143

La Carolina es va despertar tan plàcidament que, per un moment, pensà que la batalla havia sigut un malson i que el dia només era un dia més d’un estiu calorós: un dia qualsevol per viure, treballar, cosir i riure; per somiar.

Es va passar una mà pel pit humit i va fer espetegar la llengua per treure’s el mal gust de la boca: encara li feia pudor de foc, de convent cremat, de bogeria i de passió. Pensà que havia d’anar a veure la Leo; pensà en la realitat del nou dia.

Llavors es va adonar que estava sola, sense la Isabel al seu costat. I alguna cosa li deia que no havia pas matinat.

—Tant hi fa —sospirà.

De tota manera, es va llevar per anar a buscar la seva germana. Sortí de l’habitació amb el cap espès, i en fer el primer pas va sentir la remor a la cuina. S’hi va dirigir pensant-se que hi trobaria la seva mare o la mateixa Isabel.

Va veure en Ventura, amb el tors nu, d’esquena, provant de rentar-se una ferida al costat esquerre, per on rajava la sang.

—Oh, Déu meu! —se li escapà un gemec.

En Ventura es va girar cap a ella. Tota la seva feminitat es desbordà. No va arribar a abraçar-lo, a sentir-lo. S’aturà sense saber què fer, perduda en els seus ulls, tremolant, ofegant cada sentiment per no delatar-se.

—No és res, tranquil·la —va dir ell.

—Com, que no és res? Per l’amor de Déu…

Va saber reaccionar: li agafà el mocador humit amb què provava de rentar-se i el mullà amb l’aigua de la tina; en Ventura va serrar les dents.

—És fondo… —insistí la Carolina.

—Es curarà amb una bena.

—Hauries d’anar a l’hospital…

—Amb una ferida de bala? No siguis ximpleta: què els diré?

—Per què ets tan tossut?

—He matat dos homes…

La Carolina vacil·là només una fracció de segon. Continuà rentant-li la ferida. Després hi aplicà unes gotes d’aigua oxigenada. En Ventura va serrar els punys i va fer un lleu gest de dolor. No tenia cap bena, o sigui que anà a la seva habitació a buscar-hi una mica de roba blanca i unes tires per lligar-l’hi al voltant de la cintura. Ell continuava immòbil, quan va tornar. No li va voler mirar els ulls: no podia.

—No vols saber a qui he matat?

—No.

—S’ho mereixien —va fer un gest indiferent—, però quan fugia pot ser que m’hagi vist algú.

—Què faràs?

—Encara em queda una cosa pendent.

El va haver de mirar als ulls sense acabar d’embenar-lo; s’empassà saliva: ni tan sols sabia per què l’estimava. L’únic que sentia era aquella força gairebé animal, desesperada. Alçà una mà i li acaronà la galta aspra per la barba de dos dies. Va ser més que un contacte: una porta per on s’ensorrà.

En Ventura ho va saber.

—Perdona —li va dir.

—Per què?

—Ja ho saps.

La mà li arribà al front, li apartà els cabells esbullats, baixà altre cop fins al rostre fregant-li els llavis i es recolzà al seu pit pelut. No feia falta gran cosa més.

—Te n’aniràs, oi?

—Sí —va reconèixer en Ventura.

—Deixa’m venir amb tu.

—No pot ser.

—Per què?

—Perquè t’estimo, i no seria bo per a tu.

—Sisplau…

La Carolina procurà no plorar, però aquest cop fracassà: l’hi havia demanat. Ja sabia la resposta, però tot i així l’hi havia demanat, cedint davant el seu últim impuls. Vacil·là perduda en una espiral contradictòria, i hi va naufragar.

Llavors, sí: en Ventura l’abraçà, i ella es va desfer en aquell contacte que tenia tot el gust d’un comiat.