28

Laila

LA Laila va seure davant de l’Abdul Sharif, un home prim, de cap petit i un nas de patata ple de cicatrius, com les galtes. Els cabells, curts i marrons, els tenia clavats al cuir cabellut com agulles en un coixinet de modista.

—M’haurà de perdonar, hamshira —va dir ajustant-se el coll, que li anava balder, i assecant-se el front amb un mocador—. Encara no m’he recuperat, em temo. Cinc dies més d’aquestes, com en diuen?… sulfamides.

La Laila s’havia assegut de manera que l’orella dreta, la bona, li quedés més a prop de l’home.

—Era amic dels meus pares?

—No, no —va respondre ràpidament l’Abdul Sharif—. Perdoni’m.

Va alçar un dit i va fer un bon glop de l’aigua que la Mariam li havia posat al davant.

—Hauria d’haver començat pel començament, suposo.

Es va eixugar els llavis i altre cop el front.

—Sóc un home de negocis. Tinc botigues de roba, principalment de roba d’home. Chapans, barrets, tumbans, vestits, corbates, el que vulgui. Dues botigues aquí, a Kabul, a Taimani i Shar-e-nau, encara que les acabo de vendre. I dues al Pakistan, a Peshawar. Allà és on hi tinc el magatzem, també. Així que viatjo molt, d’aquí cap allà i d’allà cap aquí. Cosa que aquests dies… —va sacsejar el cap i va riure entre dents, cansat— diguem, només, que és una aventura. Era a Peshawar, fa poc, per negocis, prenent comandes, fent inventari, aquesta mena de coses. També per visitar la meva família. Tenim tres filles, Alhamdulellah. Les vaig dur, a elles i a la meva muller, a Peshawar, després que els mujahidins van començar les batusses. Els seus noms no s’afegiran a la llista dels shaheed. Ni el meu, per ser sincer. M’afegiré a elles ben aviat, inxal·là.

»De tota manera se suposava que havia de tornar a ser a Kabul dimecres passat. Però per sort vaig caure malalt. No la vull molestar amb això, vaig sentir com si em passessin fragments de vidre trencat a prop. No ho desitjaria ni al mateix Hekmatiar. La meva dona, la Nadia jan, que Al·là la protegeixi, m’insistia perquè em veiés un metge. Però jo pensava que ho superaria amb aspirines i molta aigua. La Nadia jan hi insistia, i jo deia que no, una vegada rere l’altra. Ja sap la dita, un ase tossut necessita un conductor tossut. Aquesta vegada, em sap greu, va guanyar l’ase, és a dir, jo.

Es va acabar l’aigua i va atansar el got a la Mariam.

—Si no és massa zahmat.

La Mariam va agafar el got i se’l va endur per omplir-lo.

—No cal dir que l’hauria d’haver escoltat. Sempre ha estat la més sensata, que Déu li doni una vida llarga. Quan vaig arribar a l’hospital bullia de febre i tremolava com un arbre beid amb el vent. Gairebé no em podia mantenir dret. La doctora va dir que tenia la sang emmetzinada. Va dir que, dos o tres dies més, i hauria fet de la meva muller una dona vídua.

»Em van posar en una unitat especial, reservada per a gent realment malalta, suposo. Oh, tashakor. —Va agafar el got que li donava la Mariam i es va treure una píndola blanca enorme de la butxaca.

La Laila el mirava com s’empassava la píndola. Era conscient que se li havia accelerat la respiració i les cames li pesaven com si hi portés pesos lligats. Es va dir a si mateixa que encara no, que encara no li havia dit res. Però que ho faria d’aquí a un segon, i es resistia a aixecar-se i marxar, anar-se’n abans que digués coses que ella no volia sentir.

L’Abdul Sharif va deixar el got a la taula.

—Allà és on vaig conèixer el teu amic, Mohammad Tariq Walizai.

El cor se li va accelerar. En Tariq, en un hospital. En una unitat especial. «Per a gent realment malalta».

Es va empassar una mica de saliva. Es va remoure a la cadira. S’havia d’armar de valor, perquè si no ho feia, tenia por de patir algun trastorn. Va desviar els pensaments sobre hospitals i unitats especials i va pensar, en canvi, en el fet que mai no havia sentit el nom complet d’en Tariq des que s’havien matriculat en un curs de persa, un hivern, anys enrere. El professor passava llista després del timbre i deia el seu nom d’aquesta manera. Mohammad Tariq Walizai. Li va semblar còmicament rígid, llavors, sentir-ne el nom complet.

—Vaig saber el que li havia passat per una de les infermeres —va continuar l’Abdul Sharif mentre es donava cops al pit amb el puny per fer baixar la píndola—. Amb tot el temps que he passat a Peshawar, entenc prou bé l’urdú. De tota manera, el que vaig entendre és que el seu amic era en un camió ple de refugiats, vint-i-tres, que anaven cap a Peshawar. Prop de la frontera es van trobar atrapats en un foc creuat i un coet va caure sobre el camió. Probablement anava perdut, però amb aquella gent no se sap mai, no se sap mai. Hi va haver, només, sis supervivents, tots a la mateixa unitat. Tres van morir en les primeres vint-i-quatre hores. Dos eren germans, pel que vaig entendre, i els havien donat l’alta. El seu amic, el senyor Walizai, era l’últim. Havia estat allà durant gairebé tres setmanes abans que jo arribés.

Així que era viu. Però quin mal li devien haver fet?, es preguntava frenèticament la Laila. Quin mal? Prou perquè el posessin en una unitat especial, evidentment. La Laila es va adonar que havia començat a suar, que li cremava la cara. Va intentar pensar en alguna altra cosa, alguna cosa agradable, com el viatge a Bamiyan per veure els budes amb en Tariq i el babi. Però, en canvi, li va aparèixer una imatge dels pares d’en Tariq: la mare atrapada al camió, cap per avall, cridant en Tariq enmig del fum, amb els braços i el pit plens de flames, amb la perruca desfeta…

La Laila va sentir la necessitat de respirar ràpidament.

—Era al llit del meu costat. Entre nosaltres no hi havia cap paret, només una cortina. Així que el podia veure força bé.

De cop i volta, l’Abdul Sharif va començar a jugar amb l’anell de casament. Ara parlava més a poc a poc.

—El seu amic estava malament, molt mal ferit, ja m’entén. Tenia tubs de goma pertot arreu. Primer… —es va aclarir la gola— al principi em pensava que havia perdut les dues cames en l’atac, però una infermera va dir que no, que només l’esquerra, que la dreta havia estat per una antiga lesió. També tenia lesions internes. Ja l’havien operat tres vegades. Li havien tret part dels budells i no recordo què més. Tenia cremades bastant greus. Això és tot el que en puc dir. Estic segur que ja té els seus propis malsons, hamshira. No té cap sentit que jo n’hi afegeixi més.

Ara, en Tariq, no tenia cames. Era un tronc amb dos monyons. Sense cames. El cor de la Laila es delia per ell i es va pensar que li agafaria un atac. Amb un esforç deliberat, desesperat, va enviar els impulsos de la seva ment fora d’aquella sala, fora de la finestra, lluny d’aquell home, per damunt del carrer, de la ciutat i les cases baixes, i els basars i el laberint de carrers estrets plens de cases es van convertir en castells de sorra.

—Gairebé sempre estava drogat. Pel dolor, s’entén. Però hi havia moments, quan l’efecte dels medicaments desapareixia, que estava lúcid. Patia molt, però tenia la ment clara. Jo li parlava des del meu llit. Li vaig dir qui era, d’on era. Va estar content, em penso, que hi hagués un hamwatan al seu costat.

»Gairebé sempre parlava jo, perquè a ell li costava molt. Tenia la veu ronca, i diria que li feia mal quan movia els llavis. Així que li vaig parlar de les meves filles i de la nostra casa a Peshawar i del porxo que el meu cunyat i jo estem construint al darrere. Li vaig dir que havia venut les botigues de Kabul i que tornava per acabar la paperassa. No era gaire cosa, però l’entretenia. Com a mínim m’agrada pensar que ho feia.

»De vegades també parlava ell, però la meitat de vegades no entenia què deia, tot i que me’n feia una idea. Descrivia on havia viscut. Parlava del seu oncle a Ghazni i de la cuina de la seva mare i de la fusteria del seu pare, i d’ell tocant l’acordió.

»Però, principalment, parlava de vostè, hamshira. Deia que era… com ho va dir?… el seu primer record? Em penso que era això, sí. Es preocupava molt per vostè. Balay, això era fàcil de veure. Però deia que era feliç que no fos allà. Deia que no volia que el veiés d’aquella manera.

Els peus li tornaven a pesar, clavats a terra, com si tota la sang li hagués baixat de cop i volta. Però la seva ment era lluny, lliure, i flotava, com un míssil vertiginós, més enllà de Kabul, per damunt de turons escarpats i sobre deserts esquitxats de mates de sàlvia, per davant de canyons dentats de roca vermella i sobre muntanyes cobertes de neu…

—Quan li vaig dir que tornava a Kabul em va demanar que la vingués a trobar, que li digués que pensava en vostè, que l’enyorava. Li vaig prometre que ho faria. Em va caure bé. Era un xicot decent, es podria dir.

L’Abdul Sharif es tornava a eixugar el front amb el mocador.

—Em vaig despertar una nit —va continuar, amb un interès renovat per l’anell de casament—. Crec que era de nit, en qualsevol cas, és difícil de dir, en aquests llocs. No hi ha finestres. L’alba, la posta del sol, simplement, no se sap. Però em vaig despertar i vaig percebre una situació confusa al voltant del llit del meu costat. Ha d’entendre que jo també estava drogat, anava i venia, fins al punt que era difícil de discernir el que era real i el que havia inventat. Tot el que recordo són metges al voltant del llit, que demanaven això i allò, sirenes que sonaven i el terra ple de xeringues.

»Al matí el llit era buit. Vaig preguntar per ell a la infermera i em va dir que lluitava com un valent.

La Laila era lleugerament conscient que feia que sí amb el cap. Ho sabia. Naturalment que ho sabia. Sabia, només d’asseure’s davant d’aquell home, perquè era allà, les notícies que portava.

—Al principi, ja ho veu, jo no em creia que vostè existís —deia ara—. Pensava que era producte de la morfina. Miri, jo gairebé esperava que no existís; sempre he temut donar males notícies. Però li ho havia promès. I com deia, sentia bastant afecte per ell. Per tant, vaig venir fa pocs dies i vaig preguntar per vostè. Vaig parlar amb alguns veïns. Em van assenyalar aquesta casa i també em van explicar què els havia passat, als seus pares. Quan vaig sentir allò, em vaig fer enrere. No li ho diria. Vaig decidir que seria massa per vostè. Per qualsevol.

L’Abdul Sharif es va inclinar i va posar la mà sobre el genoll de la Laila.

—Però vaig tornar, perquè al final, penso que ell hauria volgut que ho sabés. N’estic convençut. Em sap tant de greu, vull…

La Laila ja no l’escoltava. Recordava el dia que havia vingut l’home de Panjshir per donar la notícia de la mort de l’Ahmad i en Noor. Recordava el babi, desplomant-se al sofà amb la cara lívida, i la mammy, que quan ho va sentir es va posar la mà a la boca. Aquell dia la Laila va veure com la mammy s’ensorrava, i es va espantar, però no va sentir una pena autèntica. No havia entès l’horror de la pèrdua de la seva mare. Ara un altre desconegut portava notícies d’una altra mort. Ara ella seia a la cadira. Era, doncs, el seu càstig per haver estat lluny del patiment de la seva mare?

La Laila va recordar com s’havia desfet, la mammy, com havia cridat i s’havia estirat els cabells. Però ella no podia ni tan sols fer allò. Gairebé no es podia moure. No podia moure ni un múscul.

Seia a la cadira, en canvi, amb les mans a la falda, la mirada perduda i la ment a qualsevol altre lloc. La va deixar volar fins que va trobar el lloc, un bon lloc, bo i segur, on els camps d’ordi eren verds i hi corria l’aigua clara, i milers de llavors d’àlber solcaven l’aire. El babi llegia un llibre sota una acàcia i en Tariq feia la migdiada amb les mans creuades damunt del pit. Allà podien ficar els peus al rierol i tenir somnis bonics sota la mirada atenta dels déus de les roques antigues, esblanqueïdes pel sol.