10

ELS primers dies la Mariam gairebé no va sortir de la cambra. Es despertava a l’alba, per a l’oració, amb la crida distant de l’Azan, i tot seguit s’arrossegava novament cap al llit. Encara hi era quan sentia en Rasheed al bany, rentant-se, i quan entrava a la seva habitació per mirar com estava abans d’anar-se’n cap a la botiga. Des de la finestra el veia al pati, assegurant el paquet del dinar al darrere de la bicicleta, després, pedalant fins a l’altre costat del pati i, finalment, al carrer. El veia pedalejar a fora, veia aquella figura ampla que desapareixia al final del carrer.

Bona part dels dies la Mariam romania al llit, a la deriva i desesperada. A vegades baixava a la cuina, passava les mans per sobre el taulell enganxós, untat de greix, i per les cortines de vinil florejades que feien olor d’àpats cremats. Revisava els calaixos que no tancaven bé, les culleres i els ganivets desaparellats, l’escorredor i les espàtules de fusta escantellades, estris de la seva nova vida diària que li feien recordar el caos que havia colpejat la seva vida, que la feia sentir desarrelada, desplaçada, com una intrusa en la vida d’algú altre.

A la kolba hauria tingut gana. Aquí, el seu estómac rarament demanava menjar. De vegades s’enduia un plat de sobralles d’arròs blanc i un tros de pa a la sala d’estar, al costat de la finestra. Des d’allà veia els sostres de les cases d’un sol pis del seu carrer. També veia els jardins, les dones estenent la roba i fent fugir els seus fills, pollastres que picotejaven brutícia, pales i altres estris, les vaques lligades als arbres.

Va pensar llargament en totes les nits d’estiu que ella i la Nana havien passat damunt la teulada plana de la kolba, mirant la lluna que brillava sobre Gul Daman, unes nits tan caloroses que se’ls enganxaven les camises al pit com paper mullat en una finestra. I de l’hivern, enyorava les tardes de lectura a la kolba amb el mul·là Faizullah, la dringadissa dels caramells que es despenjaven dels arbres i queien al sostre de la cabana, els corbs que grallaven a les branques carregades de neu.

Sola a casa, la Mariam es movia nerviosa, des de la cuina fins a la sala d’estar, escales amunt, a la seva habitació, i avall una altra vegada. Sempre tornava a la seva cambra, resant o asseguda al llit, enyorant la seva mare, marejada i enyorada.

Era quan el sol anava cap a l’oest que l’ansietat de la Mariam augmentava de debò. Li petaven les dents de pensar en la nit, el moment en què en Rasheed a la fi decidiria de fer-li el que els marits feien a les seves mullers. S’estava al llit, desfeta de nervis, mentre ell menjava sol a baix. Sempre s’aturava a la cambra de la Mariam i hi treia el cap.

—No pot ser que dormis, ja. Només són les set. Estàs desperta? Respon-me. Vine.

Continuava fins que, des de la foscor, la Mariam deia:

—Sóc aquí.

Entrava a l’estança i seia a prop de la porta. Ella, des del llit, veia aquell cos voluminós, les cames llargues, el fum que girava al voltant d’un perfil amb nas de ganxo, la punta ambre del seu cigarret, que s’encenia i s’apagava.

Li explicava què havia fet durant el dia. Un parell de sabates per al ministre d’Afers Exteriors, que, deia en Rasheed, només li comprava sabates a ell. Una comanda de sandàlies per a un diplomàtic polonès i la seva dona. Li va parlar de les supersticions que tenia la gent amb les sabates: que posar-les damunt d’un llit convidava la mort a entrar a la família, que hi hauria una baralla si algú es posava primer la sabata esquerra.

—Llevat que, un divendres, es faci involuntàriament —va dir—. I sabies que se suposa que és un mal presagi lligar les sabates juntes i penjar-les d’un clau?

El mateix Rasheed no creia en res d’això. Segons ell les supersticions eren principalment cosa de dones.

Va explicar-li històries que havia sentit al carrer, com la dimissió del president americà, Richard Nixon, per un escàndol.

La Mariam, que mai no havia sentit a parlar d’en Nixon o de l’escàndol que l’havia forçat a dimitir, no responia. Esperava ansiosament que en Rasheed acabés de parlar, que aixafés el cigarret i que s’acomiadés. Només quan l’havia sentit creuar el passadís, quan la porta de la seva cambra s’havia obert i tancat, només llavors deixava marxar el nus que tenia a la panxa.

Una nit va aixafar el cigarret i, en comptes de dir bona nit, es va recolzar contra la porta.

—No desempaquetaràs mai allò? —va demanar senyalant la maleta amb el cap. Va creuar els braços—. M’imaginava que necessitaries temps. Però això és absurd. Ha passat una setmana i… Bé, doncs, des de demà al matí espero que comencis a comportar-te com una esposa. Fahmidi. Ho has entès?

A la Mariam li van començar a petar les dents.

—Necessito una resposta.

—Sí.

—Bé —va dir—. Què et pensaves? Que això és un hotel? Que regento un hotel? Bé… Oh, oh, oh! La illah u ilillah. Què vaig dir sobre els plors? Mariam. Què et vaig dir sobre els plors?

* * *

Al matí següent, després que en Rasheed hagués marxat a treballar, la Mariam va desempaquetar la roba i la va desar a la calaixera. Va anar a buscar una galleda d’aigua del pou i amb un drap va netejar les finestres de la seva habitació i les de la sala d’estar, a baix. Va fregar el terra, va treure les teranyines que hi havia a les cantonades del sostre. Va obrir les finestres per airejar la casa.

Va posar en remull tres tasses de llenties, va trobar un ganivet i va tallar unes quantes pastanagues i un parell de patates i també les va posar en remull. Va buscar farina i la va trobar al fons d’un dels armaris, darrere una filera de pots d’espècies bruts, i va pastar pa, amassant-lo de la manera com li havia ensenyat la Nana, prement la pasta amb el palmell de la mà, plegant la vora exterior, tombant-la i tornant a fer pressió. Un cop va tenir la pasta amassada, la va embolicar en un drap humit, es va posar un hijab i va anar al tandoor comunal.

En Rasheed li havia explicat on era, baixant el carrer, a mà esquerra i després a mà dreta, però tot el que la Mariam havia de fer era seguir el ramat de dones i nens que anaven en la mateixa direcció. Els nens que va veure, perseguint les seves mares o corrent davant seu, duien camises sargides i tornades a sargir. I pantalons massa grans o massa petits, sandàlies amb tires fetes malbé que no paraven de voleiar. Feien rodar pneumàtics vells de bicicleta amb bastons.

Les mares caminaven en grups de tres o quatre, algunes amb burca, altres sense. La Mariam sentia la xerrameca, i riallades cada vegada més fortes. Mentre caminava amb el cap cot, va captar fragments de les seves bromes, que, segons semblava, sempre tenien relació amb nens malalts o mandrosos i marits desagraïts.

—Com si el menjar es cogués sol.

—Wallah o billah, ni un sol moment de descans!

—I ell em diu, ho juro, és veritat, ell realment em diu…

Aquesta inacabable conversa, de to queixós però curiosament alegre, tenia lloc en cercle. Avançaven així, carrer avall, a la cantonada, davant del tandoor. Marits que jugaven. Marits que ajudaven les seves mares i que no gastarien ni una trista rupia en elles, les esposes. La Mariam es preguntava quantes dones devien patir aquella sort miserable, haver-se casat, totes, amb aquells homes horribles. O potser era un joc de dones que ella no coneixia, un ritual diari, com posar l’arròs en remull o pastar pa? Pensaven que ella se’ls afegiria aviat?

A la cua del tandoor va veure de reüll com la miraven, va sentir xiuxiuejos. Li van començar a suar les mans. Es va imaginar que totes sabien que ella havia nascut harami, una mena de vergonya per al seu pare i la seva família. Totes sabien que havia enganyat la seva mare i s’havia deshonrat.

Amb una punta del hijab es va humitejar el llavi superior i va intentar amagar els nervis.

Durant uns quants minuts tot va anar bé.

Aleshores, algú li va donar uns copets a l’espatlla. La Mariam es va tombar i va veure una dona rodanxona, de pell brillant, amb un hijab, com ella. Tenia els cabells curts i negres i una cara rodona i afable, gairebé perfecta. I els llavis, molt més molsuts que els de la Mariam, l’inferior una mica caigut, com si la piga que tenia al costat l’arrossegués avall. Tenia uns ulls verdosos, grans, que brillaven càlidament.

—Ets la nova dona d’en Rasheed jan, oi? —va preguntar amb un gran somriure—. La de Herat. Que jove que ets! Mariam jan, oi? Jo em dic Fariba. Visc al vostre carrer, cinc cases a l’esquerra de la vostra, a la de la porta verda. Aquest és el meu fill Noor.

La cara del noi que s’estava al seu costat era feliç, amb la pell suau, i tenia els cabells fins de la seva mare. Un grapat de pèls gruixuts i negres se li escampaven pel lòbul de l’orella esquerra. Als ulls, un aire entremaliat, temerari. Va estendre la mà.

—Salaam Khala jan.

—En Noor té deu anys. Tinc un noi més gran, també, l’Ahmad.

—Té tretze anys —va dir en Noor.

—Tretze que semblen quaranta —va dir la Fariba, rient—. El meu marit es diu Hakim. És professor aquí, a Deh-mazang. Hauries de venir algun dia i prendríem una tassa…

Llavors, de cop i volta, envalentides, les altres dones van empènyer la Fariba i van acaparar la Mariam. La van encerclar a una velocitat alarmant.

—Així que ets la jove esposa d’en Rasheed jan…

—T’agrada Kabul?

—Conec Herat. Hi tinc un cosí.

—Què vols, primer, un nen o una nena?

—Els minarets! Oh, quina bellesa! Quina ciutat tan preciosa!

—És millor un nen, Mariam jan, fan perdurar el cognom de la família…

—Va! Els nois es casen i marxen. Les noies es queden i et cuiden quan ets vella.

—Havíem sentit que venies.

—Tingues bessons! Un de cada! Aleshores, tots feliços.

La Mariam va retrocedir. Respirava molt de pressa. Li ressonaven les orelles, el pols se li havia tornat boig, els ulls li anaven d’una cara a l’altra. Va tornar a retrocedir, però no podia anar enlloc, era al bell mig d’un cercle. Va veure la Fariba, que arrufava el nas, que la veia angoixada.

—Deixeu-la estar! —va dir la Fariba—. Au, marxeu, deixeu-la estar! L’esteu espantant!

La Mariam premia la massa contra el pit i lluitava per avançar a través de la multitud que l’envoltava.

—On vas, hamshira?

Va lluitar fins que, d’alguna manera, va ser fora de perill, i aleshores va córrer carrer amunt. No es va adonar que havia fugit en direcció contrària fins que no va arribar a la intersecció. Va girar cua, va desfer el camí de baixada, es va entrebancar i va caure, es va aixecar i va continuar corrent davant de les dones.

—Què et passa?

—Estàs sagnant, hamshira!

La Mariam va tombar una cantonada i després l’altra. Va trobar el carrer correcte, però, de cop i volta, es va adonar que era incapaç de recordar quina era la casa d’en Rasheed. Aleshores va córrer carrer avall, panteixant, amb llàgrimes als ulls, i va començar a empènyer portes cegament. Algunes eren tancades, d’altres s’obrien per revelar només patis desconeguts, gossos que bordaven i espantaven pollastres. S’imaginava en Rasheed tornant a casa i ella encara donant voltes, amb el genoll ple de sang, perduda en el seu propi carrer. Llavors va començar a plorar. Empentava portes, murmurava oracions espaordides amb la cara xopa de llàgrimes, fins que en va obrir una i va veure, alleugerida, el cobert, la bomba de mà del pou, la barraca de les eines. Va tancar la porta i va passar la balda. Aleshores es va posar de quatre grapes, prop de la paret, presa de les nàusees. Quan es va refer, es va arrossegar i fins a la paret i hi va seure amb les cames estirades. Mai, en tota la seva vida, no s’havia sentit tan sola.

* * *

Quan en Rasheed va tornar a casa aquella nit duia una bossa de paper marró. La Mariam es va sentir decebuda perquè no es va adonar que havia netejat les finestres, escombrat el terra i fet desaparèixer les teranyines. Però semblava complagut perquè ja li havia servit el sopar, en un sofrah net disposat al terra de la sala d’estar.

—He fet daal, va dir la Mariam.

—Bé. M’estic morint de gana.

Li va servir aigua de l’aftawa perquè es rentés les mans. Mentre s’eixugava amb una tovallola li va servir una bola de daal fumejant i un plat d’arròs blanc. Era el primer àpat que li preparava, i la Mariam hauria volgut sentir-se millor mentre el feia. L’havia cuinat encara trasbalsada per l’incident al tandoor, i la resta del dia havia estat angoixada per la consistència del daal, pel color, amoïnada per si hi havia posat massa gingebre o poca cúrcuma.

Va submergir la cullera al daal de color groc.

La Mariam es balancejava una mica. Què passaria si el decebia o s’enfadava? I si llençava el plat perquè no li agradava?

—Vigila —va aconseguir dir—: Crema.

En Rasheed va contreure els llavis i va bufar, llavors es va posar la cullera a la boca.

—És bo —va dir—. Li falta una mica de sal, però és bo. Potser més que bo, fins i tot.

Alleugerida, la Mariam l’observava mentre menjava. Una llambregada d’orgull la va agafar desprevinguda. Ho havia fet bo, «potser més que bo», i aquest petit compliment la va sorprendre. La primera part del dia havia quedat una mica oblidada.

—Demà és divendres —va dir en Rasheed—. Què me’n dius si t’ensenyo els voltants?

—Els voltants de Kabul?

—No. Calcuta.

La Mariam va parpellejar.

—És una broma. Esclar, Kabul. On vols anar, si no? —Va remenar dins la bossa de paper—. Però primer t’he de dir una cosa.

Va treure de la bossa un burca de color blau cel. Els metres de tela plegada li van caure sobre els genolls mentre la desplegava. Va arromangar el burca, va mirar la Mariam.

—Tinc clients, Mariam, homes, que porten les seves mullers a la meva botiga. Les dones arriben descobertes, em parlen directament, em miren directament als ulls sense vergonya. Es maquillen i duen faldilles que mostren els genolls. A vegades, fins i tot, m’ensenyen els peus perquè els prengui mides, i els seus marits s’estan drets i miren. Ho consenten. No els fa res, que un desconegut toqui els peus nus de les seves mullers! Es pensen que són homes moderns, intel·lectuals, per la seva educació, suposo. No veuen que estan fent malbé el seu propi nang i namoos, honor i orgull.

Feia que no amb el cap.

—Viuen, principalment, a les zones més riques de Kabul. T’hi portaré. Ja ho veuràs. Però aquí, en aquest mateix veïnat, Mariam, també hi ha homes tous. Hi ha un professor al final del carrer, que es diu Hakim, i sempre veig la seva muller, la Fariba, caminant sola pels carrers sense res al cap, tret d’un mocador. M’avergonyeix, francament, veure un home que perd el control de la seva muller.

Va mirar fixament la Mariam amb duresa.

—Però jo sóc una raça diferent d’home, Mariam. D’on vinc, una mirada equivocada, una paraula impròpia, fa vessar sang. D’on vinc, la cara d’una dona només és assumpte del seu marit. Vull que ho recordis. Ho entens?

La Mariam va assentir. Quan ell li va atansar la bossa, ella la va agafar.

La satisfacció anterior, l’aprovació pel sopar, s’havia esvaït. Al seu lloc, una sensació d’encongiment. La Mariam va percebre aquell home tan imperatiu i inamovible com les muntanyes de Safid-koh, que amenacen Gul Daman.

En Rasheed li va donar la bossa.

—Entesos, doncs. Ara, posa’m una mica més d’aquest daal.