49

UN diumenge d’aquell setembre, la Laila està amb en Zalmai, que està refredat, i el posa a fer la migdiada. Tot d’una, en Tariq irromp al bungalou.

—Ho has sentit? —demana, esbufegant lleugerament—. L’han matat. L’Ahmad Shah Massud és mort.

—Què? Des de l’entrada, en Tariq li diu el que sap.

—Diuen que va concedir una entrevista a un parell de periodistes que afirmaven que eren belgues originaris del Marroc. Mentre parlaven, va esclatar una bomba que tenien amagada a la càmera de vídeo. Va matar en Massud i un dels periodistes. Van disparar a l’altre quan intentava escapar-se. Ara diuen que, probablement, els periodistes eren homes d’Al-Qaida.

La Laila recorda el cartell de l’Ahmad Shah Massud que la mammy havia penjat a la paret del seu dormitori. En Massud una mica inclinat, amb una sola cella i la cara arrugada, concentrada, com si estigués escoltant algú respectuosament. La Laila recorda com la mammy va agrair que hagués dit una oració al peu de la tomba dels seus fills durant l’enterrament. Ho explicava a tothom. Fins i tot després que hagués esclatat la guerra entre la seva facció i les altres, la mammy s’havia negat a culpar-lo: «És un bon home», solia dir, «Vol la pau. Vol reconstruir l’Afganistan. Però no el deixaran. Simplement, no el deixaran». Perquè, per la mammy, fins i tot al final, fins i tot després que tot anés tan terriblement malament i que Kabul es convertís en runa, en Massud encara era el Lleó de Panjshir.

La Laila no és tan indulgent. La defunció violenta d’en Massud no li dóna cap alegria, però encara té massa presents els barris arrasats sota la seva vigilància, els cossos entre les runes, les mans i els peus mutilats que havien anat a parar a les teulades o a les branques més altes dels arbres. No gaires dies abans del seu funeral. Té massa viu el record de la cara de la mammy just abans que caigués el coet i, per més que ha mirat d’oblidar-ho, el tronc sense cap del babi prop seu, amb la torre del pont de la seva samarreta, sorgint entre la boira i la sang.

—Hi haurà un funeral —diu en Tariq—. N’estic segur. Probablement a Rawalpindi. Serà multitudinari.

En Zalmai, que gairebé s’havia adormit, s’incorpora fregant-se els ulls amb els punys.

Dos dies més tard, estan netejant una habitació quan senten un soroll. En Tariq deixa la feina i surt a fora. La Laila el segueix.

El soroll ve del vestíbul de l’hotel. Hi ha una àrea de salons a la dreta de la recepció, amb unes quantes cadires i dos sofàs entapissats de camussa beix. A la cantonada, davant dels sofàs, hi ha en Sayeed, el conserge, i uns quants clients que miren la televisió.

La Laila i en Tariq hi fan cap.

Tenen posada la BBC. A la pantalla es veu un edifici, una torre, fum negre que s’alça des dels últims pisos. En Tariq diu alguna cosa a en Sayeed, i mentre li està responent un avió apareix a la cantonada de la pantalla i s’estavella contra la torre del costat i es converteix en una bola que empetiteix qualsevol cometa que la Laila hagi vist mai. Al vestíbul se sent un crit col·lectiu.

En menys de dues hores, han caigut les dues torres.

Aviat tots els canals de televisió parlen de l’Afganistan i dels talibans i de l’Ossama bin Laden.

* * *

—Has sentit què han dit els talibans? —pregunta en Tariq—. Sobre en Bin Laden?

L’Aziza està asseguda al llit davant d’ell, contemplant el tauler. En Tariq li ha ensenyat a jugar a escacs. Arrufa el nas i es dóna copets al llavi inferior, imitant el llenguatge corporal del seu pare quan està decidint un moviment.

El refredat d’en Zalmai va una mica millor. Dorm, i la Laila li fa fregues de pomada Vicks al pit.

—Ho he sentit —diu.

Els talibans han anunciat que no renunciaran a en Bin Laden perquè és un mehman, un convidat que ha trobat un santuari a l’Afganistan, i anar en contra d’un convidat va en contra del codi ètic Pashtunwali. Riu amargament per sota el nas i, en aquest somriure, la Laila percep que a en Tariq li repugna aquest honorable tradició paixtu, la distorsió que es fa dels costums de la seva gent.

Uns quants dies després dels atacs, la Laila i en Tariq tornen a ser al vestíbul de l’hotel. A la pantalla del televisor, parla en George W. Bush. Darrere d’ell, una gran bandera americana. En un moment concret, li tremola la veu i la Laila es pensa que es posarà a plorar.

En Sayeed, que parla anglès, els explica que en Bush acaba de declarar la guerra.

—Contra qui? —demana en Tariq.

—D’entrada, contra el teu país.

* * *

—Potser no és tan dolent —diu en Tariq.

Han acabat de fer l’amor. Ell és al costat d’ella, amb el cap damunt del seu pit i el braç sobre la panxa. Les poques vegades que ho havien provat, hi havia hagut problemes. En Tariq sempre es disculpava i la Laila el tranquil·litzava. Encara hi ha dificultats, però ara no són físiques, sinó logístiques. La barraca que comparteixen amb els nens és petita. Els nens dormen en hamaques sota d’ells, i hi ha poca intimitat. La majoria de les vegades, la Laila i en Tariq fan l’amor en silenci; passió controlada, suavitzada, totalment vestits sota la manta com a precaució davant les possibles interrupcions dels nens. Van sempre amb compte amb el soroll dels llençols i amb els grinyols de les molles del llit. Però, per la Laila, estar amb en Tariq val més que totes aquestes molèsties. Quan fan l’amor, la Laila se sent ancorada i protegida. L’ansietat que pateix per si la seva vida junts és només una benedicció provisional i per si ben aviat tornaran els draps i els parracs es dissipa. Desapareix la por de la separació.

—Què vols dir? —diu ara ella.

—Que tornen a casa. Al capdavall, potser no és tan dolent.

Tornen a casa, tornen a caure les bombes, aquesta vegada les bombes americanes —la Laila cada dia ha estat veient imatges de la guerra a la televisió, mentre passava l’aspiradora i canviava llençols. Els americans han tornat a armar els senyors de la guerra i hi han afegit l’ajut de l’Aliança del Nord per fer fora els talibans i trobar en Bin Laden.

Però a la Laila li dol el que diu en Tariq. Aixeca el cap.

—No és tan dolent? Gent morint? Dones, nens, gent gran? Cases destruïdes una altra vegada? No és tan dolent?

—Xxt, despertaràs els nens.

—Com pots dir això, Tariq? —esclata—. Després del greu error a Karam? Cent persones innocents! Tu mateix vas veure els cossos!

—No —nega en Tariq. Es recolza a la Laila, capcot—. No m’has entès. El que jo volia dir era que…

—No saps de què parles! —diu la Laila conscient que està elevant el to de veu i que estan mantenint la primera discussió com a marit i muller—. Vas marxar quan els mujahidins van començar a lluitar, te’n recordes? Jo sóc la que es va quedar, jo. Conec la guerra. Hi vaig perdre els meus pares. Els meus pares, Tariq. I ara he de sentir a dir que la guerra no és tan dolenta?

—Perdona, Laila. Em sap greu. —Li agafa la cara—. Tens raó. Em sap greu. Perdona’m. El que volia dir era que potser al final d’aquesta guerra hi haurà esperança, que potser per primera vegada en molt de temps…

—No en vull parlar més, d’això —diu la Laila, sorpresa dels cops que li ha etzibat. Ella sap que el que li ha dit és injust, i que qualsevol cosa que hi hagués pogut haver ja s’ha estovat. En Tariq continua parlant suaument, i quan l’estira cap a ell, ella es deixa fer. Quan li besa la mà, el front, el deixa fer. Sap que, probablement, ell té raó. Sap quina intenció tenia el seu comentari. Potser això és necessari. Potser hi haurà esperança quan les bombes parin de caure. Però ella no ho aconsegueix dir; no, quan el que va passar al babi i a la mammy li està passant a algú altre, a l’Afganistan; no, quan un coet acaba de deixar sense pares alguna nena o algun nen que torna a casa confiat, tal com li va passar a ella. La Laila no ho pot dir perquè li sembla hipòcrita, pervers.

Aquella nit, en Zalmai es desperta tossint. Abans que la Laila pugui moure’s, en Tariq treu les cames del llit. Es lliga la pròtesi, va cap en Zalmai i l’aixeca en braços. Del llit estant, la Laila veu l’ombra d’en Tariq movent-se, avançant en la foscor. Veu la silueta del cap d’en Zalmai a la seva espatlla, amb els braços al voltant del seu coll, fent rebotar els peuets contra els malucs d’en Tariq.

Quan torna a llit, ningú no diu res. La Laila li acaricia la cara. En Tariq té les galtes humides.