47

Mariam

SEMBLAVA que hagués tornat a la kolba, després de tants anys.

La presó de dones Walayat era un edifici gris, quadrat, a Shar-e-nau, prop del carrer del Pollastre. Era al centre d’un complex més gran que també allotjava els interns masculins. La Mariam i les altres dones estaven separades dels homes per una porta tancada amb cadenat. La Mariam va comptar cinc cel·les que funcionaven. Eren espais sense mobles, amb les parets buides, brutes, i finestres petites que donaven al pati. Les finestres estaven barrades, tot i que les portes de les cel·les estaven obertes i les dones podien entrar i sortir al pati lliurement quan els plaïa. Les finestres no tenien vidres. Tampoc no hi havia cortines, i això volia dir que els guardes talibans que rondaven pel pati donaven cops d’ull a dins de les cel·les. Algunes dones es queixaven que els guardes fumessin a les finestres i les miressin, lascius, amb ulls encesos i somriures de llop, i que xiuxiuegessin bromes obscenes sobre elles. A causa d’això, la majoria sempre duien el burca i només se’l treien després de la posta de sol, després que tanquessin la porta principal i els guardes haguessin marxat.

De nit, la cel·la que la Mariam compartia amb cinc dones i quatre nens estava a les fosques. Les nits en què hi havia llum, alçaven fins al sostre la Naghma, una noia baixeta, sense pit, que tenia els cabells negres i arrissats. Allà hi havia un cable pelat. Amb la mà, la Naghma caragolava el cable al voltant de la base de la bombeta i feia contacte.

Els lavabos tenien la mida d’un armari i el terra de ciment estava esquerdat. Hi havia forat rectangular i, a dins, una pila d’excrements. Les mosques brunzien dins i fora del forat.

Al centre de la presó hi havia un pati obert i rectangular, i al mig del pati, un pou que no drenava, amb la qual cosa el pati es convertia, sovint, en un pantà d’aigua podrida. Als fils d’estendre roba hi havia mitjons i bolquers rentats a mà, i es creuaven els uns amb els altres al mig del pati. Allà era on els interns rebien els visitants i on bullien l’arròs que els familiars els portaven. Perquè la presó no els donava menjar. El pati també era el camp de jocs dels nens —la Mariam s’havia assabentat que molts dels nens havien nascut a Walayat i que mai no havien vist el món exterior. Els veia perseguir-se els uns als altres, els veia els peuets descalços plens de fang. Tot el dia corrien, jugaven contents, sense consciència dels excrements i de l’orina que impregnaven Walayat i els seus propis cossos, ignorant els guardes talibans fins que algun d’ells no els pegava.

La Mariam no rebia cap visita. Aquesta va ser la primera i única cosa que havia demanat als oficials talibans: cap visita.

* * *

Cap de les dones de la cel·la de la Mariam no complia condemna per un crim violent —totes eren allà pel delicte comú de marxar de casa. Com a conseqüència, la Mariam va adquirir certa notorietat entre elles i esdevingué una mena de celebritat. Les dones la miraven amb reverència, gairebé atemorides. Li oferien llurs mantes. Competien per compartir el seu menjar amb ella.

La més impacient era la Naghma, que sempre l’agafava pels colzes i seguia la Mariam anés on anés. La Naghma era de la mena de persones que trobava entretingut explicar desgràcies, ja fossin d’altres o bé pròpies. Deia que el seu pare l’havia promès a un sastre que tenia uns trenta anys més que ella.

—Fa olor de goh i té menys dents que dits —deia la Naghma referint-se al sastre.

S’havia provat d’escapar a Gardez amb un jove del qual s’havia enamorat, el fill d’un mul·là local. Gairebé no van sortir de Kabul. Quan els van agafar i els van retornar, el fill del mul·là va ser fuetejat, abans que se’n penedís i digués que la Naghma l’havia seduït amb els seus encants femenins. Ella li va llançar un encanteri i ell va prometre que es dedicaria a l’estudi de l’Alcorà. El fill del mul·là va ser alliberat. La Naghma va ser condemnada a cinc anys de presó.

També deia que tenia sort de ser a la presó. El seu pare havia jurat que el dia que l’alliberessin li tallaria el coll amb un ganivet.

Escoltant la Naghma, la Mariam va recordar la dèbil brillantor de les estrelles fredes i els núvols que passaven com un llamp sobre les muntanyes de Safid-koh, aquell matí de feia tant temps, quan la Nana li havia dit: «Com l’agulla de la brúixola que apunta al nord, el dit acusador d’un home sempre troba una dona. Sempre. Recorda-ho, Mariam».

* * *

El judici de la Mariam havia tingut lloc la setmana abans. No hi va haver cap audiència pública, cap consell legal, ningú que examinés cap prova, cap apel·lació. La Mariam va rebutjar el seu dret a presentar un testimoni. L’acte va durar menys de quinze minuts.

El jutge d’instrucció, un talibà d’aspecte fràgil, n’era el portaveu. Era espectacularment prim, de pell groga i coriàcia i duia una barba vermellosa i arrissada. Portava unes ulleres que li feien els ulls més grossos del que eren i que mostraven com se li havia esgrogueït la part blanca. I el coll, semblava massa prim per suportar el pes de l’embolic enrevessat del turbant.

—Ho admet, això, hamshira? —va tornar a preguntar amb la veu cansada.

—Sí —va dir la Mariam.

L’home va assentir. O potser no, es feia difícil de dir. Els moviments intensos de les mans i el cap li van recordar la tremolor del mul·là Faizullah. Quan li va venir de gust fer un glop de te, no va agafar la tassa. Va fer un senyal a l’home fort que tenia a la seva esquerra, el qual, respectuosament, la hi va acostar als llavis. Després, el talibà va tancar suaument els ulls, en un gest d’agraïment silenciós i elegant.

La Mariam li va trobar una qualitat infal·lible. Quan parlava, ho feia amb un matís d’astúcia i tendresa. Tenia un somriure pacient. No la mirava despectivament, no s’hi adreçava amb menyspreu o amb aire acusador, sinó que ho feia amb un to suau de disculpa.

—Entén plenament el que està dient? —va dir el talibà de cara prima que el jutge tenia a la dreta i que no era el que li havia acostat el te. Era el més jove de tots tres. Parlava amb rapidesa i amb una superioritat arrogant i emfàtica. L’havia irritat que la Mariam no parlés paixtu. La va atacar com la mena d’home jove cerca-raons a qui complau la seva autoritat, com aquell que veu delictes a tot arreu, convençut que tenia el dret de jutjar perquè havia nascut per fer-ho.

—Ho entenc —va dir la Mariam.

—Ho dubto —va dir el jove talibà—. Déu ens ha fet diferents, a les dones i als homes. Els vostres cervells són diferents. No sou capaces de pensar com ho fem nosaltres. Els metges occidentals i la seva ciència ho han demostrat. És per això que només demanem un testimoni masculí, però dos de femenins.

—Admeto el que vaig fer, germà —va dir la Mariam—. Però si no ho hagués fet, l’hauria matat a ella. L’estava estrangulant.

—Això ho diu vostè, però les dones sempre jureu aquesta mena de coses.

—És la veritat.

—Té testimonis? Algú altre que no sigui el seu ambagh?

—No —va respondre la Mariam.

—Bé, llavors… —Va aixecar les mans i va riure dissimuladament.

Després va parlar el talibà demacrat.

—Tinc un metge a Peshawar —va dir—, un bon company pakistanès. El vaig veure fa un mes i novament fa una setmana. Li vaig demanar que em digués la veritat i em va dir: «Tres mesos, mul·là Sahib, com a molt sis mesos, perquè es faci la voluntat de Déu».

Va assentir discretament a l’home de la seva esquerra i va prendre un altre glop de te que algú li va donar. Es va eixugar els llavis amb l’anvers tremolós de la mà.

—No m’espanta deixar aquesta vida que el meu únic fill va deixar fa cinc anys, aquesta vida que insisteix que aguantem dolor rere dolor quan ja no en podem suportar més. No. Crec que marxaré feliçment quan m’arribi l’hora.

»El que m’espanta, hamshira, és que el dia del judici final Déu em pregunti: “Per què no vas fer el que et vaig dir, mul·là? Per què no vas obeir les meves lleis?”. Com li ho explico, hamshira? Quina serà la meva defensa per no haver fet cas de les seves ordres? Tot el que puc fer, tot el que qualsevol de nosaltres pot fer en el temps que se’ns concedeix és continuar respectant les lleis que ens ha imposat. Com més clar veig el meu final, hamshira, com més proper està el meu darrer dia, més decidit estic a complir i cultivar la seva paraula, per dolorosa que pugui resultar.

Es va moure al seient i s’encongí. Els seus col·legues li van ajustar el coixí brodat que tenia sota seu.

—La crec quan diu que el seu marit era un home de temperament desagradable —va continuar, mirant fixament la Mariam des de darrere de les ulleres, amb mirada compassiva—. Però no puc evitar que em molesti la brutalitat de la seva acció, hamshira. Em molesta el que ha fet, em molesta que el seu fill fos a dalt plorant quan ho va fer.

»Estic cansat i m’estic morint i vull ser clement. La vull perdonar, però quan Déu em convoqui i em digui: «Però el perdó no era a la teva mà, mul·là». Què li diré?

Els seus companys assentien i el miraven amb admiració.

—Alguna cosa em diu que no és una dona maligna, hamshira. Però ha fet una cosa maligna, i ha de pagar pel que ha fet. La Xaria no és imprecisa, en aquesta qüestió. Diu que l’he d’enviar on jo mateix em reuniré aviat amb vostè.

—Ho entén, hamshira?

La Mariam va baixar la mirada cap a les seves mans i va dir que sí.

—Que Al·là la perdoni.

Abans que la portessin a fora, li van donar un document i li van dir que signés sota la seva declaració i la sentència del mul·là. La Mariam va escriure el seu nom, la meem, la reh, la ya i altre cop la meem, davant la mirada dels tres talibans, recordant que la darrera vegada que havia escrit el seu nom en un document, vint-i-set anys abans, a la taula d’en Jalil, fou sota la mirada atenta d’un altre mul·là.

* * *

La Mariam va passar deu dies a la presó. S’asseia al costat de la finestra de la cel·la i mirava la vida del pati. Quan bufaven els vents d’estiu, observava com voleiaven els bocins de paper seguint el corrent i dibuixant tirabuixons frenètics més enllà de les parets de la presó. Veia com el vent aixecava la pols, que es movia en espirals violentes que es desplaçaven pel pati. Tothom —els guardes, els nens, els interns, la Mariam— es tapava la cara amb els braços, però ningú no podia evitar la pols. Es posava a les orelles i als forats del nas, a les pestanyes i als plecs de la pell, a l’espai entre els queixals. El vent només afluixava al capvespre. I aleshores, si bufava una brisa nocturna, ho feia tímidament, com per expiar els excessos del seu germà diürn.

El darrer dia de la Mariam a Walayat, la Naghma li va donar una mandarina. La va posar al palmell de la mà de la Mariam i va tancar-li els dits. Aleshores es va posar a plorar.

—Ets la millor amiga que he tingut mai —va dir.

La Mariam va passar la resta del dia al costat de la finestra barrada, vigilant els interns de sota. Algú coïa menjar i per la finestra entrava una flaire de comí i un aire càlid. La Mariam veia els nens que jugaven amb els ulls tapats. Dues nenes cantaven un poema, i la Mariam el va recordar de quan era petita, va recordar en Jalil cantant-lo per a ella, assegut en una pedra, pescant al rierol:

Aquella nit la Mariam va tenir somnis inconnexos. Va somniar deu còdols apilats verticalment l’un sobre l’altre. En Jalil, una altra vegada jove, sempre somrient i amb el clotet a la barbeta, suant, amb l’abric damunt d’una espatlla, just quan arribava per endur-se la seva filla a passejar en el seu Buick Roadmaster negre i brillant. El mul·là Faizullah, que feia voltar les denes del rosari, era amb ella al riu, i veien lliscar les seves ombres en l’aigua i en els bancs d’herba esquitxats d’un color blau lavanda que, en aquest somni, feia olor de clau d’espècia. Va somniar la Nana, a l’entrada de la kolba, la seva veu fosca i distant, la cridava per sopar mentre la Mariam jugava a l’herba fresca i espigada per on s’arrossegaven les formigues i corrien els escarabats i les llagostes saltaven enmig de totes les tonalitats verdoses. El xerric d’un carretó que pujava pel camí polsegós. Esquelles de vaca sonant. Ovelles que belaven en un turó.

* * *

De camí cap a l’estadi Ghazi, la Mariam feia bots al seient del camió cada vegada que aquest trepitjava sots o les rodes sortejaven pedres. Els rebots li feien mal al còccix. Un talibà jove, armat, seia davant seu i la mirava.

La Mariam es va preguntar si era ell, aquest home jove de mirada amable, d’ulls brillants i profunds i de rostre un pèl punxegut i amb les ungles negres, qui donava copets al costat del camió.

—Té gana, mare? —va dir.

La Mariam va negar amb el cap.

—Tinc una galeta, és bona. Si té gana, la hi dono, no em sap greu.

—No. Tashakor, germà.

Va assentir, mirant-la amb benevolència.

—Té por, mare?

Se li va fer un nus a la gola. Amb veu tremolosa, la Mariam li va dir la veritat.

—Sí, tinc molta por.

—Tinc una fotografia del meu pare —va dir ell—. No el recordo. Sé que havia estat mecànic de bicicletes. Però, sap?, no recordo com es movia, ni com reia ni el so de la seva veu. —Va mirar cap enfora, i després altra vegada la Mariam—. La meva mare solia dir que era l’home més valent que havia conegut. Com un lleó, deia. Però m’explicava que va plorar com un nen el matí que els comunistes se’l van emportar. Li dic perquè és normal estar espantat. No cal avergonyir-se’n, mare.

Per primera vegada aquell dia, la Mariam va plorar una mica.

* * *

Milers d’ulls es fixaven en ella. A les graderies desbordants, els colls s’estiraven per aconseguir la vista més bona. Murmuris d’oracions. Les llengües espetegaven. Un xiuxiueig va recórrer l’estadi quan van ajudar la Mariam a baixar del camió. Es va imaginar la gent sacsejant el cap quan anunciessin el seu delicte per l’altaveu. Però no va mirar amunt per veure si el sacsejaven per desaprovació o per caritat, amb retret o llàstima. La Mariam no els veia.

Aquell matí, més aviat havia tingut por de fer el ridícul, de fer un espectacle de plors i súpliques. Havia tingut por de cridar o vomitar o fins i tot d’orinar-se a sobre, i que en els seus darrers moments seria traïda per l’instint animal. Però quan la van fer baixar del camió, les cames no li van tremolar. No va agitar els braços ni la van haver d’arrossegar. I quan va sentir que defallia, va pensar en en Zalmai, de qui havia obtingut l’amor de la seva vida i els dies del qual, a partir d’ara, serien plens de dolor per la desaparició del seu pare. I aleshores, el pas de la Mariam es va regularitzar i va ser capaç de caminar sense resistir-s’hi.

Un home armat se li va adreçar i li va dir que anés cap a la porteria de l’extrem sud. La Mariam notava la multitud, tensa abans d’hora. No va aixecar la vista. Va mantenir la mirada a terra, sobre la seva ombra, sobre l’ombra del botxí que la seguia.

Encara que hi havia hagut moments bonics, la Mariam sabia que la vida, majoritàriament, havia estat poc amable amb ella. Però mentre feia les darreres vint passes, no va poder evitar voler viure més. Desitjava poder veure la Laila una altra vegada, desitjava sentir com ressonava el seu somriure, asseure’s sota un cel estrellat amb ella, una vegada més, per menjar un plat de xabàkia i chai que hagués sobrat. Lamentava no veure créixer l’Aziza. Ja no veuria la noia jove i bonica en què es convertiria, no li podria pintar les mans amb alquena ni llançar-li caramels de noqul pel damunt el dia del seu casament. Mai no jugaria amb els nens de l’Aziza. Li hauria agradat molt, ser vella i jugar amb els nens de l’Aziza.

Prop de la porteria, l’home que la seguia li va demanar que s’aturés. La Mariam ho va fer. A través del reixat del burca, va veure l’ombra dels seus braços aixecant un kalàixnikov.

En aquells últims instants, la Mariam desitjava moltes coses. Tanmateix, quan va tancar els ulls, ja no sentia remordiment, sinó una gran sensació de pau. Va pensar en la seva arribada al món, la nena harami d’una humil camperola, una cosa indesitjada, un accident planyívol, lamentable, una mala herba. I, en canvi, ara deixava el món com una dona que havia estimat i que havia estat corresposta. Marxava com una amiga, com una companya, com una tutora, com una mare. Com una persona conseqüent, en definitiva. La Mariam va pensar que no era tan dolent haver de morir d’aquesta manera. No era tan dolent. Aquest era un final legítim per a una vida de començament il·legítim.

Els pensaments últims de la Mariam van ser unes quantes paraules de l’Alcorà que va xiuxiuejar sense respirar: «Ha creat els cels i la terra amb la veritat; fa que la nit segueixi el dia i que el dia encalci la nit, i Ell ha fet el sol i la lluna, subordinada; cadascun gira cap a un terme assignat; Ell és poderós, Ell és el perdó».

—Agenolli’s —va dir el talibà.

—Oh, Déu meu! Perdona’m i tingues pietat, perquè tu ets el més gran dels clements.

—Agenolli’s aquí, hamshira. I miri a terra.

Per darrera vegada, la Mariam va fer el que li deien.