44

Laila

EN Tariq va dir que un dels homes que compartien la seva cel·la tenia un cosí que una vegada havia estat fuetejat per pintar flamencs. Es veu que tenia en propietat una cosa aparentment imperdonable.

—Llibretes plenes de dibuixos —va dir en Tariq—. Dotzenes de pintures a l’oli amb flamencs travessant llacunes, volant a la posta de sol, t’ho imagines? Quina por.

—Flamencs —va dir la Laila.

El va mirar. Seia d’esquena a la paret, amb la cama bona doblegada. Va sentir una necessitat imperiosa de tornar-lo a tocar, com havia fet abans, a la porta d’entrada, quan havia corregut cap a ell. Ara li feia vergonya pensar en com li havia envoltat el coll amb els braços i se l’havia acostat al pit, com havia repetit el seu nom una vegada i una altra, remugant, en veu alta. Havia actuat massa impulsivament, dubtava, massa desesperadament? Potser sí. Però no havia estat capaç de contenir-se. I ara el va tornar a tocar, per assegurar-se de nou que era realment allà, que no era un somni ni una aparició.

—Efectivament —va dir ell.

Quan els talibans van trobar les pintures, va dir en Tariq, es van prendre com una ofensa el fet que els ocells anessin amb les potes descobertes. Després d’haver lligat les cames del cosí i haver-li fuetejat les plantes dels peus fins a fer-les-hi sagnar, li van oferir la possibilitat de triar: o destruïa les pintures o feia els flamencs amb decència. El cosí va agafar el pinzell i va pintar pantalons fins a l’últim ocell.

—I aquí els tens: flamencs islàmics —va dir en Tariq.

Es van posar a riure i la Laila es va enretirar una mica. S’avergonyia de les dents grogues, de la incisiva que havia perdut, de la seva mirada trista i el llavi inflat. Li hauria agradat haver-se rentat la cara, com a mínim, haver-se pentinat.

—Però el cosí serà l’últim a riure —va dir en Tariq—: Va pintar els pantalons amb guaix. Quan els talibans marxin, només els haurà de rentar —va somriure.

La Laila va veure que ell també havia perdut una dent i li va mirar les mans.

—Efectivament.

Duia un pakol, botes altes i un jersei negre de llana lligat a la cintura dels pantalons gris caqui. Mig somreia i assentia lentament. La Laila no recordava que digués això, abans, aquesta paraula, «efectivament», o que fes que sí amb el cap mentre jugava amb els dits damunt la falda. Tot això era nou. Una paraula tan adulta, un gest tan adult, i per què hauria de ser tan sorprenent? En Tariq, ara, era un adult de vint-i-cinc anys, de moviments lents i somriure cansat. Alt, amb barba, més prim del que era en els seus somnis, però amb les mans fermes, de treballador, amb les venes inflades. Encara tenia la cara prima i agraciada, però ja no resplendia, se li veia el front desgastat, colrat pel sol, com el clatell, com el front d’un viatger al final d’un llarg i dur trajecte. Es va tirar el pakol enrere i la Laila va veure que començava a perdre cabells. El color d’avellana dels seus ulls era menys viu del que ella recordava, més apagat, o potser era només la llum de la sala.

La Laila va pensar en la mare d’en Tariq, de maneres tranquil·les i somrís intel·ligent, la perruca grisa. I en el seu pare, amb la mirada estràbica i el seu humor particular. Abans, a la porta, amb la veu trencada per les llàgrimes, va dir a en Tariq el que es pensava que els havia passat, a ell i als seus pares, i ell va negar amb el cap i va dir que res d’allò no era veritat. I aleshores ella li va preguntar com estaven els seus pares, però se’n va penedir quan en Tariq va abaixar el cap i va respondre, sense donar-hi importància.

—Van morir.

—Ho sento molt.

—Bé, sí, jo també. Té.

Es va treure una bosseta de paper de la butxaca i la hi va donar.

—Salutacions de l’Alyona.

A dins hi havia un tros de formatge embolicat amb plàstic.

—Alyona. És un nom bonic. —La Laila va intentar dir aquest nom sense dubtar—. La teva dona?

—La meva cabra. —Va somriure, expectant, com si esperés que ella recuperés la memòria.

Aleshores la Laila se’n va recordar. La pel·lícula russa. L’Alyona era la filla del capità, la noia enamorada del primer oficial. Aquell va ser el dia que van veure com els tancs i els jeeps soviètics deixaven Kabul, el dia que la Hasina s’havia posat aquell barret rus ridícul de pell.

—La vaig haver de lligar amb una corda en una estaca —va dir en Tariq— i fer-li una tanca. Pels llops. A la falda de la muntanya on visc hi ha una zona boscosa, a prop, potser un quart de milla més enllà, amb avets i cedres. Normalment es queden al bosc, els llops, però si n’hi ha un que surt a fer un tomb i sent un bel de cabra, hi pot fer cap. Per això, la tanca i l’estaca.

La Laila li va demanar a la falda de quina muntanya.

—Pir Panjal, al Pakistan —va dir—. On visc es diu Murree, és una zona d’estiueig, a una hora d’Islamabad. És muntanyós i verd, amb molts arbres, per damunt del nivell del mar. Per això és fresc a l’estiu. Perfecte per als turistes.

Els britànics ho van construir en època victoriana com a estació de muntanya prop de la seva seu militar central, a Rawalpindi, va dir, per evitar la calor. Encara hi havia unes quantes relíquies dels temps colonials, va afegir, la sala de te auxiliar, uns bungalous de teulada metàl·lica que anomenaven cottages, tota aquella mena de coses. La ciutat mateix era petita i agradable. El carrer principal era el Passeig, on hi havia una oficina de correus, un basar, uns quants restaurants, botigues que s’aprofitaven dels turistes plenes d’objectes de vidre decorat i catifes fetes a mà. Curiosament, el trànsit del Passeig anava una setmana en una direcció i la següent, en la contrària.

—Els habitants locals diuen que el trànsit d’Irlanda és així, també, en alguns llocs —va dir en Tariq—, no ho sé. De tota manera, és bonic. És una vida senzilla, però m’agrada. M’agrada viure allà.

—Amb la teva cabra. Amb l’Alyona.

La Laila va fer aquest comentari més com una entrada subreptícia a un altre tema de conversa que no pas com un acudit, com per descobrir qui s’estava allà amb ell, preocupant-se perquè els llops no es mengessin les cabres. Però en Tariq simplement feia que sí.

—Ho sento, també —va dir—, pels teus pares.

—Ja ho saps?

—He parlat amb alguns veïns, abans —va dir. Una pausa, durant la qual la Laila es va preguntar què més li havien explicat els veïns—. No reconec ningú. D’aquella època, vull dir.

—Han marxat tots, no hi ha ningú que puguis conèixer.

—No reconec Kabul.

—Ni jo tampoc —va dir la Laila—. I mai no he sortit d’aquí.

* * *

—La mammy té un amic nou —va dir en Zalmai, després de sopar, aquella mateixa nit, quan en Tariq ja havia marxat—. Un home.

En Rasheed va alçar la mirada.

—Ah, sí?

* * *

En Tariq va demanar si podia fumar.

Es van quedar un quant temps al camp de refugiats de Nasir Bagh, prop de Peshawar, va explicar-li fent caure la cendra en un plat. Hi havia seixanta mil afganesos que ja hi vivien, quan ell i els seus pares hi van arribar.

—No era tan dolent com alguns altres camps, com, Déu el prohibeixi, Jalozai —va dir—. Estic segur que, en cert moment, va ser, fins i tot, un camp modèlic, durant la Guerra Freda, un lloc que els occidentals podien ensenyar i demostrar al món que no només subvencionaven armes a l’Afganistan.

Però allò havia estat durant la guerra soviètica, va dir en Tariq, els dies de la jihad i de l’interès mundial, el finançament generós i les visites de la Margaret Thatcher.

—Ja saps la resta, Laila. Després de la guerra, els soviètics van caure i els occidentals van continuar. Ja no hi havia res en joc, per a ells, a l’Afganistan, i els diners es van acabar. Ara Nasir Bagh és un àpat al dia, tendes, pols i clavegueres obertes. Quan hi vam anar ens van donar un pal i un tros de plàstic i ens van dir que ens construíssim nosaltres mateixos una tenda.

S’hi havien estat un any, i en Tariq va dir que el que més recordava de Nasir Bagh era el color marró.

—Tendes marrons, gent morena, gossos marrons, farinetes marrons.

Hi havia un arbre desfullat, i en Tariq s’hi enfilava cada dia, s’asseia en una branca i mirava els refugiats, que jeien al sol, amb les nafres i els monyons a la vista. Hi havia nens petits demacrats que transportaven bidons d’aigua, recollien gossos morts per fer foc, tallaven fusells d’assalt AK-47 de fusta amb ganivets esmussats i arrossegaven sacs de farina de blat amb la qual no es podia fer cap mena de pa que tingués consistència. El vent feia volar les tendes dels refugiats, dispersava rostolls secs pertot arreu i alçava els estels que havien quedat a les teulades de les barraques de fang.

Cada setmana moria algú, va dir, normalment nens.

—Morien molts nens. Disenteria, tuberculosi, fam, el que vulguis. Sobretot aquella disenteria maleïda. Déu, Laila, vaig veure enterrar molts nens. No hi ha res pitjor que pugui veure una persona.

Va creuar les cames. Es va tornar a fer un silenci.

—El meu pare no va sobreviure a aquell primer hivern —va dir—. Va morir mentre dormia, no crec ni que se n’adonés.

Aquell mateix hivern, va continuar, la seva mare va agafar una pneumònia i va estar a punt de morir. Hauria mort si no arriba a ser per un metge de l’ACNUR que hi havia al camp i que treballava en una furgoneta convertida en clínica mòbil. Es despertava a la nit, amb febre, amb una tos forta, i treia esputs sangonosos. Les cues per veure el metge eren llargues, va dir en Tariq. Tothom s’esperava tremolant, gemegant, tossint, alguns amb els excrements regalimant cames avall, d’altres, massa cansats o famolencs o malalts per dir res.

—Però era un home decent, el membre de l’ACNUR. Va tractar la meva mare, li va donar unes píndoles, li va salvar la vida, aquell hivern.

Aquell mateix hivern, en Tariq va acorralar un nen.

—En tenia dotze, potser tretze —va dir sense alterar la veu—. Li vaig posar un tros de vidre al coll i li vaig prendre la manta. La vaig donar a la meva mare.

Després de la malaltia de la seva mare es va prometre, va dir, que no tornarien a passar cap altre hivern al camp. Treballaria, estalviaria i anirien a Peshawar, a un pis que tingués calefacció i aigua corrent. Quan va arribar la primavera, va mirar de trobar feina. De tant en tant, de bon matí, un camió arribava a Nasir Bagh i s’enduia un parell de dotzenes de nois fins a un camp per moure pedres, o a un hort, per collir pomes a canvi de no gaires diners, de vegades una manta o un parell de sabates. Però mai no el volien, va dir en Tariq.

—Un cop d’ull a la cama i s’acabava.

Hi havia altres feines, però. Cavar rases, construir barraques, transportar aigua, retirar la femta de les cases. Però els joves s’abraonaven sobre aquestes feines i en Tariq mai no tenia cap possibilitat.

Aleshores, aquella tardor del 1993, va conèixer el propietari d’una botiga.

—Em va oferir diners per portar un abric de pell a Lahore. No gaires, però suficients. Prou per a un o dos mesos de lloguer d’un pis.

L’home li va donar un tiquet d’autobús i l’adreça d’una cantonada, prop de l’estació de trens de Lahore, on havia de portar l’abric a un amic seu.

—Ja ho sabia, naturalment que ho sabia —va dir en Tariq—. Em va dir que si m’agafaven, que m’espavilés sol i que anés amb compte, que ell sabia on era la meva mare. Però els diners eren massa bons per deixar passar l’oportunitat. I va tornar l’hivern.

—On vas arribar? —va demanar la Laila.

—No gaire lluny —va dir, i va riure, com disculpant-se, avergonyit—. Ni tan sols vaig pujar a l’autobús. Però em pensava que era immune, saps? Que estava segur. Com si hi hagués alguna mena de comptable, allà dalt, en algun lloc, un xicot amb un llapis darrere l’orella, que estigués al corrent d’aquestes coses, que dugués el compte i abaixés la vista i digués: «Sí, sí, pot aconseguir-ho, deixarem que se’n vagi. Ja ha pagat uns quants deutes, aquest».

Era a les costures, l’haixix, i es va escampar per tot el carrer quan la policia va tallar l’abric amb un ganivet.

En Tariq va tornar a riure, amb una mena d’intensitat ascendent, tremolós, i la Laila va recordar que, quan eren petits, solia riure d’aquesta manera per allunyar la vergonya, per treure importància a alguna cosa escandalosa o temerària que havia fet.

* * *

—És coix —va dir en Zalmai.

—És qui em penso que és?

—Només ha estat una visita —va dir la Mariam.

—Tu calla —va saltar en Rasheed alçant un dit. Es va tombar cap a la Laila—: Bé què en saps? La Laili i en Majnoon, reunits. Com en els vells temps. —Se li va endurir la cara—. Així que el deixes entrar. Aquí, a casa meva, el deixes entrar. Era aquí, amb el meu fill.

—Em vas enredar, em vas mentir —va dir la Laila serrant les dents—. Amb aquell home assegut davant meu i… Sabies que marxaria si sabia que era viu.

—I tu no em vas mentir!? —va cridar en Rasheed—. Et pensaves que no m’ho imaginava, sobre la teva harami? Em prens per ximple, mala puta?

* * *

Com més parlava, en Tariq, la Laila més temia el moment en què s’aturaria, el silenci es faria present i li tocaria a ella, de donar la seva explicació. Explicar el perquè, el com i el quan, fer oficial el que, segurament, ell ja sabia. Sentia una petita nàusea cada vegada que ell s’aturava. Desviava la mirada, li mirava les mans, els pèls foscos que hi havien brotat durant els anys que havien passat.

En Tariq no va parlar gaire dels seus anys a la presó, tret que hi havia après a parlar urdú. Quan la Laila preguntava, sacsejava el cap, impacient. En aquest gest, la Laila veia barres rovellades i cossos bruts, homes violents i vestíbuls plens de gent i sostres podrits i plens de fongs. Li va veure a la cara que havia estat un lloc de degradació i desesperació.

En Tariq va dir que la seva mare l’havia intentat visitar després que el detinguessin.

—Va venir tres vegades, però mai no la vaig arribar a veure —va dir.

Els guardes els havien impedit que es veiessin si en Tariq no pagava una «taxa de visita» especial.

Li va escriure una carta, i, més endavant, unes quantes més, tot i que sabia que no les rebria.

—I et vaig escriure.

—Sí?

—En quantitat —va dir—. El teu amic poeta, en Rumi, hauria envejat la meva producció.

Llavors va tornar a esclatar a riure, aquest cop, impetuosament, com si estigués espantat per la seva pròpia audàcia i, alhora, avergonyit del que acabava de dir.

En Zalmai va començar a plorar al pis de dalt.

* * *

—Com en els vells temps, aleshores —va dir en Rasheed—. Vosaltres dos. Suposo que has deixat que et vegi la cara.

—Sí, ho ha fet —va dir en Zalmai. Llavors, es va adreçar a la Laila—: Ho has fet, mammy, t’he vist.

* * *

—Al teu fill no li agrado gaire —va dir en Tariq quan la Laila va tornar a baixar.

—Em sap greu —va dir—. És només… No li facis cas.

Aleshores ella va canviar ràpidament de tema perquè se sentia perversa i culpable de dir aquelles coses d’en Zalmai, que era només un nen, un nen petit que estimava el seu pare i que no era estrany que sentís aquella aversió instintiva vers aquell estrany. Era legítima i comprensible.

«I et vaig escriure».

«En quantitat».

«En quantitat».

—Quant temps vas estar a Murree?

—Menys d’un any —va dir en Tariq.

A la presó es va fer amic d’un home més gran, va dir, un company, en Salim, un pakistanès que havia estat jugador d’hoquei i havia entrat i sortit de la presó durant anys. En aquell moment estava complint deu anys per apunyalar un policia secret. Totes les presons tenen un home com en Salim, va dir en Tariq. Sempre hi ha algú astut i ben relacionat que fa funcionar el sistema i et troba coses, algú al voltant del qual es respira, alhora, el perill i l’oportunitat. Va ser en Salim qui va respondre les preguntes d’en Tariq sobre la seva mare, en Salim, que el va fer seure i li va dir, amb veu paternal, que havia mort a causa de les condicions climàtiques extremes.

En Tariq va passar set anys a la presó pakistanesa.

—En vaig sortir sense problemes —va dir—. Vaig tenir sort. El jutge que portava el meu cas em va comentar que tenia un germà casat amb una afganesa. Potser es va apiadar de mi, no ho sé.

Quan va sortir la sentència d’en Tariq, a principis del 2000, en Salim li va donar el telèfon i l’adreça del seu germà. Es deia Sayeed.

—Em va dir que en Sayeed tenia un petit hotel a Murree —va dir en Tariq—. Vint habitacions i un saló, un lloc petit per atendre turistes. Em va dir que li digués que m’enviava ell.

En Tariq es va enamorar de Murree tan aviat com va baixar de l’autobús: pins carregats de neu, aire fred, cruixent, cottages de fusta amb porticons, el fum que sortia de les xemeneies.

Aquell lloc, va pensar en Tariq mentre trucava a la porta d’en Sayeed, no només era lluny de les misèries que havia conegut, sinó que feia que els conceptes de dificultat i dolor semblessin coses obscenes i inimaginables.

—Em vaig dir a mi mateix: aquest és un bon lloc perquè un home tiri endavant.

En Tariq es va posar a treballar com a conserge i encarregat de manteniment. Ho va fer bé, deia, durant el període de prova d’un mes, amb mitja paga, que en Sayeed li ho va proposar. Mentre en Tariq parlava, la Laila va veure en Sayeed. Se’l va imaginar amb la cara vermellosa, els ulls petits, dret darrere el taulell de recepció, mirant com en Tariq tallava fusta i treia la neu de l’entrada a palades. El veia ajupint-se al costat d’en Tariq, observant, mentre aquest arreglava la canonada foradada d’una aigüera. Se l’imaginava revisant la caixa, buscant diners que havien desaparegut.

La barraca d’en Tariq era al costat del petit bungalou de la cuinera, va dir. La cuinera era una vella matrona vídua que es deia Adiba. Les dues barraques eren independents, estaven separades de l’edifici principal per uns quants ametllers, un banc i una font de pedra en forma de piràmide que, a l’estiu, clapotejava tot el dia. La Laila es va imaginar en Tariq al seu bungalou, assegut al llit, mirant la frondositat que es veia des de la seva finestra.

Després del període de prova, en Sayeed va començar a donar a en Tariq la paga sencera. Li va dir que els àpats eren de franc, li va donar un abric de llana i li va fer una cama nova. En Tariq va dir que es va posar a plorar davant la bondat d’aquell home.

Amb el sou del primer mes a la butxaca, en Tariq se’n va anar a la ciutat i va comprar l’Alyona.

—Té el pèl completament blanc —va dir en Tariq, somrient—. Hi ha matins, si ha nevat tota la nit, que miro per la finestra i només veig dos ulls i un morro.

La Laila va assentir i es va fer un altre silenci. Al pis de dalt, en Zalmai havia començat a fer botar la pilota, altra cop, contra la paret.

—Em pensava que eres mort —va dir la Laila.

—Ja ho sé, m’ho has dit.

La veu de la Laila es va trencar. Es va haver d’aclarir la gola, recompondre’s.

—L’home que va venir a donar la notícia era tan seriós… Me’l vaig creure, Tariq. M’hauria agradat no fer-ho, però ho vaig fer. I després em vaig sentir tan sola i espantada… D’una altra manera no hauria acceptat casar-me amb en Rasheed, no hauria…

—No ho has de fer, això —va dir suaument, evitant els seus ulls. No hi havia cap retret ocult, ni mica de recriminació en la manera com ho havia dit, cap insinuació de culpa o decepció.

—Però ho faig, perquè hi havia una raó més gran per la qual m’hi vaig casar. Hi ha una cosa que no saps, Tariq. Una cosa… te l’he d’explicar.

* * *

—I tu també t’has assegut a parlar amb ell? —va demanar en Rasheed a en Zalmai.

El nen no va dir res. La Laila li va veure el dubte i la incertesa als ulls, ara, com si acabés d’adonar-se que el que havia revelat era molt més gros del que havia imaginat.

—T’he fet una pregunta, noi.

En Zalmai es va empassar la saliva. La seva mirada continuava fugissera.

—Era al pis de dalt, jugant amb la Mariam.

—I la teva mare?

En Zalmai va mirar la Laila demanant clemència, gairebé plorant.

—No passa res, Zalmai —va dir la Laila—: Digues la veritat.

—Era… era a baix, parlant amb aquell home —va dir, amb un fil de veu poc més audible que un murmuri.

—Ja ho veig —va dir en Rasheed—. Treball d’equip.

* * *

Quan se n’anava, en Tariq va dir:

—La vull conèixer. Vull veure-la.

—Ho arreglaré —va dir la Laila.

—Aziza. Aziza. —Somreia mentre deia el nom una vegada i una altra. Sempre que en Rasheed pronunciava el nom de la seva filla, a la Laila li sonava lleig, gairebé vulgar—. Aziza. És preciós.

—Així és ella, ja ho veuràs.

—Comptaré els minuts.

Havien passat gairebé deu anys des de l’últim cop que s’havien vist. La Laila va recordar totes les vegades que s’havien trobat al carreró i s’havien besat en secret. Es preguntava què li havia semblat, ara. Encara la trobava bonica o li semblava marcida, passada, trista, com una dona vella i espantadissa que arrossega els peus? Gairebé deu anys. Però per un moment, allà, al costat d’en Tariq i sota la llum del sol, era com si els anys no haguessin passat. La mort dels seus pares, el matrimoni amb en Rasheed, els assassinats, els coets, els talibans, les pallisses, la gana, fins i tot els seus fills, tot semblava com un somni, una marrada estranya, un mer descans entre aquella darrera tarda junts i ara.

Llavors la cara d’en Tariq es va transformar, s’enfosquí. Ella coneixia aquella expressió. Era la mateixa mirada d’aquell dia, tots aquells anys enrere, quan encara eren dues criatures, quan es va deslligar la cama i va córrer darrere d’en Khadim. Ara hi va arribar amb una mà i li va tocar el llavi inferior.

—T’ho ha fet ell —va dir amb fredor.

En sentir el seu tacte, la Laila va tornar a reviure el deliri d’aquella tarda, quan van concebre l’Aziza. Va sentir la respiració al seu coll, la contracció dels músculs dels seus malucs, la pressió del seu tors contra els seus pits, les mans entrellaçades.

—Tant de bo t’hagués portat amb mi. —Gairebé va xiuxiuejar en Tariq.

La Laila va haver d’abaixar la mirada per no plorar.

—Sé que ara ets una dona casada i una mare. I aquí em tens, després de tots aquests anys, després de tot el que ha passat, a la porta de casa teva. Probablement no és adequat ni just, però he fet un camí tan llarg per veure’t… Oh, Laila, tant de bo no t’hagués deixat mai.

—No… —va fer la Laila amb la veu ronca.

—Hauria d’haver insistit, m’hauria d’haver casat amb tu quan vaig tenir-ne l’oportunitat. Tot hauria estat diferent, llavors.

—No parlis així, si us plau. Em fa mal.

Ell va assentir, va fer un pas cap ella i es va aturar.

—No vull res. No vull capgirar la teva vida amb la meva aparició, de cop i volta, com sortit del no-res. Si vols que marxi, si vols que torni al Pakistan, digue-ho, Laila. Vull dir això. Digue-ho i me n’aniré. No et tornaré a destorbar mai més. Jo…

—No! —va respondre ella més bruscament del que hauria volgut. Es va adonar que li havia agafat el braç per retenir-lo. Però va deixar caure la mà—. No, no marxis, Tariq. No, si us plau, queda’t.

En Tariq va fer que sí.

—Treballa des del migdia fins a les vuit del vespre. Torna demà a la tarda. Et portaré a veure l’Aziza.

—No li tinc por, ja ho saps.

—Sí, ho sé. Torna demà a la tarda.

—I aleshores?

—Aleshores… No ho sé, he de pensar. Això és…

—Sé que ho és —va dir ell—, ho entenc. Perdona, perdona’m per tantes coses.

—No t’he de perdonar res, vas prometre que tornaries, i ho has fet.

Els ulls d’en Tariq es van omplir de llàgrimes.

—És bonic tornar-te a veure, Laila.

Va mirar com marxava, tremolava. Va pensar «En quantitat», i es va estremir. La va travessar un corrent trist i desesperat, però també frisós i temeràriament esperançador.