11

LA Mariam no havia portat mai un burca. En Rasheed la va haver d’ajudar a posar-se’l. El cap de buata semblava hermètic i pesava, i era estrany veure el món a través d’una pantalla de xarxa. Va intentar caminar per la seva habitació amb el vestit posat i contínuament en trepitjava la vora i ensopegava. La pèrdua de visió perifèrica era desconcertant, i no li agradava la manera sufocant com la roba plegada li premia la boca.

—Ja t’hi acostumaràs —va dir en Rasheed—. Amb el temps, què t’hi jugues que fins i tot t’agradarà.

Van agafar un autobús en un lloc que en Rasheed anomenava «el parc de Shar-e-nau», on els nens s’alternaven per empènyer i ser empesos als gronxadors i enviaven pilotes de voleibol contra unes xarxes que havien lligat als arbres. Van passejar junts i van veure nois que feien volar estels, la Mariam al costat d’en Rasheed, entrebancant-se de tant en tant amb la vora del burca. Per dinar, en Rasheed la va dur a una petita casa de kabob, a prop d’una mesquita que va dir que s’anomenava «mesquita Haji Youghoub». El terra era enganxós i l’ambient, ple de fum. Les parets feien una lleugera olor de carn crua, i la música, que en Rasheed anomenava logari, estava altíssima. Els cuiners eren nois prims que brandaven broquetes amb una mà i aixafaven mosquits amb l’altra. La Mariam, que mai no havia estat en un restaurant, va trobar estrany, al principi, el fet de seure en un espai amb tants desconeguts i alçar-se el burca per posar-se bocins de menjar a la boca. Una fiblada de la mateixa mena d’ansietat del dia del tandoor li va punxar l’estómac, però la presència d’en Rasheed la va reconfortar una mica. Al cap d’una estona ja no li importaven ni la música ni el fum, ni tan sols la gent. I el burca —ella també se’n va sorprendre— la reconfortava. Era com una finestra d’una sola direcció. Allà dins era una observadora amagada dels ulls escrutadors dels desconeguts. Ja no la preocupava que la gent descobrís, d’una sola mirada, tots els secrets vergonyosos del seu passat.

Als carrers, en Rasheed anomenava els edificis amb autoritat: això és l’ambaixada americana, deia, allò, el ministeri d’Afers Exteriors. Assenyalava els cotxes, en deia els noms i on es fabricaven: Volgas soviètics, Chevrolets americans, Opels alemanys.

—Quin t’agrada més? —va preguntar.

La Mariam va dubtar, va assenyalar un Volga i en Rasheed va riure.

Kabul estava molt més poblat que el poc tros de Herat que la Mariam havia vist. Hi havia menys arbres i menys garis tirats per cavalls, però més cotxes, edificis més alts, més semàfors i més carreteres asfaltades. I, pertot arreu, la Mariam sentia el dialecte estrany de la ciutat: estimat era jan en comptes de jo, germana es convertia en hamshira en comptes de hamshireh, i així, anar fent.

En una parada de carrer, en Rasheed li va comprar un gelat. Era la primera vegada que en menjava, i la Mariam no s’havia imaginat mai que es podien arribar a fer aquestes delícies per al paladar. En va devorar el bol sencer, la cobertura de festucs cruixents, els fideus d’arròs minúsculs del fons. Es va meravellar d’aquella textura màgica, de la dolçor que desprenia.

Van caminar cap a un lloc anomenat Kocheh Morgha, el carrer del Pollastre. Era un basar estret i ple de gent en un barri que en Rasheed va dir que era un dels més rics de Kabul.

—Els diplomàtics estrangers viuen als voltants, i els homes de negocis rics, els membres de la família reial, aquest tipus de gent. No com tu i com jo.

—No veig pollastres —va dir la Mariam.

—És l’única cosa que no trobaràs, al carrer del Pollastre —va riure en Rasheed.

El carrer era ple de botigues i parades on venien barrets de pell de be i chapans pintats amb l’arc de Sant Martí. En Rasheed es va aturar en una botiga per mirar una daga de plata gravada, i en una altra, per interessar-se per un rifle vell que, el botiguer ho va assegurar a en Rasheed, era una relíquia de la primera guerra contra els britànics.

—I jo sóc en Moshe Dayan —va murmurar en Rasheed.

Aleshores va mig somriure i a la Mariam li va semblar que aquell mig somriure era només per a ella. Un somriure privat, de casat.

Van passejar pel davant de botigues de catifes, botigues d’artesania, pastisseries, floristeries i botigues de vestits per a home i per a dona on, darrere unes cortines de cordó, la Mariam va veure que hi havia noies cosint botons i planxant colls. De tant en tant, en Rasheed saludava un botiguer que coneixia, de vegades en persa, altres vegades en paixtu. Mentre es donaven la mà i es besaven a la galta, la Mariam s’estava dreta una mica apartada. En Rasheed no li deia que s’acostés, no la presentava. Li va demanar que s’esperés a fora en una botiga de brodats.

—Conec el propietari —va dir—. Només hi entraré un minut a dir-li el meu Salaam.

La Mariam es va esperar a fora, a la vorera plena de gent. Mirava els cotxes que enfilaven el carrer del Pollastre a través de la multitud de venedors i vianants, fent sonar el clàxon a nens i ases que no es movien. Mirava els comerciants avorrits que fumaven o escopien en escopidores de llautó dins les seves parades minúscules, sortint de la foscor per, de tant en tant, vendre teixits, abrics de poostin i colls de pell als vianants.

Però eren els ulls de les dones el que més va atreure l’atenció de la Mariam.

En aquesta part de Kabul, les dones eren d’una altra raça, eren diferents de les dels barris més pobres —com el que vivien ella i en Rasheed—, on la majoria es cobrien del tot. Aquestes dones eren… quina era la paraula que en Rasheed havia utilitzat? Modernes. Sí, dones afganeses modernes, casades amb homes afganesos moderns als quals no els feia res que les seves mullers caminessin entre desconeguts amb el rostre maquillat i el cap descobert. La Mariam les veia galopar desinhibides carrer avall, de vegades amb un home, de vegades soles, de vegades amb nens de galtes rosades que portaven sabates lluents i rellotges amb corretges de pell, que anaven en bicicletes de manillars en forma de u i radis pintats d’or, i no com els nens de Deh-mazang, amb les galtes plenes de cicatrius de la mosca de la sorra i pneumàtics de bicicletes vells que feien rodar amb bastons.

Aquestes dones d’aquí portaven, totes, bosses que es balancejaven i faldilles que, en moure’s, deixaven sentir un fru-fru suau. La Mariam en va veure, fins i tot, una darrere de la roda d’un cotxe que fumava. Duia les ungles llargues, roses o taronges, els llavis, vermells com tulipes. Caminaven damunt de talons alts i de pressa, com si sempre tinguessin negocis urgents. Portaven ulleres de sol fosques i, quan passaven a prop seu, la Mariam en sentia l’olor de perfum. S’imaginava que totes tenien títols universitaris, que treballaven en edificis d’oficines, a les seves pròpies taules, on escrivien i fumaven i feien trucades importants a gent important. Aquestes dones desconcertaven la Mariam. La feien conscient de la seva inferioritat, del seu aspecte senzill, de la seva manca d’aspiracions, de la seva ignorància de tantes coses.

Llavors en Rasheed li va donar uns copets a l’espatlla i li va allargar una cosa.

—Té.

Era un xal de seda marró fosc, amb serrells i vores brodades amb fil d’or.

—T’agrada?

La Mariam va mirar enlaire. En Rasheed, aleshores, va fer una cosa commovedora. Va parpellejar i va desviar la mirada.

La Mariam va pensar en en Jalil, en la manera emfàtica, jovial, amb què li havia regalat les joies, l’alegria que l’embargava quan no sortia de l’habitació sinó per l’agraïment dòcil. La Nana tenia raó pel que feia als regals d’en Jalil. Havien estat gestos desganats de penitència; uns gestos hipòcrites, corruptes, que significaven més per a la seva pròpia tranquil·litat que per a elles. Aquest xal, es va adonar la Mariam, era un regal autèntic.

—És bonic —va dir.

* * *

Aquella nit en Rasheed va tornar a visitar la seva habitació. Però en comptes de fumar a l’entrada, va travessar l’espai i va seure al costat d’ella, al llit. Les molles van grinyolar i el llit es va inclinar cap al seu costat.

Hi va haver un moment de dubte i llavors li va posar la mà al coll, els dits gruixuts d’en Rasheed van prémer lentament els ossos de l’espatlla de la Mariam. Va fer lliscar el polze fins a acariciar-li el sot del damunt de la clavícula, i va continuar baixant. La Mariam va començar a tremolar. La mà va lliscar més avall, encara, més avall, les ungles esgarrapaven el cotó de la brusa.

—No puc —va dir ella amb veu ronca, mirant el perfil del seu marit amb la llum de la lluna, les espatlles amples i el tors voluminós, les puntes dels pèls grisos que li sortien pel coll de la camisa.

Tenia la mà sobre el seu pit dret, ara, i el premia amb força a través de la brusa. La Mariam el sentia respirar profundament.

Va esmunyir-se sota la manta, al costat d’ella. Va notar com es descordava el cinturó amb la mà, el cordó dels pantalons. I la Mariam va estrènyer els llençols amb els punys. Va rodolar sobre seu, es va agitar i es va moure, i ella va gemegar. La Mariam va tancar els ulls i va serrar les dents.

El dolor va ser sobtat i sorprenent. Tot d’una obrí els ulls. Va agafar aire a través de les dents i es va mossegar l’artell del polze. Amb el braç que li quedava lliure va arribar fins a l’esquena d’en Rasheed i li va clavar les ungles a la camisa.

En Rasheed va enterrar la cara al coixí i la Mariam va mirar al sostre per sobre de la seva espatlla, tremolant, amb els llavis encongits, sentint l’escalfor de la respiració accelerada del seu marit. El poc aire que hi havia entre ells feia olor de tabac, de cebes, i del xai rostit a la graella que havien menjat abans. De tant en tant, l’orella d’ell fregava la galta d’ella, i la Mariam va saber, per la pell rasposa, que se l’afaitava.

Quan va acabar, va sortir d’ella, panteixant. Va deixar caure l’avantbraç sobre el front. A les fosques, la Mariam veia les busques blaves del rellotge que duia. Van estar així una estona, donant-se l’esquena, sense mirar-se.

—No és cap vergonya, això, Mariam —va dir remugant una mica—. És el que fa la gent casada. És el que feien el Profeta mateix i les seves mullers. No és cap vergonya.

Uns instants després va aixecar la manta i va sortir de l’habitació. Va deixar el sot del cap al coixí, i a ella, esperant que li desaparegués el dolor de baix, mirant les estrelles congelades al cel i un núvol que tapava la cara de la lluna com un vel de núvia.