21

EL conductor va fer anar el taxi cap a un lateral per deixar passar un altre comboi llarg de jeeps i vehicles blindats soviètics. En Tariq es va inclinar, al seient del davant, per damunt del conductor, i va cridar.

—Pajalesta! Pajalesta!

Un jeep va fer sonar el clàxon i en Tariq va tornar a xiular, somrient i saludant alegrement.

—Quines pistoles tan precioses! —cridava—. Quins jeeps més fabulosos! I quina meravella d’exèrcit! Llàstima que perdi davant d’un grapat de camperols que disparen amb tiradors!

El comboi va passar. El taxista va tornar a entrar a la carretera.

—És gaire més lluny? —va preguntar la Laila.

—A tot estirar, una hora —va dir el conductor—. Tret que hi hagi més combois o controls.

Feien una sortida d’un dia, la Laila, el babi i en Tariq. La Hasina també hi volia anar, però ho havia demanat al seu pare i no li ho havia permès. El viatge havia estat idea del babi. Encara que, amb el seu sou, gairebé no s’ho podia permetre, havia contractat un conductor durant tot el dia. No havia revelat res a la Laila sobre la destinació, llevat de dir-li que, amb aquesta sortida, contribuïa a la seva educació.

Eren a la carretera des de les cinc de la matinada. A través de la finestra de la Laila el paisatge anava canviant, dels cims coberts de neu als deserts, canyons i puntes de roques que sobresortien, cremades pel sol. Al llarg del camí van passar per cases de fang amb teulats de palla i camps esquitxats de farcells de blat. A les extensions polsegoses, aquí i allà, la Laila reconeixia les tendes negres dels nòmades koochi. I, sovint, carrosseries de tancs soviètics cremats i helicòpters abatuts. Aquest, va pensar, era l’Afganistan de l’Ahmad i en Noor. Al capdavall, era a les províncies, on es feia la guerra. No a Kabul. Kabul vivia majoritàriament en pau. A Kabul, si no hagués estat pels trets ocasionals, pels soldats soviètics fumant a les voreres i els jeeps ocupant els carrers, la guerra hauria pogut ser un simple rumor.

Era gairebé migdia, després de passar dos controls més, quan van entrar a la vall. El babi va fer inclinar la Laila des del seient i li va assenyalar una sèrie parets rogenques molt antigues assecades al sol.

—Això es diu Shahr-e-zohak, la ciutat vermella. Havia estat una fortalesa, i es va construir fa aproximadament nou-cents anys per defensar la vall d’invasors. El nét del Genguis Khan la va atacar al segle XIII, però hi va morir. I, aleshores, fou el mateix Genguis Khan qui la va destruir.

—I aquesta, amics meus, és la història del nostre país, un invasor rere l’altre —va dir el conductor, llençant la cendra del cigarret per la finestra—. Macedonis, sassànides, àrabs, mogols. Ara, els soviètics. Però nosaltres som com aquelles parets d’allà dalt. Atrotinades i no gens boniques a la vista, però encara dempeus. No troba que és així, badar?

—I tant, que ho és! —va dir el babi.

* * *

Mitja hora més tard el conductor va aparcar.

—Vinga, vosaltres dos —va dir el babi—, baixem i fem-hi un cop d’ull.

Van baixar del taxi. El babi va alçar el braç.

—Allà, mireu.

En Tariq es va quedar sense respiració. La Laila, també, i es va adonar que encara que visqués cent anys mai no veuria res de tan magnífic.

Els dos budes eren enormes, molt més alts del que s’havia imaginat per les fotos que n’havia vist. Esculpits en un penya-segat de roca blanquejat pel sol, els fitaven des de molt amunt, com devien guaitar, feia gairebé dos-cents abans, es va imaginar la Laila, les caravanes de la ruta de la seda que travessaven la vall. A banda i banda, al llarg del nínxol que sobresortia, una miríada de coves havien excavat la roca.

—Em sento tan petit… —va dir en Tariq.

—Hi vols pujar? —va demanar el babi.

—Dalt de les estàtues? —va preguntar la Laila—. Ho podem fer?

El babi va somriure i va allargar la mà.

—Som-hi!

* * *

La pujada va ser dura, per a en Tariq. S’aferrava tant a la Laila com al babi, que es movien a poc a poc, graó a graó per una escala serpentejant, foscament il·luminada, estreta. Hi havia coves fosques repartides per tot el camí i, arreu, túnels que foradaven la roca.

—Fixeu-vos bé per on passeu —va dir el babi. La seva veu va ressonar en un gran eco—: El terra és traïdor.

En alguns llocs, l’escala era oberta a la cavitat del buda.

—No mireu avall, nois. Mantingueu la mirada recta, cap endavant.

Mentre pujaven, el babi els va explicar que Bamiyan havia estat un pròsper centre budista, fins que va caure sota la llei islàmica al segleIX. Els monjos budistes havien excavat les roques de gres i hi havien fet coves que feien servir d’estances i santuaris per als pelegrins que hi arribaven exhausts. Els monjos, va dir el babi, van pintar frescos de gran bellesa a les parets i als sostres de les coves.

—Hi va haver un moment —va dir— en què hi havia fins a cinc-cents monjos vivint com a ermitans en aquestes coves.

En Tariq gairebé no podia respirar quan van arribar a dalt de tot. El babi també esbufegava, però els ulls li brillaven amb emoció.

—Som just damunt del cap del buda —va dir eixugant-se el front amb un mocador—. Hi ha un lloc, aquí a dalt, des d’on podem mirar a fora.

Molt a poc a poc, van pujar al sortint escarpat i es van posar de costat, amb el babi al mig, mirat fixament la vall, a sota.

—Mireu això! —va dir la Laila.

El babi va somriure.

Als seus peus, la vall Bamiyan s’exhibia encatifada de camps de conreu exuberants. El babi els va explicar que eren de blat verd d’hivern, d’alfals i, també, de patates. Tot de pollancres vorejaven els camps, travessats per corrents i sèquies, a les vores de les quals unes petites figures femenines s’ajupien i rentaven roba. El babi va assenyalar els arrossars i els camps d’ordi que cobrien els pendents. Era tardor, i la Laila va distingir persones amb túniques lluents als sostres de les cases fetes de maons de fang que posaven la collita a assecar. Els pollancres tornaven a vorejar la carretera principal que travessava la ciutat. Hi havia botigues petites i cases de te i barbers als carrers laterals, a banda i banda. Més enllà del poble, més enllà del riu i dels corrents, la Laila va veure les faldes de les muntanyes, marrons, nues, polsegoses, i més enllà, fins i tot més enllà de l’Afganistan, l’Hindu Kush cobert de neu.

El cel que ho cobria era d’un blau immaculat.

—És tan silenciós —va respirar la Laila. Des d’aquí hauria pogut veure bens minúsculs i cavalls, però no els hauria pogut sentir belant i renillant.

—És el que sempre recordo d’aquest lloc —va dir el babi—. El silenci, la pau de tot això. Volia que ho experimentéssiu. Però també volia que veiéssiu l’herència del vostre país, nois, que us adonéssiu de la riquesa del seu passat. Sabeu? Jo us puc ensenyar algunes coses, i d’altres les aprendreu dels llibres. Però hi ha coses que, bé, l’única manera és veure-les i sentir-les.

—Mireu —va dir en Tariq.

Seguien el vol d’un falcó que volava en cercles damunt del poble.

—Has portat la mammy aquí, alguna vegada? —va demanar la Laila.

—Oh, moltes vegades. Abans que naixessin els nois. I després, també. La teva mare aleshores era atrevida i llavors… tan viva… Era, simplement, la persona més vivaç, més feliç que mai havia conegut.

Va somriure amb el record.

—Tenia aquella manera de riure… Et juro que és per això, que m’hi vaig casar, Laila, per aquell riure. T’arrasava, no hi havia cap possibilitat de lluitar-hi en contra.

Una onada d’afecte va vèncer la Laila. D’ençà d’aleshores sempre recordaria el babi d’aquella manera: recordant la mammy, amb els colzes a la roca, les mans sota la barbeta, els cabells despentinats pel vent, els ulls mig aclucats pel sol.

—Vaig a fer un cop d’ull per les coves —va dir en Tariq.

—Vés amb compte —va dir el babi.

—D’acord, kaka jan. —La veu d’en Tariq va tornar en forma d’eco.

La Laila va veure tres homes, allà a baix, parlant prop d’una vaca lligada en una tanca. Al voltant seu els arbres començaven a tornar-se de color vermell, ocre, taronja.

—Jo també enyoro els nois —va dir el babi. Va mirar enlaire. Li tremolava la barbeta—. Jo no puc… Amb la teva mare, tant l’alegria com la tristesa són extremes. No ho pot evitar, no ha pogut mai. Jo, suposo, sóc diferent. Tendeixo a… Però també m’ha fet miques, la mort dels nois. També els enyoro. No hi ha dia que… És molt dur, Laila, molt dur.

Va fer pressió als llagrimalls amb el polze i l’índex. Quan va provar de tornar a parlar, se li va trencar la veu. Va mostrar les dents en una ganyota i va esperar. Va respirar profundament amb els ulls posats en la Laila.

—Però sóc feliç de tenir-te. Cada dia ho agraeixo a Déu, cada dia. De vegades, quan la teva mare té un dia d’aquells dolents de debò, sento que ets tot el que tinc, Laila.

La Laila es va apropar al seu pare i va descansar la galta contra el seu pit. Semblava una mica espantat. A diferència de la mammy, ell rarament exterioritzava els seus sentiments. Li va fer un petó fort al cap i li va abraçar l’esquena de manera incòmoda. Així van romandre una estona, mirant la vall Bamiyan.

—Tant com m’estimo la terra i hi ha dies que me’n voldria anar —va dir el babi.

—On?

—A qualsevol lloc on sigui fàcil oblidar. Primer al Pakistan, suposo. Un any, o potser dos. Per esperar que enllestissin la paperassa.

—I després?

—Després, bé, el món és gran, potser Amèrica. En algun lloc prop del mar, com Califòrnia.

El babi deia que els americans eren un poble generós. Els ajudarien amb diners i menjar fins que poguessin aconseguir-ho pels seus propis mitjans.

—Trobaria una feina i, en pocs anys, quan haguéssim estalviat prou, obriríem un petit restaurant afganès. Res elegant, vull dir, només un lloc petit, unes quantes taules, algunes catifes. Potser hi penjaria unes quantes fotografies de Kabul. Donaríem als americans una mostra del menjar afganès. I amb la cuina de la teva mare, farien cua al carrer.

»I tu, continuaries anant a escola, naturalment. Ja saps què en penso, sobre això. Aquesta seria la nostra prioritat absoluta, donar-te una bona educació, l’institut i després la universitat. Però en el teu temps lliure, si vols, podries ajudar, agafar comandes, les gerres d’aigua, aquesta mena de coses.

El babi va dir que organitzarien festes d’aniversari al restaurant, cerimònies de compromís, les celebracions d’Any Nou. Es convertiria en un lloc de reunió per a altres afganesos que, com ells, haurien fugit de la guerra. I cap al tard, a la nit, després que tothom hagués marxat i l’establiment ja fos net, seurien a prendre te a les taules buides, ells tres, cansats, però agraïts per la seva bona sort.

Mentre el babi parlava, es va estar quiet. Tots dos, s’hi van estar. Sabien que la mammy no aniria enlloc. Deixar l’Afganistan hauria estat impensable mentre l’Ahmad i en Noor encara eren vius. I ara que eren uns màrtirs, fer les maletes i anar-se’n seria la pitjor ofensa, una traïció, una negació del sacrifici que els seus fills havien fet. «Com pots pensar això?», va poder sentir la Laila que deia la mammy. «La seva mort no significa res per a tu, cosí? L’únic consol que trobo és que trepitjo la mateixa terra que ells van regar amb la seva sang. No. Mai».

I el babi mai no marxaria sense ella, la Laila ho sabia, tot i que la mammy ja no era una dona, per ell, ara que era una mare per la Laila. Per la mammy, descartaria aquest somni de la mateixa manera que s’espolsava la farina de l’abric quan tornava a casa de la feina. I, per tant, es quedarien. Es quedarien fins que la guerra s’acabés. I es quedarien per qualsevol cosa que passés després de guerra.

La Laila recordava una vegada que la mammy havia dit al babi que s’havia casat amb un home sense conviccions. La mammy no ho entenia. No entenia que si s’emmirallava i mirava enrere, trobaria la convicció indefectible de la seva vida.

* * *

Més tard, després d’haver menjat ous bullits i patates amb pa per dinar, en Tariq feia la migdiada sota un arbre a la riba d’un rierol que clapotejava. Dormia amb l’abric polidament plegat que li feia de coixí i les mans creuades al pit. El conductor del taxi va anar al poble a comprar ametlles. El babi seia al peu d’una acàcia de tronc gruixut llegint un llibre enquadernat en rústica. La Laila sabia quin llibre era; l’hi havia llegit una vegada. Parlava d’un vell pescador anomenat Santiago que agafava un peix enorme. Però de tornada cap al port, el peix desapareixia; els taurons l’havien fet miques.

La Laila seia a la vora del rierol, amb els peus dins l’aigua fresca. Més amunt, els mosquits brunzien i les llavors de magnòlia ballaven. Una libèl·lula brunzia prop seu. La Laila mirava com les ales, espurnejants per la llum del sol, la duien d’un bri d’herba a un altre. Tenien reflexos platejats, després verds, després taronges. A l’altra banda del corrent, un grup de nois hazares triaven fems de vaca assecats i els posaven en sacs de xarpellera que es lligaven a l’esquena. En algun lloc bramava un ase. Un generador petardejava.

La Laila va tornar a pensar en el petit somni del babi. En algun lloc prop del mar.

Hi havia una cosa que no havia dit al babi damunt del buda: que la feia molt feliç que no se’n poguessin anar. Enyoraria la Giti i la seva cara seriosa, sí, i també la Hasina, amb aquella rialla perversa i les seves pallassades temeràries. Però, per damunt de tot, la Laila recordava la pesadesa ineludible d’aquelles quatre setmanes sense en Tariq, quan se n’havia anat a Ghazni. Recordava massa bé com havia resistit el temps sense ell, com s’havia arrossegat, sentint-se retinguda, desaquilibrada. Com podria afrontar la seva absència permanentment?

Potser era absurd voler ser prop d’una persona en aquelles condicions tan adverses, allà, en un país on les bales havien abatut els seus propis germans. Però només calia que la Laila recordés en Tariq anant cap a en Khadim amb la cama enlaire. Llavors, no hi havia res al món que li semblés més sensat.

* * *

Sis mesos més tard, l’abril del 1988, el babi va arribar a casa amb grans notícies.

—Han signat un tractat! —va dir—. A Ginebra. És oficial, marxen! D’aquí a nou mesos, no hi haurà més soviètics a l’Afganistan!

La mammy es va incorporar al llit. Es va arronsar d’espatlles.

—Però el règim comunista continua —va dir—. En Najibullah és el president titella dels soviètics. No se’n va enlloc. No, la guerra continua, aquest no és el final.

—En Najibullah no durarà gens —va dir el babi.

—Marxen, mammy! De fet, estan marxant!

—Vosaltres dos, si voleu, celebreu-ho. Però jo no descansaré fins que els mujahidins no facin una desfilada victoriosa just aquí, a Kabul.

Es va tornar a ajeure i va estirar la manta cap amunt.