam va seure al llit.

—És tot el que vols? —va preguntar en Jalil.

La Mariam es va estirar. Va tancar els ulls. Després d’un instant, va sentir com algú tancava suaument la porta.

* * *

Tret de les estones que havia d’utilitzar la cambra de bany, que era a baix, la Mariam s’estava a la seva habitació. La noia del tatuatge, la que li havia obert les portes, li portava el menjar en una safata: kabob de be, sabzi, sopa aush. Molta cosa, ni la tocava. En Jalil hi anava diverses vegades al dia, s’asseia al llit, al seu costat, li preguntava si tot anava bé.

—Podries menjar a baix, amb tots nosaltres —va fer, sense gaire convenciment.

Quan la Mariam li va dir que preferia menjar sola, potser ho va entendre amb massa facilitat.

Des de la finestra, la nena mirava impassible el que l’havia meravellat, el que havia esperat veure bona part de la seva vida: les anades i vingudes de la vida diària d’en Jalil. Els criats entraven i sortien per les portes del davant. Hi havia un jardiner que sempre retallava els arbustos i regava les plantes de l’hivernacle. Grans cotxes de carrosseria brillant s’aturaven al carrer. En baixaven homes ben vestits, amb chapans i barrets de llana, dones amb hijabs, nens repentinats. I quan la Mariam va veure en Jalil que estrenyia aquelles mans estranyes, quan va veure que creuava els braços i saludava les seves dones amb un gest de cap, va saber que la Nana havia dit la veritat. Ella no pertanyia a aquí.

«Però on pertanyo jo? Què faré, ara?».

«Sóc l’únic que tens en aquest món, Mariam, i quan me n’hagi anat no tindràs res. No tindràs res. No ets res!».

Com el vent a través dels salzes del voltant de la kolba, una ràfega d’inexpressable negror va travessar la Mariam.

El segon dia d’estada a casa d’en Jalil, una nena petita va entrar a la seva cambra.

—He d’agafar una cosa —va dir.

La Mariam es va asseure al llit, va creuar les cames i es va posar el cobrellit a la falda.

La nena es movia de pressa per l’habitació i va obrir la porta de l’armari. En va treure una caixa quadrada de color gris.

—Saps què és? —va demanar.

Va obrir la caixa.

—Es diu gramòfon. Gra-mò-fon. Ja saps, música. Un gramòfon.

—Tu ets la Niloufar. Tens vuit anys.

La nena va somriure. Tenia el somriure d’en Jalil i el clotet a la barbeta.

—Com ho saps?

La Mariam es va encongir d’espatlles. No li diria que una vegada havia posat el seu nom a una pedreta.

—Vols sentir una cançó?

La Mariam va tornar encongir les espatlles.

La Niloufar va connectar el gramòfon. Va treure un disc petit de la funda. El va posar i va fer baixar l’agulla. La música va començar a sonar.

—La coneixes?

—No.

—És d’una pel·lícula iraniana. La vaig veure al cinema del meu pare. Ei, vols que t’ensenyi una cosa?

Abans que la Mariam pogués respondre, la Niloufar ja tenia el front i les mans a terra. Va fer un saltiró, es va posar cap per avall i es va quedar en aquesta postura una bona estona.

—Ho saps fer? —va preguntar amb dificultat.

—No.

La Niloufar va baixar les cames i es va tornar a posar bé la brusa.

—Te’n podria ensenyar —va dir apartant-se els cabells de la cara envermellida.

—Quant temps t’estaràs aquí?

—No ho sé.

—La meva mare diu que en realitat no ets la meva germana, com tu dius que ets.

—Mai no he dit que ho fos —va mentir la Mariam.

—Ella diu que sí. M’és igual. El que vull dir és que no em molesta si ho has dit o si ets la meva germana. No em molesta.

La Mariam es va estirar.

—Ara estic cansada.

—La meva mare diu que un jinn va fer que la teva mare es pengés.

—Pots parar, ara? —va dir la Mariam tombant-se cap a ella—. La música, vull dir.

La Bibi jo també la va anar a veure, aquell dia. Plovia. Es va deixar caure tot ella en una cadira al costat del llit, fent una ganyota de dolor.

—Aquesta pluja, Mariam jo, em destrossa les articulacions. Ja t’ho dic, les destrossa. Espero… Oh, i ara vine aquí, noieta. Vine aquí amb la Bibi. No ploris. Pobreta. Pobreta.

Aquella nit a la Mariam li va costar molt agafar el son. S’estava estirada al llit, mirant al cel, sentint les passes sota seu, les veus apagades pel gruix de les parets i les cortines de pluja petant contra la finestra. Quan a la fi es va adormir, uns crits la van despertar d’un sobresalt. Veus, a baix, seques i enfadades. La Mariam no entenia les paraules. Algú va clavar un cop de porta.

L’endemà al matí la va anar a veure el mul·là Faizullah. Quan va veure el seu amic a la porta, amb la barba blanca, el seu amigable somriure desdentat, la Mariam va tornar a notar que li queien les llàgrimes. Va sortir del llit i va córrer cap a ell. Va besar la mà del mul·là, com sempre, i ell, el front de la nena. La Mariam li va acostar una cadira.

Li va ensenyar l’Alcorà que havia dut i el va obrir.

—Suposo que no té sentit que ens saltem la rutina, oi?

—Sap? Ja no necessito més lliçons, mul·là sahib. Ja em va ensenyar tots els surrah i els ayat de l’Alcorà anys enrere.

Ell va somriure i va aixecar les mans en senyal de rendició.

—Aleshores, ho confesso. M’has descobert. Però puc buscar excuses pitjors per veure’t.

—Vostè no necessita excuses. Vostè no.

—Ets molt amable, de dir això, Mariam jo.

L’ancià li va donar l’Alcorà. Tal com li havia ensenyat, el va besar tres vegades, portant-se’l fins al front entre petó i petó, i l’hi va tornar.

—Com estàs, noieta?

—Vaig fent —va començar la Mariam.

Va haver de callar perquè se li va fer un nus a la gola.

—No paro de pensar en el que em va dir abans que la deixés. Ella.

—No, no, no. —El mul·là Faizullah li va posar la mà al genoll—. La teva mare, Déu l’hagi perdonat, era una dona amb problemes i desgraciada, Mariam jo. Es va fer una cosa terrible. A ella mateixa, a tu, i també a Al·là. Ell la perdonarà perquè Ell és el perdó, però Al·là està trist pel que va fer. Ell no aprova que es llevi la vida, sigui la d’un altre o sigui la d’un mateix, perquè diu que la vida és sagrada.

»Saps? —Va acostar la cadira i va prendre una mà de la Mariam entre les seves—. Saps? Coneixia la teva mare des d’abans que tu naixessis, des que era petita, i t’asseguro que ja aleshores era desgraciada. La llavor del que va fer es va plantar fa molt temps, em sap greu. El que vull dir és que no és culpa teva. No és culpa teva, petita.

—No l’hauria hagut de deixar. No hauria…

—Calla. Aquests pensaments no són bons, Mariam jo. Em sents, noia? No són bons. Et destruiran. No va ser culpa teva. No va ser culpa teva. No.

La Mariam es va empassar les llàgrimes i va fer que sí amb el cap. De tan desesperada com estava, no aconseguia creure’l.

* * *

Una tarda, la setmana següent, van trucar a la porta i va entrar una dona alta. Tenia la pell blanca, els cabells vermellosos i els dits llargs.

—Sóc l’Afsoon —va dir—. La mare de la Niloufar. Per què no et rentes, Mariam, i baixes?

La Mariam va dir que s’estimava més quedar-se a l’habitació.

—No, na fahmidi, no ho entens. Cal que baixis. Hem de parlar amb tu. És important.