29

Mariam

-EM sap molt greu —va dir en Rasheed a la noia mentre prenia un bol de mastawa i mandonguilles de la Mariam sense ni mirar-la.

—Sé que éreu íntims… amics… vosaltres dos. Sempre junts, des que éreu nens. És una cosa terrible, el que ha passat. Massa joves afganesos estan morint d’aquesta manera.

Va fer un senyal impacient amb la mà, encara amb els ulls posats en la noia, i la Mariam li va passar un tovalló.

Durant anys, la Mariam l’havia observat mentre menjava. Se li movien els músculs de les temples, feia boles compactes d’arròs amb una mà i s’eixugava el greix amb el revers de l’altra mà alhora que es treia els grans que se li havien enganxat als costats de la boca. Durant anys havia menjat sense alçar la mirada, sense parlar, com si s’estigués jutjant algú, amb un silenci condemnatori que només trencava per grunyir acusadorament. Feia un espetec de desaprovació amb la llengua i exigia més pa, més aigua.

Ara menjava amb cullera, feia servir un tovalló, deia «lotfan» quan demanava aigua. I parlava. Sense parar i enèrgicament.

—Si m’ho demanes, els americans van equivocar-se armant en Hekmatiar. Totes les pistoles que la CIA li va passar als vuitanta per lluitar contra els soviètics… Els soviètics han marxat, però encara té les pistoles, i ara les està fent servir contra gent innocent com els teus pares. I d’això en diu jihad. Quina farsa! Què hi té a veure la jihad amb matar dones i nens? Millor que la CIA hagués armat el comandant Massud.

La Mariam va alçar les celles amb rancúnia. Comandant Massud? Encara tenia al cap els crits d’en Rasheed contra en Massud, que si era un traïdor i un comunista… Però, naturalment, en Massud era un tadjik. Com la Laila.

—Ara tenim una persona raonable. Un afganès honorable. Un home genuïnament interessat en una resolució pacífica. —En Rasheed es va arronsar d’espatlles i va sospirar—. No li interessa, a Amèrica, ja m’entens. Què els importa que el paixtus i els hazares i els tadjiks i els uzbeks es matin els uns als altres? Quants americans poden diferenciar-ne un d’un altre? No esperem que ens ajudin, vull dir. Ara que els soviètics ens han col·lapsat, no els som de cap utilitat. Servim la nostra causa. Per ells, l’Afganistan és un kenarab, un forat de merda. Perdona el meu llenguatge, però és així. Què en penses, Laila jan?

La noia va murmurar alguna cosa inintel·ligible i va enfonsar una mandonguilla al bol.

En Rasheed va assentir pensatiu, com si hagués dit la cosa més intel·ligent que hagués sentit mai. La Mariam va haver de desviar la mirada.

—Saps? El teu pare, Déu el tingui en la seva pau, el teu pare i jo solíem tenir discussions així. Abans que naixessis, naturalment. Sempre parlàvem de política. També de llibres. Oi, Mariam? Te’n recordes?

La Mariam es va afanyar a empassar-se un glop d’aigua.

—En qualsevol cas, espero no avorrir-te amb aquesta xerrada de política.

Més tard, a la cuina, la Mariam va esbandir els plats amb aigua sabonosa i un nus a la panxa.

No era tant el que deia, les mentides descarades, l’empatia artificial, o ni tan sols el fet que no havia mogut ni un dit per ella, la Mariam, des que havia tret la noia de sota d’aquells maons. Era el teatre. Com una actuació. Un intent per part seva, astut i patètic, d’impressionar, d’encisar.

I, de cop i volta, la Mariam va veure que les seves sospites eren certes. Es va adonar, com una patacada al cap, que el que estava presenciant no era altra cosa que un festeig.

* * *

Quan es va haver refet, la Mariam va anar a la seva habitació. En Rasheed s’estava encenent un cigarret i li va dir:

—Per què no?

La Mariam es va donar per vençuda. Havia mig esperat, mig desitjat, que ho negués tot, que fingís sorpresa, potser fins i tot ràbia davant el que ella li insinuava. Li podria haver aixecat la mà. L’hauria pogut avergonyir. Però aquell consentiment calmat, el to sincer, li va restar coratge.

—Seu —va dir. Estava mig ajagut al llit, d’esquena a la paret, amb les cames, fortes i llargues, sobre el matalàs—. Seu abans no et desmaïs i t’obris el cap.

La Mariam es va deixar caure a la cadira plegable del costat del seu llit.

—Em passes aquell cendrer? —va demanar ell.

Ho va fer, obedient.

Ara, en Rasheed, en devia tenir seixanta o més, va pensar la Mariam, tot i que ni ell devia saber els anys que tenia. Els cabells se li havien tornat blancs, però eren més gruixuts i aspres que mai. Feia ulleres i li penjava la pell del coll, arrugat i estireganyós, i les galtes li pesaven més que abans. Als matins anava una mica corbat, però encara tenia les espatlles robustes, el tronc gruixut, les mans fortes i una panxa inflada que entrava a l’habitació abans que qualsevol altra part del seu cos.

En general, la Mariam pensava que havia resistit el pas dels anys força millor que no pas ella.

—Hem de legitimar aquesta situació —deia ara, amb el cendrer sobre la panxa. Va aixafar els llavis en una ganyota juganera—. La gent parlarà. No sembla honorable, que una dona jove i soltera visqui aquí. És dolent per a la meva reputació. I per a la seva. I per a la teva, fins i tot.

—Divuit anys —va dir la Mariam—, i mai no t’he demanat res. Res. Però t’ho demano ara.

Ell xuclava el fum i el deixava anar a poc a poc.

—Simplement, no es pot estar aquí, si és el que suggereixes. No puc alimentar-la i vestir-la i donar-li un llit. No sóc la Creu Roja, Mariam.

—I què?

—Què de què? Què? Creus que és massa jove? Té catorze anys. Gairebé una nena. Tu en tenies quinze, no te’n recordes? La meva mare en tenia catorze quan em va tenir, tretze quan es va casar.

—Jo… no ho vull, això —va dir la Mariam, paralitzada pel menyspreu i la impotència.

—No és decisió teva. És seva i meva.

—Sóc massa vella.

—És massa jove, tu ets massa vella… Tot plegat, bestieses.

—Sóc massa vella. Massa vella perquè em facis això —va dir la Mariam, rebregant-se el vestit amb mans tremoloses—. Perquè tu, després de tots aquests anys, em converteixis en una ambagh.

—No siguis tan dramàtica. És una cosa normal, i ho saps. Tinc amics que tenen dues, tres, quatre dones. El teu pare en tenia tres. A més, això que faig ara, la majoria d’homes que conec ho haurien fet fa molt de temps. I saps que és veritat.

—No ho permetré.

En Rasheed va somriure amb tristesa davant la sortida de la Mariam.

—Hi ha una altra opció —va dir rascant-se la planta del peu amb el taló callós de l’altre peu—. Pot marxar. No m’hi oposaré, però sospito que no arribarà gaire lluny. Sense menjar, sense aigua, sense cap rupia a les butxaques, bales i coets que cauen pertot arreu… Quants dies et sembla que resistirà abans que no la segrestin, la violin o la llencin decapitada a la vora d’alguna carretera? O potser totes tres coses.

Va estossegar i es va posar bé el coixí de l’esquena.

—Les carreteres, a fora, són implacables, Mariam, creu-me. Gossos salvatges i bandits a cada revolt. No m’agradaria que li passés tot això, gens. Però… posem que per un miracle arriba a Peshawar. Què, llavors? Tens alguna idea de com són aquells camps? —La mirava fixament des del darrere d’una columna de fum—. Gent que viu sota cartons, tuberculosi, disenteria, fam, delictes. I això abans de l’hivern, que després és temporada de gels. Pneumònia, gent congelada. Aquells camps es converteixen en cementiris congelats.

—Naturalment —va fer un moviment juganer i sinuós amb la mà— es podria mantenir calenta en un d’aquells bordells de Peshawar. El negoci està florint, pel que he sentit. Una bellesa com ella valdria una petita fortuna, no trobes?

Va deixar el cendrer a la tauleta de nit i va gronxar les cames al costat del llit.

—Mira —va dir, ara més conciliador, com ho fan els vencedors—, sabia que no t’ho prendries bé. En realitat, no te’n culpo, però és el millor, ja ho veuràs. Pensa-hi d’aquesta manera, Mariam. T’estic facilitant un ajut per a la casa, i a ella, un santuari. Una casa i un marit. Actualment, en els nostres dies, una dona necessita un marit. No has vist les vídues que dormen als carrers? Matarien per una possibilitat com aquesta. De fet, això, és… bé, diria que això és autènticament caritatiu per part meva.

Va somriure.

—Tal com jo ho veig, em mereixo una medalla.

* * *

Més tard, a les fosques, la Mariam ho va explicar a la noia. Durant una bona estona, no va dir res.

—Vol una resposta aquest mateix matí —va dir la Mariam.

—Ja la pot tenir ara —va respondre la noia—. La meva resposta és sí.