27

Mariam

-SAPS qui sóc?

Els ulls de la noia es movien.

—Saps què ha passat?

Li va tremolar la boca. Va tancar els ulls. Va empassar saliva. Es va gratar la galta esquerra. Va moure els llavis.

La Mariam s’hi va acostar.

—Aquesta orella. —La noia va respirar—. No hi sento.

* * *

Durant la primera setmana, no va fer res més que dormir gràcies a l’ajut de les píndoles roses que en Rasheed havia pagat a l’hospital. Murmurava mentre dormia. De vegades balbucejava paraules incomprensibles, cridava, deia noms que la Mariam no reconeixia. Plorava, s’agitava, donava cops de peu a la manta per desfer-se’n i aleshores la Mariam la hi havia de tornar a tirar amunt. De vegades li venien arcades i treia tot el que li peixava la Mariam.

Quan estava més tranquil·la, mostrava uns ulls desconfiats que esguardaven des de sota de la manta i deixava anar respostes seques a les preguntes que li feien la Mariam i en Rasheed. Hi havia dies que es comportava com una nena i feia anar el cap a una banda a l’altra quan la Mariam, i després en Rasheed, intentava donar-li el menjar. Es posava rígida quan la Mariam se li acostava amb la cullera, però de seguida es cansava i se sotmetia a la seva insistència. I després es rendia i plorava amargament.

En Rasheed tenia un ungüent antibiòtic, i la Mariam en posava als talls de la cara i el coll de la noia, i als traus que tenia a l’espatlla i als avantbraços, i també a la part baixa de les cames. La Mariam li tapava les ferides amb benes que anava rentant i reciclant. Li apartava els cabells de la cara quan vomitava.

—Quant temps es quedarà? —va demanar en Rasheed.

—Fins que estigui millor. Mira-la, no està en condicions de marxar, pobreta.

* * *

En Rasheed la va trobar i la va treure de sota la runa.

—Sort que era a casa —va dir a la noia, que jeia al llit de la Mariam. En Rasheed estava assegut al costat, en una cadira plegable—. Sort per a tu, vull dir. Et vaig treure amb les meves pròpies mans. Hi havia un tros de metall així de gran… —Aquí va estendre el polze i l’índex per ensenyar-li la mida real, que com a mínim era el doble, segons la Mariam—. Així de gran. El tenies clavat a la part dreta de l’espatlla, ben incrustat. Vaig pensar que hauria d’utilitzar unes tenalles. Però ara estàs bé. En poc temps estaràs nau socha, com nova.

Va ser en Rasheed, qui va salvar un grapat de llibres d’en Hakim.

—La majoria eren cendra. La resta els van robar, em sap greu.

Va ajudar la Mariam a vigilar la noia tota aquella primera setmana. Un dia va arribar a casa, de la feina, amb una manta nova i un coixí. Un altre, amb un flascó de píndoles.

—Vitamines —va dir.

En Rasheed mateix va fer saber a la Laila que ara, la casa del seu amic Tariq, estava ocupada.

—Un regal —va dir—. D’un dels comandants d’en Sayaf a tres dels seus homes. Un regal! Ha!

Els tres homes eren, de fet, nois joves de cares bronzejades. La Mariam els veia quan hi passava pel davant, sempre vestits d’uniforme, ajupits a la porta principal de la casa d’en Tariq, jugant a cartes i fumant, amb els kalàixnikovs recolzats la paret. El musculós, el del posat orgullós i desmenjat, era el líder. El més jove era també el més silenciós, i semblava reticent a adoptar el posat impune dels seus amics. Havia agafat el costum de somriure i inclinar el cap. «Salaam», deia quan passava la Mariam. En fer-ho, el seu rostre mostrava una satisfacció que la Mariam va captar, sota una mirada humil, encara honesta.

Un matí van caure coets damunt la casa que havia estat d’en Tariq, i hi va haver rumors que els havien llançat els hazares de Wahdat. Durant un temps, els veïns van continuar trobant trossos dels nois.

—S’ho mereixien —va dir en Rasheed.

* * *

Aquella noia era extraordinàriament afortunada, pensava la Mariam, d’haver-se’n sortit amb lesions relativament menors, comptant que el coet havia convertit casa seva en una massa de fum i pedres. I així, lentament, la noia anava millorant. Va començar a menjar més, va començar a pentinar-se. Prenia banys. Va començar a menjar a baix, amb la Mariam i en Rasheed.

Però també van començar a aparèixer records inesperats, i aleshores es produïen silencis glacials o reaccions de mala educació. Renúncia i depressió. Mirades lívides. Malsons i atacs sobtats de dolor. Arcades.

I, de vegades, penediment.

—Ni tan sols hauria de ser aquí —va dir un dia.

La Mariam estava canviant els llençols. La noia la mirava des del terra, asseguda, amb els genolls prims i masegats contra el pit.

—El meu pare volia treure les caixes. Els llibres. Deia que pesaven massa, per a mi. Però no el vaig deixar. Estava tan nerviós… Hi havia d’haver estat jo, dins de casa, quan va passar.

La Mariam va obrir els llençols, nets, acabats de posar, i va deixar que s’hi acomodés. Va mirar la noia, de rínxols rossos, el coll prim i els ulls verds, els pòmuls alts i els llavis carnosos. La Mariam recordava haver-la vist pels carrers quan era petita, balancejant-se darrere de la seva mare camí del tandoor, a collibè del seu germà, el més jove, que tenia pèls a les orelles. Jugant a bales amb el fill del fuster.

La noia mirava enrere, com si esperés que la Mariam li donés un consell, li digués alguna cosa encoratjadora. Però quin consell li podia donar la Mariam? Quins ànims? La Mariam recordava el dia que havien enterrat la Nana i el poc consol que havia trobat quan el mul·là Faizullah va citar l’Alcorà. «Beneït és aquell que té a les seves mans el regne i que té poder sobre totes les coses, que va crear la vida i la mort, que et pot triar». O quan havia parlat de la seva pròpia culpabilitat. «Aquests pensaments no són bons, Mariam jo. No són bons. Et destruiran. No va ser culpa teva. No va ser culpa teva».

Què podia dir a aquella noia que alleugerís la seva càrrega?

Quan va tornar a la realitat, la Mariam no va haver de dir res. La cara de la noia, que es va posar de quatre grapes, es va descompondre. Deia que es trobava malament.

—Espera! Aguanta. Agafaré una cassola. A terra no, que acabo de fregar… Oh! Oh! Khodaya, Déu meu!

* * *

Un dia, prop d’un mes després de l’explosió que va matar els pares de la noia, un home va trucar a la porta. La Mariam va obrir. Va explicar què venia a fer.

—Hi ha un home que et vol veure —va dir la Mariam.

La noia va alçar el cap del coixí.

—Diu que es diu Abdul Sharif.

—No conec cap Abdul Sharif.

—Bé, és aquí i demana per tu. Has de baixar i parlar-hi.