36

Laila

MENTRE la llum del dia aclaria la foscor del cel, aquell matí de primavera del 1994, la Laila va tenir la certesa que en Rasheed ho sabia. Que en qualsevol moment la trauria del llit i li demanaria si l’havia pres per un khar, un ase, si es pensava que no ho descobriria. Però sonar la crida de l’Azan i aleshores el sol matiner ja queia de ple sobre les teulades, els galls cantaven i no passava res fora de l’habitual. Ara el sentia al bany, donava copets amb la navalla a la vora de la pica. A baix hi havia moviment, ara es feia te. Dringadissa de claus. Ara creuava el pati, caminava cap a la bicicleta.

La Laila el fitava per una escletxa de les cortines de la sala d’estar. El mirava com marxava pedalant, un home gran en una bicicleta petita, amb el sol del matí reflectit al manillar.

—Laila?

La Mariam era a l’entrada. Feia l’efecte que la Laila no havia dormit gaire, i es preguntava si la Mariam també s’havia passat la nit lluitant entre l’eufòria i aquella ansietat que li deixava la boca seca.

—Marxarem d’aquí a mitja hora —va dir la Laila.

* * *

Al seient de darrere del taxi no van parlar. L’Aziza seia a la falda de la Mariam, amb la nina agafada, i mirava amb ulls astorats la ciutat, que passava a gran velocitat.

—Ona! —va cridar assenyalant un grup de nenes que saltaven a corda—. Mariam! Ona!

Arreu on mirava, la Laila veia en Rasheed. Sortint de les barberies amb finestres el color carbó, de les paradetes de perdius, d’aquelles botigues posades en bateria amb tot de pneumàtics apilats davant les portes, des del terra fins al sostre…

Es va enfonsar al seient.

Al seu costat, la Mariam resava. La Laila hauria desitjat veure-li la cara, però la Mariam duia el burca —totes dues el duien— i només li podia veure els ulls, brillants, a través del reixat.

Aquesta era la primera vegada en setmanes que la Laila sortia. Només havia fet un petit trajecte fins a la casa de préstecs per empenyorar l’aliança a través d’un vidre, i n’havia sortit emocionada pel perquè d’aquell gest, perquè sabia que no hi tornaria.

Tot al voltant, la Laila veia les conseqüències de la batalla que havien sentit des de casa. Cases derruïdes amb les teulades esfondrades, maons i pedres escantellades, edificis perforats travessats per bigues, cotxes desballestats amb la carrosseria socarrimada, de cap per avall, de vegades apilats els uns sobre els altres, parets foradades per projectils de tots els calibres, vidres esmicolats pertot arreu. Va veure la processó d’un funeral que anava cap a una mesquita, amb una dona vella al darrere que s’apartava els cabells de la cara. Van passar per un cementiri farcit de tombes de pedra apilades i banderes shaheed mig estripades que onejaven amb la brisa.

La Laila, per sobre de la maleta, va arribar a tocar el braç suau de la seva filla amb els dits.

* * *

A l’estació d’autobusos de Porta Lahore, prop de Pol Mahmood Khan, al Kabul oriental, una corrua d’autobusos mandrejava arran de la vorera. Homes amb turbants s’afanyaven a carregar farcells i caixes als autobusos i asseguraven les maletes amb cordes. A dins, els homes feien cua a la taquilla, i les dones, vestides amb burca, s’esperaven en grups i xerraven, amb les pertinences als peus. Les criatures saltaven i les renyaven si s’allunyaven massa.

Hi havia milicians mujahidins que patrullaven per l’estació i tota la rodalia i bordaven ordres aquí i allà. Portaven botes, pakols, uniformes bruts de color verd. Tots carregaven kalàixnikovs.

La Laila es va sentir observada. No mirava ningú a la cara, però tenia la sensació que tothom que hi havia allà ho sabia, com si miressin amb desaprovació el que ella i la Mariam estaven fent.

—Veus algú? —va demanar la Laila.

La Mariam es va col·locar bé l’Aziza als braços.

—Ho estic mirant.

Aquesta, la Laila ja ho sabia, seria la primera part arriscada. Calia trobar un home que es fes passar per familiar. Ara, les llibertats i oportunitats de què havien gaudit les dones entre el 1978 i el 1992 eren cosa del passat. La Laila encara recordava, en aquells anys de mandat comunista, el babi dient: «És bona època per ser dona a l’Afganistan, Laila». Des de l’ascensió dels mujahidins, l’abril del 1992, l’Afganistan s’havia convertit en Estat Islàmic de l’Afganistan. Ara, la Cort Suprema, sota les ordres d’en Rabbani, s’omplia de mul·làs de línia dura que eliminaven els decrets de l’era comunista que havien donat poder a les dones i, al seu lloc, imposaven regles basades en la Xaria, lleis islàmiques estrictes que castigaven l’adulteri amb la lapidació, ordenaven que les dones es cobrissin i els prohibien viatjar sense un home que, a més a més, havia de ser parent seu. Sortosament, l’aplicació real d’aquestes lleis era esporàdica. «Però les haurien reforçat més», havia dit la Laila a la Mariam, «si no estiguessin tan ocupats matant-se els uns als altres. I a nosaltres».

La segona part arriscada d’aquest viatge vindria, de fet, quan arribessin al Pakistan. Saturat per gairebé un milió i mig de refugiats afganesos, el Pakistan havia tancat la seva frontera amb l’Afganistan el gener d’aquell mateix any. La Laila havia sentit que només admetrien els qui tinguessin visat. Però la frontera era porosa, sempre ho havia estat, i la Laila sabia que milers d’afganesos encara creuaven cap al Pakistan, o amb suborns o adduint raons humanitàries, i sempre es podien contractar contrabandistes. «Trobarem la manera quan siguem allà», havia dit a la Mariam.

—Què et sembla aquell? —va proposar la Mariam, fent un senyal amb la barbeta.

—No sembla de fiar.

—I aquell altre?

—Massa vell, i viatja amb dos homes més.

Finalment, la Laila el va trobar assegut a fora, en un banc del parc, amb una dona tapada al seu costat i un nen petit, aproximadament de l’edat de l’Aziza, que duia un barret i feia bots damunt els seus genolls. Era alt i prim, barbut, duia una camisa de coll obert i un abric gris senzill, sense botons.

—Espera’t aquí —va dir a la Mariam.

Mentre s’allunyava, va tornar a sentir com la Mariam murmurava una oració.

Quan s’hi va adreçar, el jove va alçar el cap i es va protegir els ulls amb la mà per evitar la lluentor del sol.

—Perdoni’m, germà, però va cap a Peshawar?

—Sí —va respondre mirant de reüll.

—No sé si ens podria ajudar… Ens pot fer un favor?

Va passar el nen a la seva muller. Ell i la Laila es van allunyar.

—Quin, hamshira?

Es va animar en veure que tenia els ulls dolços i la cara amable. Li va explicar la història que havien convingut amb la Mariam: ella era una biwa, va dir, una vídua, amb la seva mare i la seva filla, i no tenien ningú a Kabul, i marxaven a Peshawar per quedar-se amb el seu oncle.

—Aleshores, vol venir amb la meva família —va fer el jove.

—Ja sé que és un zahmat per a vostè, però sembla un germà decent, i jo…

—No s’amoïni, hamshira, ho entenc, no hi ha problema. Deixi’m anar a comprar els seus bitllets.

—Gràcies, germà, això és sawab, una bona acció. Déu se’n recordarà.

Va agafar el sobre de la butxaca per sota el burca i l’hi va passar. En total eren mil cent afganis, aproximadament la meitat dels diners que havia aplegat el darrer any més la venda de l’anell. Ell es va posar el sobre a la butxaca dels pantalons.

—Esperi’s aquí.

El va veure entrar a l’estació. Va tornar al cap de mitja hora.

—És millor que li guardi els bitllets. L’autobús marxa d’aquí a una hora, a les onze, i hi pujarem tots junts. Em dic Wakil. Si m’ho demanen, que no ho haurien de fer, els diré que és la meva cosina.

La Laila li va dir els seus noms i ell va assegurar que se’n recordaria.

—Quedi’s a prop —va dir.

Van seure al banc del costat del d’en Wakil i la seva família. Era un matí assolellat, càlid, i el cel només era tacat per uns quants núvols que es veien en la distància, sobre els turons. La Mariam li va donar unes galetes a l’Aziza que s’havia recordat d’agafar quan empaquetaven. En va oferir una a la Laila.

—La trauré —va riure—. Estic massa nerviosa.

—Jo també.

—Gràcies, Mariam.

—Per què?

—Per això. Per venir amb nosaltres —va dir la Laila—. No crec que ho hagués pogut fer tota sola.

—No ho hauràs de fer tu tota sola.

—Estarem bé, oi, Mariam, allà on anem?

La mà de la Mariam va lliscar pel banc i es va tancar sobre les seves.

—Diu l’Alcorà: «Al·là és l’Est i l’Oest, cap on sigui que et tombis, allà hi ha la intenció d’Al·là».

—Bov! —va cridar l’Aziza assenyalant un autobús—: Maiam, bov!

—Ja ho veig, Aziza jo —va dir la Mariam—. Exacte, bov. Aviat pujarem al bov. Oh, les coses que veuràs!…

La Laila somreia i mirava un fuster que hi havia en una fusteria a l’altra banda del carrer, que serrava i feia volar encenalls de fusta. Mirava els cotxes que passaven, amb les finestres plenes de sutge i brutícia. Mirava els autobusos que grunyien, mandrosos, a l’estació, amb tot de galls dindi, lleons, sols naixents i espases brillants pintats als laterals de la carrosseria.

Amb l’escalfor del sol del matí, la Laila se sentia marejada i audaç alhora. Estava vivint una altra d’aquelles petites espurnes d’eufòria, i quan un gos perdut d’ulls groguencs se li va acostar coixejant, la Laila s’hi va atansar i li va acariciar el llom.

Pocs minuts abans de les onze, un home amb un micròfon va cridar tots els passatgers que anaven a Peshawar per començar a embarcar. Les portes de l’autobús es van obrir amb un violent xiulet hidràulic. Una desfilada de viatgers hi va córrer, els uns davant dels altres per encabir-s’hi.

En Wakil va fer un senyal a la Laila mentre agafava el seu fill a coll.

—Marxem, va dir la Laila.

En Wakil obria pas, i mentre caminaven cap a l’autobús, la Laila veia les cares a les finestres, nassos i palmells contra el vidre. Pertot arreu, al seu voltant, se sentien adéus.

Un jove milicià comprovava els bitllets a la porta de l’autobús.

—Bov! —va somicar l’Aziza.

En Wakil va donar els bitllets al soldat, que els va estripar per la meitat i els hi va retornar. Va deixar que la seva muller s’instal·lés primer. La Laila va detectar una mirada entre en Wakil i el milicià.

En Wakil, des del primer graó de l’autobús, es va ajupir i li va dir alguna cosa a l’orella. El soldat va assentir amb el cap.

El cor de la Laila es va desbocar.

—Vostès dues, amb la nena, quedin-se aquí —va dir el soldat.

La Laila va fer veure que no ho sentia. Estava a punt de pujar els graons, però ell la va agafar per l’espatlla i la va treure de la cua bruscament.

—Vostè, també. —Es va adreçar a la Mariam—: Afanyi’s!, està entorpint la cua.

—Quin problema hi ha, germà? —va demanar la Laila amb els llavis entumits—. Tenim els bitllets, no els hi ha donat el meu cosí?

Ell la va fer callar amb el dit i va parlar en veu baixa amb un altre guàrdia. Aquest segon guàrdia, corpulent, d’ulls verds somnolents i amb una cicatriu sota la galta dreta, va assentir.

—Segueixi’m —va dir a la Laila.

—Hem d’agafar aquest autobús —va cridar la Laila, conscient que li tremolava la veu—. Tenim els bitllets. Per què ho fa, això?

—No pujarà en aquest autobús, faci-se’n càrrec. Em seguirà, tret que vulgui que la seva filla vegi com l’arrossego.

Mentre les conduïen fins a un camió, la Laila va mirar per sobre de la seva espatlla i va veure el fill d’en Wakil al darrere de l’autobús. El nen la va veure i li va fer senyals amb la mà, feliç.

* * *

A la comissaria de policia de la cruïlla de Torabaz Khan les van fer seure separades, en costats oposats, a banda i banda d’un llarg passadís ple de gent, amb un escriptori entre elles on un home fumava un cigarret rere l’altre i, de tant en tant, teclejava alguna cosa amb una màquina d’escriure. Així van passar tres hores. L’Aziza anava de la Laila a la Mariam i a l’inrevés. Jugava amb un clip que l’home de l’escriptori li havia donat, es va acabar les galetes i finalment es va adormir a la falda de la Mariam.

Cap a les tres, van dur la Laila a una sala d’interrogatoris. La Mariam es va haver d’esperar amb l’Aziza al passadís.

L’home que seia a la taula tenia uns trenta anys i portava roba de civil, vestit negre, corbata, sandàlies negres. Duia una barba molt ben retallada, els cabells curts, i tenia les celles juntes. Mirava la Laila mentre donava copets amb un llapis a una goma d’esborrar que hi havia sobre la taula.

—Sabem —va començar aclarint-se la gola i tapant-se educadament la boca amb un puny— que avui ja ha dit una mentida, hamshira. El jove de l’estació no és el seu cosí, ens ho ha dit ell mateix. La qüestió és si en dirà més, de mentides. Personalment, no li ho aconsello.

—Anàvem per quedar-nos amb el meu oncle —va dir la Laila—, aquesta és la veritat.

El policia va assentir.

—La hamshira del passadís, és la seva mare?

—Sí.

—Té accent de Herat, i vostè, no.

—Es va criar a Herat, jo vaig néixer aquí, a Kabul.

—Naturalment. I és vídua? Ha dit que ho és. El meu condol. I aquest oncle, aquest kaka, on viu?

—A Peshawar.

—Sí, això diu. —Va llepar la punta del llapis i el va posar sobre un full en blanc—. Però on, de Peshawar? A quin barri, si us plau? Nom del carrer, número de sector.

La Laila va intentar fer recular la bombolla de pànic que li pujava pel pit. Li va donar el nom de l’únic carrer que coneixia a Peshawar, l’havia sentit una vegada, a la festa que la mammy havia ofert quan els mujahidins van entrar per primera vegada a Kabul.

—Carrer Jamrud.

—Oh, sí. El mateix carrer que l’Hotel Perla Continental. Ho hauria d’haver dit.

La Laila va aprofitar l’avinentesa:

—Exactament, aquell mateix carrer, sí.

—Excepte que l’hotel és al carrer Khyber.

La Laila sentia l’Aziza plorant al passadís.

—La meva filla està espantada. La puc anar a buscar, germà?

—M’estimo més que em digui «oficial», i de seguida podrà anar amb ella. Té el número de telèfon d’aquest oncle?

—El tinc, el tenia, el…

Ni tan sols el burca va poder evitar que els ulls de l’oficial penetressin els de la Laila.

—Estic tan amoïnada… em penso que me n’he oblidat.

Ell va sospirar. Li va demanar el nom de l’oncle i el de la seva muller. Quants fills tenia? Com es deien? On treballava? Quina edat tenia? Totes aquelles preguntes van fer posar nerviosa la Laila.

Va deixar el llapis a la taula, va entrellaçar els dits i es va inclinar cap endavant com ho fan els pares quan volen transmetre alguna cosa a un nen petit.

—S’adona, hamshira, que és un delicte que una dona s’escapi? Ho veiem sovint, això. Dones que viatgen soles, que afirmen que els seus marits han mort. De vegades diuen la veritat, però la majoria, no. La podrien empresonar per escapar-se, suposo que això ho entén, nay?

—Deixi’ns anar, oficial… —La Laila va llegir el nom que hi havia escrit a la placa que duia penjada—: Oficial Rahman. Faci honor al seu nom i tingui compassió. Quina importància té, deixar marxar un parell de dones? Quin mal hi ha que ens alliberi? No som criminals.

—No puc.

—Li ho suplico, si us plau.

—És una qüestió de qanoon, hamshira, una qüestió legal —va dir en Rahman, adoptant un to greu, donant-se importància—. És la meva responsabilitat, ja ho sap, mantenir l’ordre.

Malgrat el seu aspecte angoixat, la Laila gairebé va riure. Estava sorpresa que hagués utilitzat aquesta paraula, amb totes les accions que els mujahidins havien perpetrat, assassinats, robatoris, violacions, tortures, execucions, bombardejos, les desenes de milers de coets que s’havien disparat els uns als altres, sense tenir en compte la quantitat de persones innocents que morien en els focs creuats. Ordre. Però es va mossegar la llengua.

—Si ens fa tornar —va dir, en canvi, lentament— no es pot imaginar el que ens farà.

Va veure l’esforç de l’oficial per reprimir el moviment dels seus ulls.

—El que fa un home a casa seva és cosa seva.

—I què me’n diu, de la llei, aleshores, oficial Rahman?

Llàgrimes de ràbia li van negar els ulls.

—Serà allà per mantenir l’ordre?

—No, no interferim en qüestions familiars, hamshira.

—Naturalment, vostè no ho fa, quan beneficia l’home. I aquesta no és una qüestió familiar privada, com diu? No ho és?

Va fer córrer la cadira enrere i es va aixecar, es va posar bé la jaqueta.

—Em penso que aquesta entrevista s’ha acabat. I li he de dir, hamshira, que els seus arguments han estat molt pobres. Molt pobres, en efecte. Ara, si s’espera fora, parlaré un moment amb la seva… qui sigui.

La Laila va començar a protestar, després es va posar a cridar, i van caldre dos homes més per arrossegar-la fora de l’oficina.

L’entrevista de la Mariam va durar només uns quants minuts. Quan va sortir, semblava trasbalsada.

—M’ha fet tantes preguntes —va dir—. Em sap greu, Laila jo. No sóc tan llesta com tu. Feia tantes preguntes que no en sabia les respostes… Em sap greu.

—No és culpa teva, Mariam —va dir la Laila dèbilment—. És meva. Tot és culpa meva. Tot és culpa meva.

* * *

Eren les sis en punt quan el cotxe de policia es va aturar davant de casa. Van obligar la Laila i la Mariam a esperar-se al seient del darrere, les vigilava un soldat mujahidí assegut al seient del copilot. El conductor va baixar del cotxe, va trucar a la porta, va parlar amb en Rasheed i va fer un senyal perquè s’acostessin.

—Benvingudes a casa —va dir l’home del seient del davant, encenent un cigarret.

* * *

—Tu —va dir a la Mariam—, espera’t aquí.

La Mariam va seure al sofà en silenci.

—Vosaltres dues, a dalt.

En Rasheed va agafar la Laila pel colze i la va empènyer escales amunt. Encara duia les sabates de treballar, encara no s’havia posat les sabatilles, no s’havia tret el rellotge, ni tan sols no s’havia tret l’abric. La Laila se’l va imaginar quan devia arribar a casa, potser feia una hora o només uns quants minuts, corrent d’una cambra a l’altra, furiós i incrèdul, maleint-les, obrint i tancant portes, sense alè.

Un cop dalt les escales, la Laila es tombà cap a ell.

—Ella no ho volia fer —va dir—. Li ho he fet fer jo. No volia marxar.

La Laila no va veure venir el cop de puny. Ara estava parlant, ara era a terra, de quatre grapes, amb la cara vermella i els ulls esbatanats, intentant recuperar la respiració. Com si un cotxe l’hagués colpejat, a tota velocitat, entre el final de l’estèrnum i el melic. Es va adonar que havia deixat anar l’Aziza. La nena cridava. Va intentar agafar aire una altra vegada i només li va sortir un so ronc, escanyat. Li queia la bava.

Llavors la va arrossegar pels cabells, i amb l’altra mà va alçar l’Aziza de terra, que de tant que feia anar els peus li van caure les sandàlies. La Laila va sentir com li arrencava els cabells del cuir cabellut i se li van omplir els ulls de dolor. D’un cop de peu va obrir la porta de la cambra de la Mariam i va llançar l’Aziza damunt del llit. Va deixar-li anar els cabells i va notar que li clavava la punta de la sabata a la natja esquerra. Mentre ell tancava la porta, ella udolava de dolor. Va tancar el pany amb clau.

L’Aziza encara xisclava i la Laila jeia cargolada, a terra, sense poder respirar. Amb les mans, es va arrossegar fins al llit on hi havia l’Aziza i la va agafar.

A baix va començar la pallissa. Per la Laila, eren sons d’un procediment metòdic, familiar. Ni una maledicció, ni un crit, cap imploració, cap udol sobtat, només l’activitat sistemàtica de batre i ser batuda, els cops d’una cosa sòlida contra la carn, quelcom, algú, donant cops sords a una paret, estripant roba. De tant en tant, la Laila sentia corredisses, una cacera muda, mobles que grinyolaven, vidres trencats, i després, una altra vegada, més cops.

La Laila tenia l’Aziza en braços, i quan va deixar anar la bufeta, una escalfor es va estendre pel davant de la seva mare.

A baix, a la fi, s’havien acabat les corredisses i la cacera. Ara només se sentia una mena de so com d’un bastó colpejant l’anca d’un bou.

La Laila va bressolar l’Aziza fins que es va imposar el silenci, i quan va sentir el grinyol de la porta principal, que s’obria i es tancava de cop, va deixar la nena a terra i va mirar per la finestra. Va veure en Rasheed que portava la Mariam a l’altre costat del pati, la duia pel clatell. La Mariam anava descalça i es recargolava. Ell tenia sang a les mans, i també n’hi havia a la cara de la Mariam i als cabells, i sota el coll i a l’esquena. La camisa de la Mariam estava estripada de dalt a baix.

—Em sap molt greu, Mariam —va plorar la Laila contra el vidre.

El va veure com ficava la Mariam a la barraca de les eines. Hi va entrar i en va sortir amb un martell i uns quants taulons. Va tancar les dues fulles de la porta de la barraca, es va treure un clau de la butxaca i va tancar el cadenat. Va comprovar la solidesa de les portes, va anar al darrere de la barraca i en va sortir amb una escala.

Uns quants minuts més tard alçar la vista, cap a la finestra de la Laila, amb els claus a la comissura dels llavis i els cabells esbullats. Tenia una ratlla de sang al front. Quan el va veure, l’Aziza va xisclar i va enterrar la cara a l’aixella de la seva mare.

En Rasheed va començar a clavar taulons a la finestra.

* * *

La foscor era total, impenetrable i constant, sense filtracions ni matisos. En Rasheed va tapar les escletxes entre els taulons i va arrossegar un objecte gran i pesant fins al peu de la porta perquè cap mena de claror no pogués entrar a la cambra. També va cegar el forat del pany.

La Laila no podia intuir el pas del temps amb els ulls, així que ho feia amb l’orella bona. L’Azan i el cant dels galls indicava el matí, el ressò de plats a la cuina i la ràdio, el vespre.

El primer dia es buscaven a les palpentes, l’una a l’altra, enmig de la foscor. La Laila no veia l’Aziza quan plorava ni quan s’arrossegava.

—Aishee —gemegava l’Aziza—. Aishee.

—Aviat. —La Laila besava la seva filla, li buscava el front i potser li trobava la coroneta—. Aviat tindrem llet, només has de tenir paciència. Tingues una mica de paciència amb la mammy i t’aconseguiré una mica d’aishee.

La Laila li cantava cançons.

Quan l’Azan va sonar per segona vegada, en Rasheed no els havia donat ni menjar ni, pitjor encara, gens d’aigua. Aquell dia, la calor les va sufocar. L’habitació es va convertir en una olla de pressió. La Laila es va passar la llengua seca pels llavis, pensava en el pou de fora, en l’aigua fresca i refrescant. L’Aziza continuava plorant i la Laila es va adonar, alarmada, que quan li eixugava les galtes no se li mullaven les mans. Va despullar l’Aziza, va mirar de trobar alguna cosa per ventar-la, fins que es reanimés. Aviat l’Aziza va parar d’arrossegar-se. S’adormia i es despertava.

La Laila picava les parets amb els punys, gastava energia demanant ajuda a crits, esperant que algun veí la sentís. Però ningú no venia, i els xiscles només espantaven l’Aziza, que començava a plorar una altra vegada amb un so dèbil, punyent. La Laila es va deixar caure a terra. Amb culpabilitat, va pensar en la Mariam, apallissada i plena de sang, amb aquella calor, a la barraca de les eines.

Es va adormir en algun moment, amb el cos amarat de suor, asfixiada. Va somniar que ella i l’Aziza corrien cap a en Tariq. Era en un carrer ple de gent, sota el tendal d’una sastreria. Seia a la gatzoneta i ensenyava una caixa de figues. «Aquell és el teu pare, deia la Laila. Aquell home d’allà, el veus? És el teu autèntic baba». Va dir el seu nom, però el soroll del carrer li va tapar la veu i en Tariq no la va sentir.

La van despertar els xiulets dels coets que passaven com un llamp per damunt seu. En algun lloc, el cel que no podia veure feia erupció, explotava, i les metralladores repicaven, frenètiques. La Laila va tancar els ulls. La van despertar altra vegada les passes pesants d’en Rasheed al passadís. Es va arrossegar fins a la porta i hi va donar un cop.

—Només un got, Rasheed. No per a mi, fes-ho per ella. No vulguis tacar-te les mans amb la seva sang.

Va passar de llarg.

La Laila començà a suplicar-li. Demanava perdó, feia promeses. El maleïa.

Tenia la porta tancada, però se sentia la ràdio.

El muetzí va cridar a Azan una tercera vegada. I altre cop la calor i la llangor extrema de l’Aziza. Va deixar de moure’s, va deixar de plorar.

La Laila va posar l’orella sobre la boca de la nena, tement, cada vegada més, no sentir el lleu so de la respiració. Fins i tot aquest senzill moviment feia que li rodés el cap. S’adormia, tenia somnis que no podia recordar. Quan es despertava, comprovava l’estat de l’Aziza, notava les clivelles que tenia als llavis, el pols dèbil al coll, jeien altra vegada. Moririen aquí, d’això la Laila n’estava segura, però el que realment temia era sobreviure la nena, tan petita i feble. Quant temps més podria suportar, l’Aziza? Es moriria, amb aquesta calor, i ella s’hauria d’estirar al costat del cos rígid i esperar la seva pròpia mort. Es va tornar a adormir. Es va despertar. Va caure adormida. La línia entre somni i vigília s’entelava.

No van ser els galls ni l’Azan, que la van tornar a despertar, sinó el so d’alguna cosa pesant que s’arrossegava. Va sentir un espetec. De cop i volta l’habitació es va inundar de llum i els ulls li van protestar. La Laila va tombar el cap, es va estremir i es va protegir la vista. A través dels espais entre els dits, va veure una silueta voluminosa, borrosa, que romania dempeus en un rectangle de llum. La silueta es va moure. Ara la forma s’ajupia al costat de la Laila i l’amenaçava amb una veu que li parlava a l’orella.

—Torna-ho a provar i et trobaré. Juro sobre el nom del Profeta que et trobaré. I quan ho faci, no hi haurà jutjat en aquest país abandonat per Déu que em faci responsable del que faré. A la Mariam primer, després a ella, i tu, l’última. Et faré vigilar. M’entens? Et faré vigilar.

I dit això, va deixar l’habitació, però no abans de clavar-li una puntada de peu al costat que la va fer orinar sang durant molts dies.