35

Mariam

DES d’aquella nit, la Mariam i la Laila feien les feines de casa juntes. Seien a la cuina i pastaven la massa, tallaven cebes tendres, trinxaven all i donaven miques de cogombre a l’Aziza, que jugava amb les pastanagues i no parava de clavar cops amb totes les culleres que arreplegava. Al pati, la nena s’estava en una cistella de vímet, vestida amb diverses capes de roba i embolicada en una bufanda. La Mariam i la Laila la vigilaven mentre feien la bugada, mentre rentaven camises, pantalons i bolquers i els artells de l’una topaven amb els de l’altra.

A poc a poc, la Mariam es va anar acostumant a aquesta companyia provisional i agradable. Al vespre, estava frisosa pel que ja s’havia convertit en un ritual nocturn, les tres tasses de chai que ella i la Laila es prendrien al pati. Al matí, la Mariam es descobria esperant el fregadís de les sabatilles fetes malbé de la Laila, que baixava les escales per esmorzar, i l’estridència de les rialles cridaneres de l’Aziza, aquelles vuit dentetes, l’olor lletosa de la seva pell. Si la Laila i l’Aziza dormien, la Mariam s’inquietava. Rentava plats que no calia, redistribuïa els coixins de la sala d’estar, treia la pols d’ampits que ja eren nets. Es mantenia ocupada fins que la Laila entrava a la cuina, amb l’Aziza recolzada al maluc.

I quan la nena veia la Mariam, obria els ulls i somicava i intentava desfer-se de la seva mare. Estirava els braços cap a la Mariam i demanava que l’agafés obrint i tancant les manetes amb urgència i una mirada d’adoració i ansietat.

—Quina escena que estàs fent! —va dir la Laila deixant-la a terra perquè gategés cap a la Mariam—. Quina escena! Va, tranquil·la, Khala Mariam no se’n va enlloc. La teva tia és allà, que no ho veus? Encara és allà.

Tan aviat com la Mariam l’agafava en braços, l’Aziza es ficava el polze a la boca i li enterrava la cara al coll.

La Mariam la feia botar amb força, amb un somriure mig aclaparat, mig agraït. No s’havia sentit mai volguda d’aquella manera, mai no se li havia declarat un amor tan ingenu, tan incondicional.

L’Aziza feia que a la Mariam li vinguessin ganes de plorar.

—Per què has clavat aquest cor diminut en una vella bruixa com jo? —mormolejava la Mariam als cabells de l’Aziza—. Uhh! No sóc ningú, que no ho veus? Una dehati. Què et puc donar, jo?

Però l’Aziza només deixava anar alegres barbulls i encara se li ensorrava més al coll. I quan ho feia, la Mariam es desfeia. Se li omplien els ulls de llàgrimes i deixava volar el cor i es meravellava de com, després de tants anys de pèrdues, havia trobat en aquella criatureta la primera connexió genuïna en una vida plena de connexions falses i fracassades.

* * *

A començaments de l’any següent, el gener del 1994, en Dostam va canviar de bàndol. Es va unir a en Gulbuddin Hekmatiar i va ocupar una zona prop de Bala Hissar, les parets de la vella ciutadella que amenaçaven la ciutat des de les muntanyes de Koh-e-Shirdawaza. Disparaven plegats a les forces d’en Massud i en Rabbani, al ministeri de Defensa i el palau presidencial. Des de qualsevol banda del riu Kabul, es disparaven trets els uns als altres. Els carrers s’omplien de cossos, vidres i trossos de metall recargolat. Hi havia saquejos, assassinats i, cada vegada més, violacions, la qual cosa s’utilitzava per intimidar civils i recompensar milicians. La Mariam sabia de dones que s’havien suïcidat per por de ser violades, i d’homes que, en nom de l’honor, havien matat les seves mullers o filles després que la milícia les hagués violat.

L’Aziza xisclava amb el retrò dels morters. Per distreure-la, la Mariam feia siluetes de galls o estrelles amb grans d’arròs a terra i deixava que l’Aziza els escampés. Li dibuixava elefants, com en Jalil havia fet per a ella, d’un sol traç, sense aixecar mai el bolígraf del paper.

En Rasheed deia que cada dia mataven dotzenes de civils. Bombardejaven hospitals i magatzems de material mèdic. Els vehicles que portaven aliments d’emergència tenien l’entrada prohibida a la ciutat, deia, i eren atacats. La Mariam no sabia si a Herat també hi havia lluita i, si n’hi havia, com devia estar el mul·là Faizullah, si encara era viu, i també la Bibi jo amb tots els seus fills, nores i néts. I, naturalment, en Jalil. Estava amagat com ella?, es demanava la Mariam, o havia agafat les seves mullers i fills i havia fugit del país? Esperava que en Jalil fos en algun lloc segur, que hagués aconseguit escapar de tota d’aquella matança.

Durant una setmana, la batalla va obligar fins i tot en Rasheed a quedar-se a casa. Va tancar la porta del pati, va amagar trampes explosives i va barrar la porta principal amb el sofà com a barricada. Anava amunt i avall de casa fumant, mirava per la finestra, netejava la pistola, la descarregava i la carregava una vegada rere l’altra. En dues ocasions va disparar al carrer, assegurant que havia vist algú intentant pujar per la paret.

—Estan forçant nois joves a unir-se’ls —va dir—. Són els mujahidins. A plena llum del dia, a punta de pistola, els arrosseguen pels carrers i quan els soldats d’una milícia rival els capturen, els torturen. He sentit que els electrocuten, és el que diuen, que els aixafen els testicles amb tenalles. Obliguen els nois a portar-los a casa seva, hi entren per la força, maten els seus pares i violen les seves germanes i mares.

Va agitar la pistola per sobre el cap.

—Aviam com intenten entrar a robar a casa meva. Jo sí que els aixafaré les pilotes! Faré volar els caps d’aquests fills de puta! Sabeu com en sou, d’afortunades, vosaltres dues, de tenir un marit que no té por ni del mateix Shaitan?

Va mirar a terra i es va adornar de què tenia als peus.

—Deixa’m anar els talons! —va bramar movent la pistola—. No em segueixis més, i ja pots parar de moure els braços d’aquesta manera. No t’agafaré, vés! Vés abans no et trepitgi.

L’Aziza, aclaparada i confosa, es va apartar i va gatejar cap a la Mariam. Un cop a la falda, es xuclava el polze amb tristesa i fitava en Rasheed amb mala cara, pensativa. De tant en tant aixecava el cap i mirava la Mariam amb, s’imaginava ella, una mirada que demanava assedegada de pau.

Quant als seu pares, la Mariam no podia oferir-li cap mena de treva.

* * *

La Mariam es va sentir alleugerida quan la lluita es va tornar a calmar, sobretot perquè ja no havien d’estar confinades a casa amb en Rasheed i aquell humor àcid que ho infectava tot. I l’havia espantat de mala manera, agitant aquella pistola carregada prop de l’Aziza.

Un dia, aquell mateix hivern, la Laila va demanar a la Mariam si li podia fer trenes.

La Mariam va seure i va contemplar al mirall els dits prims de la Laila separant els cabells en seccions transversals i triant blens amb summa concentració. L’Aziza dormia cargolada a terra. Tenia sota el braç una nina que la Mariam li havia fet a mà. L’havia farcit de mongetes, li havia cosit un vestit de tela tenyida amb te i li havia posat un collaret fet amb un cordó i tot de rodets de fil minúsculs enfilats.

L’Aziza va fer un petarronet mentre dormia. La Laila es va posar a riure i la Mariam s’hi va afegir. Reien reflectides al mirall, amb els ulls clucs, i el moment va ser tan natural, tan fàcil que, de cop i volta, la Mariam va començar a parlar-li d’en Jalil i de la Nana i el jinn. La Laila va romandre tota l’estona amb les mans a les espatlles de la Mariam i els ulls clavats a la cara de la dona, reflectida al mirall. Les paraules li sortien com la sang que surt d’una artèria, a raig. La Mariam li va parlar de la Bibi jo, del mul·là Faizullah, de l’anada humiliant a casa d’en Jalil, del suïcidi de la Nana. Li va parlar de les dones d’en Jalil i del precipitat nikka amb en Rasheed, del viatge a Kabul, dels seus embarassos, dels cicles inacabables d’esperança i decepció, del canvi de tracte d’en Rasheed.

Després, la Laila es va asseure al peu de la cadira de la Mariam. Va treure, absent, un borrissol enredat dels cabells de l’Aziza.

Es va fer un silenci.

—Jo també tinc una cosa per explicar-te —va dir la Laila.

* * *

La Mariam no va dormir, aquella nit. Va seure al llit i va mirar com queia la neu sense fer soroll.

Les estacions havien arribat i se n’havien anat, els presidents de Kabul havien pres possessió del càrrec i havien estat assassinats, s’havia derrotat un imperi, les antigues guerres s’havien acabat i n’havien començat de noves. Però la Mariam gairebé no se n’havia adonat, gairebé ni se n’havia preocupat. Havia passat tots aquests anys en un racó llunyà de la seva ment. Un camp sec, estèril, més enllà de les lamentacions i els desitjos, més enllà dels somnis i les desil·lusions. Allà, el futur, no importava, i el passat contenia només una certesa: aquell Amor era una equivocació dolorosa i la seva còmplice, l’Esperança, una il·lusió traïdora. I sempre que aquelles flors verinoses i idèntiques començaven a brotar a la terra d’aquell camp, la Mariam les arrencava. Les arrencava i se’n desfeia abans que poguessin prendre el control.

Però, d’alguna manera, durant aquells darrers mesos, la Laila i l’Aziza —que resulta que també era una harami— s’havien convertit en extensions de si mateixa, i ara, sense elles, la vida que la Mariam havia suportat tan estoicament durant tant temps, de cop i volta, li semblava inadmissible.

«Marxarem aquesta primavera. L’Aziza i jo. Vine amb nosaltres, Mariam».

Els anys no havien estat amables amb la Mariam, però potser n’hi esperaven de millors. Una vida nova, una vida on trobaria les benediccions que la Nana havia dit que una harami com ella mai no veuria. Dues flors noves havien brotat inesperadament a la seva vida, i mentre la Mariam mirava com queia la neu, es va imaginar el mul·là Faizullah fent voltar els grans de tasbeh, inclinant-se i xiuxiuejant-li en veu suau, trèmula: «Però és Déu qui les ha plantat, Mariam jo. I és la Seva voluntat que te n’ocupis. És la Seva voluntat, filla meva».