30

Laila

L’ENDEMÀ la Laila es va quedar al llit. Era sota la manta quan, al matí, en Rasheed va treure el cap i li va dir que anava al barber. Encara era al llit quan va tornar a casa a mitja tarda, quan li va ensenyar la tallada de cabells, el vestit nou de ratlles diplomàtiques que s’havia posat i l’anell de casament que li havia comprat.

En Rasheed va seure al llit, al seu costat, i va fer una gran demostració en desfer lentament la cinta i obrir una capseta de la qual, amb delicadesa, en va treure l’anell. Va dir que havia venut l’aliança de la Mariam.

—A ella no li sap greu, creu-me. Ni tan sols se n’adonarà.

La Laila es va allunyar fins a l’altre extrem del llit. Sentia la Mariam que feinejava a baix, el xiulet de la planxa.

—Tampoc no se’l posava, de tota manera —va dir en Rasheed.

—No el vull —va fer la Laila amb veu feble—. D’aquesta manera, no. L’has de recuperar.

—Recuperar-lo? —Una mirada impacient li va travessar la cara per un instant. Va somriure—. També hi he hagut d’afegir diners, bastants, de fet. Aquest anell és millor, or de vint-i-dos quirats. Veus com pesa? Vinga, agafa’l. No? —Va tancar la caixa—. Què me’n dius, d’unes flors? Seria bonic. T’agraden les flors? N’hi ha algunes que t’agradin més? Margarides, tulipes, lilàs? No vols flors? Bé! No ho veig del tot clar. Només pensava… A veure, conec un sastre, aquí, a Deh-mazang. He pensat que hi podríem anar demà al matí per emprovar-te un vestit adequat.

La Laila va fer que no amb el cap.

En Rasheed va alçar les celles.

—M’agradaria… —va començar la Laila.

Li va posar una mà al coll. La Laila no va poder evitar estremir-se i retrocedir. El seu tacte era com portar un jersei de llana vell i aspre, mullat, sense samarreta a sota.

—Sí?

—M’agradaria que ja ho haguéssim fet.

En Rasheed va obrir la boca i va fer un somriure ple de dents prominents i groguenques.

—Ho estic desitjant —va dir.

* * *

Abans de la visita de l’Abdul Sharif, la Laila havia decidit anar-se’n al Pakistan. Fins i tot després que vingués l’Abdul Sharif, amb el front suat i el mocador i les sulfamides, la Laila, pensava ara, se’n podia haver anat. Hauria pogut anar a algun lloc remot, allunyar-se d’aquesta ciutat on totes les cantonades eren una trampa, on tots els carrerons amagaven fantasmes que se li tiraven al damunt com sortits d’una caixa sorpresa. Es podria haver arriscat.

Però, de cop i volta, marxar ja no era una opció.

No amb aquell mareig de cada dia.

Aquella plenitud als pits.

I la consciència, d’alguna manera, enmig de tota aquesta confusió, que havia perdut un cicle.

La Laila es va imaginar en un camp de refugiats, un camp auster, amb milers de trossos de plàstic lligats a un munt de pals que tremolaven amb vent, fred i sec. Va veure el seu bebè, el fill d’en Tariq, sota una d’aquestes tendes improvisades, amb les temples toves, la mandíbula laxa, amb taques a la pell de color gris blavós. Es va imaginar tot de desconeguts rentant aquell cos minúscul, embolcallant-lo en una mortalla vermellosa i posant-lo en un forat excavat en una parcel·la de terra, sota la mirada decebuda dels voltors.

Com havia d’arrencar a córrer, ara?

La Laila va fer l’inventari sinistre de la gent que havia passat per la seva vida. L’Ahmad i en Noor, morts. La Hasina, que havia marxat. La Giti, morta. La mammy, morta. El babi, mort. Ara, en Tariq…

Però, miraculosament, li quedava una cosa de la seva vida anterior, el seu últim lligam amb la persona que havia estat, abans de quedar-se sola del tot. Una part encara viva d’en Tariq dins seu, una part a la qual li estaven sortint uns braços minúsculs i li estaven creixen unes mans translúcides amb tels entre els dits. Com podia arriscar l’única cosa que li havia quedat d’ell, de la seva antiga vida?

Va prendre la decisió ràpidament. Ja havien passat sis setmanes des que havia estat amb en Tariq. Una mica més, i en Rasheed sospitaria.

Sabia que el que estava fent era deshonest. Deshonest, poc honrat i vergonyós. I espectacularment injust per a la Mariam. Però, tot i que la criatura que duia a dins no era pas més gran que una móra, la Laila ja veia els sacrificis que havia de fer una mare. La falsa virtut era només el primer.

Es va posar una mà a la panxa. Va tancar els ulls.

* * *

La Laila recordaria la cerimònia de manera fragmentada. Les ratlles de color crema del vestit d’en Rasheed. La fortor de la laca que duia als cabells. El petit tall que s’havia fet prop de la nou del coll en afaitar-se. Els tous aspres dels dits tacats de tabac quan li va posar l’anell. El bolígraf, que no funcionava. La cerca d’un altre bolígraf. El contracte. La signatura, la d’ell, segura, la d’ella, tremolosa. Les pregàries. La certesa, davant del mirall, que en Rasheed s’havia retallat les celles.

I, en algun lloc de la sala, la Mariam, que s’ho mirava tot. L’aire enrarit amb la seva desaprovació.

La Laila no va aconseguir trobar-se amb la mirada de la dona més gran.

* * *

Sota els llençols glaçats, aquella nit, el va veure tancar les cortines. Ja tremolava, fins i tot abans de descordar-li els botons de la camisa i estirar-li el cordó dels pantalons. Estava nerviós. Provava, a les palpentes, de descordar-se la camisa i desfer-se el cinturó. La Laila li va veure el cos, panteixant, el melic, que sobresortia, la petita vena blava que hi tenia al mig i els pèls blancs crespats del pit, les espatlles i la part superior dels braços. Va sentir els ulls del seu marit que la miraven de dalt a baix.

—Que Déu m’ajudi, però em penso que t’estimo —va dir en Rasheed.

A la Laila li petaven les dents i li va demanar que apagués els llums.

Més tard, quan va estar segura que ja dormia, la Laila va aconseguir ficar la mà sota el matalàs i va agafar el ganivet que hi havia amagat abans. Es va fer un tall al tou del dit índex, va alçar la manta i va deixar que el dit sagnés sobre els llençols on havien estat junts.