37
Mariam
Setembre del 1996
DOS anys i mig més tard la Mariam es va despertar el matí del 27 de setembre amb un brogit de crits i xiulets, petards i música. Va córrer fins a la sala d’estar i hi va trobar la Laila a la finestra amb l’Aziza a coll. La Laila es va girar i va somriure.
—Els talibans ja són aquí —va dir.
* * *
La primera vegada que la Mariam n’havia sentit a parlar havia estat dos anys enrere, l’octubre del 1994, quan en Rasheed havia portat notícies a casa sobre l’enderrocament dels senyors de la guerra a Kandahar i la presa de la ciutat per part dels talibans. Eren una força de guerrilles, va dir, constituïda per joves paixtus les famílies dels quals havien fugit al Pakistan durant la guerra contra els soviètics. La majoria havien crescut —alguns fins i tot hi havien nascut— als camps de refugiats que hi havia a la frontera amb el Pakistan i a les madrasses pakistaneses on eren educats en la Xaria per mul·làs. El seu líder era un ermità misteriós, analfabet, borni, el mul·là Omar, que, deia en Rasheed, divertit, es feia dir Ameer-ul-Mumineen, líder dels fidels.
—És veritat que aquests nois no tenen cap risha, cap arrel —va dir en Rasheed sense adreçar-se ni a la Mariam ni a la Laila.
Des de la fugida fracassada, feia dos anys i mig, la Mariam sabia que ella i la Laila s’havien convertit en una, per ell, igualment desgraciada, igualment mereixedora del seu recel, del seu desdeny i la seva indiferència. Quan parlava, la Mariam veia que estava tenint una conversa amb si mateix, o amb alguna presència invisible que, a diferència d’ella i la Laila, era digna de les seves opinions.
—No poden tenir cap passat —va dir, fumant i mirant cap al sostre—. No poden saber res del món o de la història d’aquest país. Sí, i comparada amb ells, la Mariam també podria ser una professora d’universitat. Ha!, ben cert. Però mira al teu voltant, què hi veus? Comandants mujahidins corruptes, avariciosos, armats fins a les dents, rics gràcies a l’heroïna, que declaren la jihad sobre els altres i maten tothom que s’hi interposa, això és el que hi ha. Com a mínim els talibans són purs i incorruptibles. Com a mínim són nois musulmans decents. Wallah, quan vinguin, netejaran aquest lloc, portaran la pau i l’ordre i no dispararan a la gent quan surti a buscar la llet. Prou coets! Pensa-hi.
Durant dos anys, els talibans havien anat fent camí cap a Kabul, prenent ciutats dels mujahidins, posant fi a la guerra de faccions arreu on s’instal·laven. Al llarg del camí, havien forçat el senyor de la guerra d’Herat, l’Ismail Khan, a fugir a l’Iran. Havien capturat el comandant hazara Abdul Ali Mazari i l’havien executat. Durant mesos, s’havien assentat a la rodalia del sud de Kabul, disparaven contra la ciutat i intercanviaven coets amb l’Ahmad Shah Massud. Abans d’aquell setembre del 1996, havien conquerit les ciutats de Jalalabad i Sarobi.
Els talibans tenien una cosa que els mujahidins no tenien, deia en Rasheed: s’unien.
—Deixem que vinguin —va dir—. Per una vegada, els ompliré de pètals de rosa.
* * *
Aquell dia van sortit tots quatre, encapçalats per en Rasheed, que anava d’un autobús al següent per saludar el seu nou món, els seus nous líders. A tots els barris damnificats, la Mariam trobava gent que sorgia de la runa i feia cap als carrers. Va veure una dona vella malgastant grapats d’arròs, llançant-lo enlaire als vianants, amb un somriure pansit i desdentat. Dos homes s’abraçaven prop de les restes d’un edifici derruït sota un cel ple de xiulets dels petards llançats per tot de nois enfilats a les teulades. L’himne nacional sonava als radiocassets, competint amb el soroll dels cotxes.
—Mira, Mariam. —L’Aziza assenyalava un grup de nois que corrien Jadeh Maywand avall. Brandaven els punys i arrossegaven un pot rovellat lligat amb cordills. Cridaven que en Massud i en Rabbani s’havien retirat de Kabul.
A tot arreu hi havia crits d’Allah-u-akbar! La Mariam va veure un llençol penjant d’una finestra a Jadeh Maywand. Algú hi havia pintat tres paraules en grans lletres negres: Zenda Baad Talibans! Llarga vida als talibans!
Mentre caminaven pels carrers, la Mariam va distingir altres pancartes que deien el mateix, pintades a les finestres, clavades a les portes, onejant des de les antenes dels cotxes.
* * *
La Mariam va veure el primer talibà més tard, aquell mateix dia, a la plaça Paixtunistan, amb en Rasheed, la Laila i l’Aziza. S’hi havia reunit una gran quantitat de gent. Hi havia gent que estirava el coll, molta gent al voltant de la font blava del centre de la plaça, gent dins el fons sec de la font. Intentaven veure l’extrem de la plaça, prop de l’antic restaurant Khyber.
En Rasheed se servia de la seva envergadura per empènyer els espectadors, i les va portar fins on algú parlava a través d’un altaveu.
Quan l’Aziza ho va veure, va deixar anar un xiscle i va enterrar la cara en el burca de la Mariam.
La veu de l’altaveu pertanyia a un home jove, prim, barbut, que portava un turbant negre. S’estava dret sobre una bastida improvisada. Amb la mà que li quedava lliure aguantava un llançacoets. Al seu costat, dos homes ensangonats penjaven d’unes cordes lligades als semàfors. Tenien la roba estripada i les cares, inflades, se’ls havien tornat morades.
—El conec —va dir la Mariam—, el de l’esquerra.
Una dona jove davant de la Mariam es va girar i va dir que era en Najibullah. L’altre home era el seu germà. La Mariam recordava un Najibullah grassonet, amb bigoti, rutilant a les tanques publicitàries i als aparadors durant els anys soviètics.
Més tard va sentir que els talibans havien arrossegat en Najibullah des del seu santuari a la seu central de les Nacions Unides, prop del palau Darulaman. Que l’havien torturat moltes hores i després li havien lligat les cames a un camió i l’havien arrossegat pels carrers.
—Va matar molts, molts, musulmans! —El talibà jove cridava a través de l’altaveu. Parlava persa amb accent paixtu, i després va passar al paixtu. Interrompia les seves pròpies paraules assenyalant els cadàvers amb l’arma que duia penjada—. Els seus delictes són coneguts per tothom. Era un comunista i un kafir. Això és el que fem amb els infidels que cometen delictes contra l’Islam!
En Rasheed va fer un somriure de suficiència.
Als braços de la Mariam, l’Aziza va començar a plorar.
* * *
L’endemà els camions van entrar a Kabul. A Khair khana, a Shar-e-nau, a Karteh Parwan, a Wazir Akbar Khan i a Taimani, els camions Toyota de color vermell van envair els carrers. Homes barbuts, armats i amb turbants negres seien als seients. Des de cada camió, un altaveu eixordava amb anuncis, primer en persa, després en paixtu. El mateix missatge se sentia als altaveus que hi havia dalt de les mesquites, i a la ràdio, que ara es coneixia com La Veu de la Xaria. El missatge també estava escrit a les postals que llançaven pels carrers. La Mariam en va trobar una al pati.
El nostre watan es coneix ara com l’Emirat Islàmic de l’Afganistan. Aquestes són les lleis que farem complir i vosaltres obeireu:
Tots els ciutadans han de pregar cinc vegades al dia. Si és temps d’oració i se us troba fent alguna altra cosa, sereu fuetejats.
Tots els homes es deixaran créixer la barba. La llargada correcta és, com a mínim, un puny estret per sota la barbeta. Si no respecteu això, sereu fuetejats.
Tots els nois portaran turbants. Els nois de primer grau fins a sisè, portaran turbants negres, els graus més alts el portaran blanc.
Tots els nois portaran roba islàmica. Es cordaran els colls de les camises.
Cantar queda prohibit.
Ballar queda prohibit.
Els jocs de cartes, els escacs, les apostes i el vol d’estels queden prohibits.
Es prohibeix escriure llibres, mirar pel·lícules i pintar quadres.
Si teniu periquitos, sereu fuetejats. Els vostres ocells seran sacrificats.
Si robeu, se us tallarà la mà a l’alçada del canell. Si reincidiu, se us tallarà un peu.
Si no sou musulmà, no reseu on pugueu ser vistos per musulmans. Si ho feu, sereu fuetejats i se us empresonarà. Si se us troba intentant convertir un musulmà a la vostra fe, se us executarà.
Atenció, dones:
Romandreu a casa vostra en tot moment. No és correcte que les dones vaguin sense objecte pels carrers. Si sortiu, ha de ser acompanyades d’un mahram, un parent mascle. Si se us enxampa soles al carrer, se us fuetejarà i sereu enviades a casa.
Sota cap circumstància podeu ensenyar la cara. Us cobrireu amb el burca quan sortiu. Si no ho feu, se us fuetejarà severament.
Es prohibeix la cosmètica.
Es prohibeixen les joies.
No portareu roba provocadora.
No parlareu llevat que se us parli.
No establireu contacte visual amb els homes.
No riureu en públic. Si ho feu, se us fuetejarà.
No us pintareu les ungles. Si ho feu, perdreu el dit.
Es prohibeix a les noies anar a escola. Totes les escoles per a noies quedaran tancades immediatament. Si intenteu obrir una escola per a noies, se us fuetejarà i la vostra escola serà clausurada.
Es prohibeix que les dones treballin.
Si se us declara culpables d’adulteri, se us lapidarà fins a la mort.
Escolteu. Escolteu bé. Obeïu. Allah-u-akbar.
* * *
En Rasheed va apagar la ràdio. Seien al terra de la sala d’estar, sopaven, menys d’una setmana després d’haver vist el cadàver d’en Najibullah penjant d’una corda.
—No poden fer que la meitat de la població s’estigui a casa sense fer res —va dir la Laila.
—Per què no? —va respondre en Rasheed. Per una vegada, la Mariam hi estava d’acord. Ell, de fet, havia fet el mateix amb ella i la Laila, oi? Segurament la Laila se n’havia adonat.
—Això no és cap poble. Això és Kabul. Les dones aquí solien exercir el dret, la medicina, tenien oficina al govern.
En Rasheed somreia.
—Parles com la filla arrogant que ets d’un home d’universitat lector de poesia. Com n’ets, d’urbana, de tadjik. Creus que això és alguna idea radical nova que els talibans han introduït? Has viscut mai fora de la teva petita closca a Kabul, gul meva? T’has preocupat mai de visitar l’Afganistan real, el sud, l’est, la frontera tribal amb el Pakistan? No? Jo sí, i et puc assegurar que hi ha molts llocs en aquest país que han viscut sempre d’aquesta manera, o d’una manera molt semblant. Segur que no ho sabies.
—Em nego a creure-m’ho —va dir la Laila—. No són seriosos.
—El que els talibans van fer amb en Najibullah, a mi, em va semblar seriós —va dir en Rasheed—. No trobes?
—Era un comunista! Era el cap de la policia secreta.
En Rasheed va riure.
La Mariam va sentir la resposta en aquella riallada: als ulls dels talibans, el fet de ser comunista i líder del temut KHAD havia fet d’en Najibullah un ésser fins i tot una mica més menyspreable que una dona.