86

En Mariano Galve estava de mal humor. L’hi va demostrar en cridar-lo i adreçar-li una petita andanada de nervis a flor de pell.

—A fora demanen per tu. No t’entretinguis, que anem endarrerits!, eh?

L’Albert xiulà fluixet.

—Jo, de tu, no ho empitjoraria.

L’Esteve es va netejar les mans i no contestà. L’Albert Parellada tenia la mateixa edat que ell, i s’estava convertint en el seu millor amic. Eren dos quarts i cinc de la tarda segons el rellotge de la impremta, que sempre anava una mica avançat. No va poder ni preguntar a l’amo de qui es tractava, perquè el deixà amb la paraula a la boca mentre tornava al seu despatx, entre la maquinària i l’entrada. Va caminar fins a la porta que donava al carrer del Carme i en obrir-la va veure la Isabel i la Josefina, quietes a la vorera.

Precisament s’alarmà en veure-hi la seva cunyada.

—Josefina!

—Esteve!

Se li va abraçar, o més aviat se li tirà al damunt, i va esclafir a plorar.

—Ha vingut a casa —li va dir la Isabel—. No sabia on treballaves i l’he acompanyat…

—Què passa? —ell s’alarmà encara més.

Li va costar entendre-la. Primer gemegà alguna cosa; després va pronunciar el nom:

—… en Joan…

L’Esteve tancà els ulls.

—Va, calma’t o no hi podré fer res. I ni tan sols tinc ni un minut lliure per anar enlloc. Avui hi ha molta feina i el senyor Galve… L’han mobilitzat?

—Se l’emporten d’aquí a cinc dies: el divuit! —va poder expulsar la Josefina—. Tot ha anat tan ràpid…! Ni tan sols…! Esteve, oh, Esteve! Per l’amor de Déu…!

Recuperà les imatges del dia abans al port: l’embarcament de les primeres tropes al Montevideo i al Buenos Aires, les dames dels escapularis, la multitud impàvida i rabiosa, les mares i les esposes plorant, els fills atònits… I mentre la seva cunyada parlava, també sentia totes aquelles veus que l’havien envoltat, com un cor de laments que feia tuf de mort.

—No sabem què fer, Esteve! Ens quedem soles: la teva mare, els meus fills i jo! Soles i sense diners! I es morirà, ja ho sé! Es morirà per res, i lluny de tots nosaltres!

Va arribar a fregar la histèria. L’Esteve no l’hi consentí —la gent que passava pel carrer els observava amb ull crític—: la va agafar pels braços i la sacsejà una mica, just el que era necessari, prou perquè reaccionés, un cop superada l’emoció inicial. La Isabel també la va envoltar amb un braç càlid.

A la Josefina, les cames l’aguantaven amb penes i treballs.

La imatge de la por.

—Aniré a veure en Ventura —va dir l’Esteve—. Ho hauríem d’haver fet abans, però…, potser encara hi serem a temps…