16

Kabul, primavera del 1987

LA Laila, de nou anys, es va aixecar del llit, com feia gairebé cada matí, desitjosa de veure el seu amic Tariq. Aquell matí, tanmateix, sabia que no el veuria.

—Quant temps seràs fora? —preguntà a en Tariq després que li digués que els seus pares el portarien cap al sud, a la ciutat de Ghazni, per visitar el seu oncle patern.

—Tretze dies.

—Tretze dies?

—No és tant. Fas una cara, Laila…

—No és veritat.

—No ploraràs, oi?

—No penso plorar. No, per tu. No, en mil anys.

Ell es va clavar puntades de peu a la cama, no a l’artificial, sinó a la bona, i li va etzibar una clatellada juganera.

Tretze dies. Gairebé dues setmanes. I just cinc dies abans, la Laila havia après una veritat fonamental sobre el temps: com l’acordió amb què el pare d’en Tariq de vegades tocava antigues cançons paixtus, s’estirava i s’arronsava, depenent de la presència o l’absència d’en Tariq.

A baix, els seus pares es barallaven. Una altra vegada. La Laila coneixia la rutina: la mammy, ferotge, indòmita, caminava i cridava; assegut, el babi, tenia el semblant tímid i atordit, fent que sí obedientment, esperant que la tempesta passés. La Laila va tancar la porta de la seva cambra i se’n va oblidar.

Però encara els sentia. Encara la sentia. Finalment es va sentir un cop de porta. Passes. El llit de la mammy que grinyolava fort. El babi, pel que semblava, sobreviuria un altre dia.

—Laila! —la va cridar ara—. Faré tard a la feina!

—Un minut!

La Laila es va posar ràpidament les sabates i es va raspallar la cabellera de rínxols rossos, llarga fins a les espatlles, davant del mirall. La mammy sempre li deia que havia heretat el seu color de cabells els seus ulls de color verd turquesa amb les pestanyes espesses, les seves galtes amb un clotet, els seus pòmuls alts i la ganyota que feia amb el llavi inferior, que la mammy havia heretat de la seva besàvia, l’àvia de la mammy. «Era una pària, una preciositat», deia la mammy. «Tota la vall comentava la seva bellesa. Va saltar dues generacions de dones en la nostra família, però no ha prescindit de tu, Laila». La vall a què la mammy es referia era la vall Panjshir, de parla persa, a la regió tadjik, cent quilòmetres al nord-est de Kabul. Tots dos, tant la mammy com el babi, que eren cosins germans, havien nascut i crescut a Panjshir; havien anat a Kabul el 1960, acabats de casar, il·lusionats, plens d’esperança, quan havien admès el babi a la Universitat de Kabul.

La Laila va baixar, esperant que la mammy no sortís de la seva habitació per fer una altra ronda. Va trobar el babi agenollat al costat de la mosquitera.

—Ja ho havies vist, això, Laila?

Feia setmanes que la mosquitera estava estripada. La Laila es va ajupir al seu costat.

—No. Ha de ser nou.

—Això és el que li deia a la teva mare. —Semblava afectat, rebaixat, com sempre després d’una discussió amb la mammy—. Diu que ha estat deixant entrar les abelles.

La Laila se’n va compadir. El babi era un home petit, d’espatlles estretes i mans esveltes, delicades, gairebé com les d’una dona. De nit, quan la Laila anava a l’habitació del babi, sempre el trobava amb el nas dins d’un llibre i les ulleres a la punta. De vegades ni tan sols s’adonava que ella era allà. Però quan la veia, marcava la pàgina, somreia amb la boca tancada, un somriure còmplice. El babi coneixia la majoria de gazals de Rumi i Hafez de memòria. Podia parlar extensament sobre la lluita entre la Gran Bretanya i la Rússia tsarista per l’Afganistan. Sabia la diferència entre una estalactita i una estalagmita i assegurava que la distància entre la Terra i el Sol era la mateixa que anar de Kabul fins a Ghazni un milió i mig de vegades. Però si Laila necessitava que li obrissin la tapa d’un pot de caramels, se n’havia d’anar a la mammy, cosa que era viscuda com una traïció. Les coses corrents confonien el babi. Sota la seva supervisió, mai no es lubrificaven frontisses estridents. Els sostres continuaven perdent després que els hagués tapat. La floridura creixia, provocadora, dins els armaris de la cuina. La mammy deia que, abans que marxés amb en Noor per fer-se de la jihad contra els soviètics el 1980, era l’Ahmad, qui s’havia ocupat d’aquestes coses amb competència.

—Però si tens un llibre que necessita lectura urgent —deia—, llavors, el teu home és en Hakim.

Tanmateix, la Laila no podia oblidar la sensació que temps enrere, abans que l’Ahmad i en Noor se n’haguessin anat a guerra contra els soviètics, abans que el babi els hagués permès anar-se’n a guerra, la mammy també havia trobat simpàtica aquesta fal·lera del babi pels llibres, que una vegada també havia trobat encantadores la seva falta de memòria i la seva ineptitud.

—Quin dia és avui? —va dir, somrient amb timidesa—. El cinquè? O el que fa sis?

—I jo què sé? No els compto —va mentir la Laila, arronsant-se d’espatlles, orgullosa que se’n recordés.

La mammy no en tenia ni idea, que en Tariq havia marxat.

—Bé, la llanterna se li haurà espatllat abans que se n’adoni —va dir el babi, referint-se a un joc nocturn de senyalització de la Laila i en Tariq. Hi havien jugat tant de temps que s’havia convertit en un ritual d’abans d’anar a dormir, com rentar-se les dents.

El babi va passar el dit per l’estrip.

—Arreglaré això tan aviat com pugui. Val més que marxem. —Va alçar la veu—: Marxem, Fariba. Porto la Laila a escola. No et descuidis d’anar-la a buscar!

A fora, mentre pujava a la cadireta de la bicicleta del babi, la Laila va veure un cotxe aparcat a la part de dalt del carrer, a l’altra banda, a la casa on el sabater, en Rasheed, vivia amb la seva muller solitària. Era un Benz blau amb una ratlla blanca gruixuda que anava del mig del capó al portaequipatges, passant pel sostre. La Laila va veure que, a dins, hi havia dos homes, l’un al volant i l’altre al darrere.

—Qui són? —va demanar.

—No n’hem de fer res —va dir el babi—. Puja, que faràs tard a classe.

A la Laila li va venir al cap una altra baralla i, aquella vegada, la mammy s’havia quedat mirant el babi fixament i li havia dit de manera melindrosa: «No n’hem de fer res, oi, cosí? No fer res és cosa teva. Fins i tot els teus propis fills van a la guerra. Com t’ho he suplicat! Però tu enterres el nas en aquests llibres maleïts i deixes que els nostres fills marxin com si fossin un parell de haramis».

El babi va pedalejar carrer amunt, amb la Laila al darrere, els braços agafant-li la panxa. Quan van ser a l’altura del Benz blau, la Laila va mirar fugaçment l’home del seient del darrere: prim, cabells blancs, abillat amb un vestit marró fosc amb el triangle blanc d’un mocador a la butxaca del davant de l’americana. L’única altra cosa que va tenir temps de fer va ser adonar-se era que el cotxe tenia matrícula de Herat.

Van anar la resta del camí en silenci, tret dels revolts, on el babi frenava cautelosament i deia:

—Aguanta, Laila. A poc a poc, a poc a poc. Així.

* * *

Aquell dia, a classe, a la Laila li va costar parar atenció, entre l’absència d’en Tariq i la baralla dels seus pares. Així, quan la professora li va demanar que digués les capitals de Romania i Cuba, la Laila tenia la guàrdia baixa.

La professora es deia Shanzai, però darrere seu els estudiants l’anomenaven Khala Rangmaal, tieta pintora —fent referència al gest que feia quan bufetejava els estudiants, amb el dors i el revers de la mà, com si fos la brotxa d’un pintor—. Khala Rangmaal era una dona jove, de celles gruixudes. El primer dia d’escola havia dit orgullosament a la classe que era filla d’un camperol pobre de Khost. S’estava dempeus, portava els cabells negres estirats cap enrere i lligats en un monyo, de manera que, quan es girava, la Laila li veia la foscor dels cabells crespats al coll. La Khala Rangmaal no es maquillava ni duia joies. No es cobria, i prohibia les noies estudiants que ho fessin. Deia que les dones i els homes eren iguals en tots els sentits, i que no hi havia cap raó per la qual les dones s’haguessin de tapar si els homes no ho feien.

Deia que la Unió Soviètica era el millor país del món, junt amb l’Afganistan. Es preocupava pels seus treballadors, i la seva gent era tota igual. Tothom, a la Unió Soviètica, era feliç i amable, a diferència d’Amèrica, on el delicte feia temorosa la gent i els feia marxar de casa. I a l’Afganistan també seria tothom feliç, deia, després que els antiprogressistes, els bandits de la rereguarda, fossin derrotats.

—Per això els nostres camarades soviètics van arribar el 1979. A donar un cop de mà als seus veïns. A ajudar-nos a derrotar aquestes bèsties que volen que el nostre país sigui una nació endarrerida, primitiva. I vosaltres hi heu de contribuir, nens. Heu de denunciar qualsevol que pugui saber coses d’aquests rebels. És la vostra obligació. Heu d’escoltar i després informar. Fins i tot si són els vostres pares, els vostres oncles o ties. Perquè cap d’ells no us estima com ho fa el vostre país. El vostre país és el primer, recordeu-ho! Estaré orgullosa de vosaltres i també ho estarà el vostre país.

A la paret que hi havia darrere del seu escriptori hi penjava un mapa de la Unió Soviètica, un mapa de l’Afganistan i una foto emmarcada de l’últim president comunista, Najibullah, que, deia el babi, havia estat el cap de la temuda khad, la policia secreta afganesa. Hi havia també altres fotos, principalment de soldats soviètics joves que donaven la mà als camperols, que plantaven pomeres, construïen cases, sempre somrient afablement.

—Bé —va dir aleshores la Khala Rangmaal—, he destorbat el teu somni, noia Inqilabi?

Aquest era el sobrenom que havia triat per a la Laila, noia revolucionària, perquè havia nascut la nit del cop d’abril del 1978 —val a dir que la Khala Rangmaal s’enfadava si algú a la seva classe utilitzava la paraula cop. El que havia passat, insistia, era un inqilab, una revolució, una revolta de la gent treballadora en contra de la desigualtat. Jihad era una altra paraula prohibida. Segons ella, no hi havia guerra ni a les províncies, només una lluita contra els cerca-raons comandats per gent que ella anomenava provocadors estrangers. I, naturalment, ningú, ningú, no s’atrevia a repetir en la seva presència els rumors cada vegada més generalitzats que asseguraven que, després de vuit anys de batalla, els soviètics estaven perdent aquesta guerra. Especialment ara, que el president americà, Reagan, havia començat a enviar míssils Stinger als mujahidins per abatre els helicòpters soviètics, ara, que musulmans de tot el món s’estaven unint a la causa: egipcis, pakistanesos, saudites rics que deixaven els seus milions enrere i anaven a l’Afganistan per lluitar amb la jihad.

—Bucarest, l’Havana. —Se’n va sortir la Laila.

—I aquests països són amics nostres o no?

—Ho són, moalim sahib. Són països amics.

La Khala Rangmaal va assentir breument.

* * *

Quan va acabar l’escola, la mammy hauria d’haver anat a buscar la Laila, però no va aparèixer. La nena va acabar caminant cap a casa amb dues de les seves companyes de classe, la Giti i la Hasina.

La Giti era una noia amargada, un sac d’ossos que duia els cabells pentinats en dues cues lligades amb gomes elàstiques. Sempre arrufava el nas i caminava amb els llibres davant del pit, a manera d’escut. La Hasina tenia dotze anys, tres anys més que la Laila i la Giti, però havia repetit el tercer curs una vegada i el quart, dues. El que li faltava d’intel·ligència ho suplia amb malifetes i una boca que, deia la Giti, semblava una màquina de cosir de ràpid que la feia anar. Va ser la Hasina qui va proposar el sobrenom de la Khala Rangmaal.

Avui la Hasina repartia consells sobre com desfer-se de pretendents poc atractius.

—Mètode comprovat. Garantia que funciona, us en dono la meva paraula.

—Quina bestiesa, sóc massa jove per tenir un pretendent! —va dir la Giti.

—No ets massa jove.

—Bé, ningú no ha vingut a demanar-me la mà.

—Això és perquè tens barba, estimada.

La mà de Giti es va disparar fins a la barbeta i va mirar esverada la Laila, que somreia compassiva —la Giti era la persona amb menys sentit de l’humor que la Laila havia conegut mai— i negava amb el cap tranquil·lament.

—De tota manera, volen saber què cal fer o no, senyores?

—Continua —va dir la Laila.

—Mongetes. No pas menys de quatre llaunes. Al vespre el llangardaix desdentat ve a demanar la vostra mà. Però la coordinació, senyores, la coordinació ho és tot. Heu d’evitar els focs artificials fins que sigui hora de servir-li el te.

—Ho recordaré —va dir la Laila.

—Ell, també.

La Laila podria haver dit, llavors, que no necessitava aquest consell, perquè el babi no tenia cap intenció de fer-la fora tan aviat. Encara que el babi treballava a Silo, el forn de pa més gran de Kabul, enmig de la calor i la maquinària brunzent, avivant els forns i molent gra tot el dia, era un home amb estudis universitaris. Havia estat professor d’institut abans que els comunistes l’acomiadessin —això va ser poc després del cop del 1978, vora un any i mig abans que els soviètics els envaïssin. El babi havia deixat clar a la Laila, des de petita, que la cosa més important de la seva vida, després de la seva seguretat, era l’escolaritat.

«Sé que encara ets jove, però vull que entenguis i aprenguis això ara», deia. «El matrimoni pot esperar, l’educació, no. Ets una noia molt brillant. De veritat, que ho ets. Pots ser el que vulguis, Laila. Ho sé. I també sé que quan s’acabi aquesta guerra, l’Afganistan et necessitarà tant com els seus homes, potser fins i tot més. Perquè una societat no té cap possibilitat d’èxit si les seves dones no tenen educació, Laila. Cap possibilitat».

Però la Laila no explicava a la Hasina que el babi li havia dit aquestes coses, o com n’era, de feliç, de tenir un pare com ell, o com se’n sentia, d’orgullosa, de la consideració que tenia vers ella, o com n’estava, de decidida, a continuar la seva formació fins on ell ho havia fet. Durant els dos darrers anys, la Laila havia obtingut el certificat d’awal numra, que cada any es dóna al primer estudiant classificat de cada curs. No li deia res d’això, a la Hasina, el pare de la qual era un taxista malcarat que, al cap de dos o tres anys, segur que la faria fora de casa. La Hasina havia dit a la Laila, en un dels seus moments seriosos esporàdics, que ja havia estat decidit que es casaria amb un cosí germà vint anys més gran que ella i que tenia un concessionari d’automòbils a Lahore. «L’he vist dues vegades», havia dit la Hasina. «Totes dues vegades va menjar amb la boca oberta».

—Mongetes, noies —va dir la Hasina—. Recordeu-ho. Llevat que… —aquí va fer un somriure entremaliat i va clavar un cop de colze a la Laila— el qui truqui a la porta sigui l’home dels vostres somnis amb una sola cama. Aleshores…

La Laila va respondre amb un altre cop de colze. S’hauria ofès si algú altre hagués parlat així d’en Tariq. Però sabia que la Hasina no tenia malícia. En feia befa, només això, i la seva burla no se l’estalviava ningú, ni ella mateixa.

—No hauries de parlar d’aquesta manera de la gent! —va dir la Giti.

—Quina gent?

—Gent ferida a la guerra —deia la Giti, seriosa, aliena al joc de la Hasina.

—Em penso que a la mul·là Giti li agrada en Tariq! Ho sabia! Ha! Però ell ja s’ha decidit, no ho sabies? Oi, Laila?

—No m’agrada! No m’agrada ningú!

Es van separar de la Laila i, bo i discutint, van tombar cap al seu carrer.

La Laila va caminar sola els tres últims blocs. Quan va ser al seu carrer es va adonar que el Benz blau encara era allà aparcat, davant de la casa d’en Rasheed i la Mariam. Ara, el vell vestit de marró s’estava dret al costat del capó, recolzat en un bastó, admirant la casa.

I aleshores una veu darrere seu va dir:

—Ep, Pèl-groga, mira cap aquí.

La Laila es va girar i el canó d’una pistola la va saludar.