7

Tenien tots els diaris i totes les gasetilles dels dos o tres últims dies damunt la taula, i saltaven de l’un a l’altre amb certa pressa, moguts per l’orgull, sacsejats per la sorpresa. Era la primera vegada que veien el nom d’un d’ells imprès. I no era en una esquela. Ben al contrari, els termes no podien ser més elogiosos: paraules com «heroïcitat» o «amor» s’hi repetien constantment.

En Tomàs Vidal s’escurà la gola abans de continuar.

—Aquest és de La Vanguardia i el firmen amb el pseudònim de «Fidelio».

—Què és un pseudònim, pare? —preguntà l’Araceli.

—Algú que no vol donar el seu nom de debò.

—I per què ho hauria de fer? —La pregunta va quedar en suspens: ningú no la va contestar—. Segueixi, segueixi —va indicar la jove.

—Em salto el relat dels fets —el cap de família ho va llegir per sobre fins que arribà a un dels punts que li semblà oportú de citar—: «Els abnegats altruistes, els exemplars mascles que es disposen a patir un martiri cruent per fer un bé al proïsme, obliguen el doctor a fer una selecció final per triar els més robustos, els d’edat més adient. Són el senyor Claudi Güell López, de 25 anys, solter; el senyor Santiago Güell López, de 21 anys, solter; mossèn Gaspar Vilarrubias, prevere, de 38 anys d’edat; el senyor Ramon Pons i Torné, de 30 anys, casat, untador de màquines; el senyor Pau Pascual i Castañeda, de 27 anys, pagès ocupat en les feines dels horts de la colònia; el senyor Antoni Sànchez i Santacana, de 19 anys, solter, peó; el senyor Tomàs Guillot i Amat, de 27 anys, tintorer, casat; el senyor Cristòfol Artigas i Brunet, de 35 anys, ajudant de maquinista, casat; el senyor Alfons Estillés i Martí, de 36 anys, tintorer, casat; el senyor Esteve Vidal i Miralles, de 19 anys, tintorer, solter; i el senyor Miquel Morera i Farré, de 18 anys, solter, tintorer». —I va seguir exclamant amb vehemència—: «Quan els pensen donar la Creu de Beneficència? On trobaran un acte més bell d’abnegació, d’amor al proïsme, d’amor que uneix en una mateixa abraçada el magnat, el prevere i l’obrer? L’operació quirúrgica s’ha dut a terme amb èxit. Els doctors Cardenal, Girona i Trius, Güerri i Moya procedeixen a arrencar la pell dels qui cedeixen el seu cos a l’escalpel. Tal vegada una llàgrima, produïda pel dolor físic, se’ls escapa dels ulls, però dels llavis, ni una queixa! He volgut, tot i contrariant la voluntat d’aquests homes de cor, contribuir a fer públic un exemple tan bonic. En aquesta capital, massa sovint hem llegit notícies de mítings on, a despit de tots els respectes humans, s’ha predicat la venjança, l’odi de classes, l’afalac a la cobdícia de tot el que és material, efímer: s’han enaltit els mitjans violents, s’ha consagrat la usurpació; no pas el sacrifici, ni tan sols la temprança. Per què no hauríem d’escoltar ara els qui ens ensenyen l’amor amb l’exemple?».

En Tomàs Vidal va parar de llegir i alçà els ulls. L’Agustina plorava en silenci, empassant-se l’orgull matern. L’Araceli, que li agafava les espatlles, també tenia els ulls humits. L’Esteve, com si allò no fes amb ell, els havia fixat en la taula i no semblava ni que parpellegés. En Ventura era el que estava més seriós.

—Las Noticias parlen de «lloable abnegació» —en Tomàs Vidal va remenar aquelles pàgines escrites—; La Tribuna diu que va ser «un acte de caritat suprema i gran altruisme»; El Diluvio assegura que «amb trets d’aquesta índole es fondrien classes que avui es troben molt distanciades»; La Veu de Catalunya comenta que «un cop acabat l’empelt de pell entre les cames de Josep Campderrós, tots els donants volien saber quin era el seu tros»; el Diario de Barcelona, La Tralla, El Correo Catalán, El Poble Català, El Patufet, Cu-cut!, La Renaixensa… Surt a tots: és extraordinari.

—I convenient —va dir en Ventura, que parlava per primer cop.

—Què vols dir? —va voler saber el seu pare.

—Que també compta el que no s’hi diu, o el que s’hi diu malament, o el que s’hi tergiversa.

—Expliquen la veritat —l’home assenyalà els diaris—: mai havia passat res de semblant!

—I no li sembla curiós, que a tots aquests diaris l’edat d’en Pepet oscil·li entre els tretze i els catorze anys?

—Deu ser un error. Al teu germà n’hi fan dinou i encara no els havia fet, i em penso que en Ramon Pons en té un o dos més.

—I no pot ser que no convingui dir que tenia onze anys? —manifestà en Ventura—. Tothom sap que a les fàbriques hi ha nens, i ningú fa ni diu res: és normal, encara que diguin que no fan feines perilloses. Però veure-ho escrit és una altra cosa. I no és l’única mentida. Ha llegit La Tribuna, pare? —buscà el diari i el va llegir en veu alta—: «A un noi de catorze anys, fill d’un dels obrers de la fàbrica, que era a la secció destinada a tintoreria, se li va acudir, i encara es desconeix el perquè, enfilar-se al caire d’un dels aljubs per agafar una corretja» —va deixar el diari i s’adreçà altre cop a tots amb un somriure de burla i menyspreu als llavis—. Sembla com si en Pepet no treballés al tint, com si tot es reduís a una entremaliadura. I per què no ha llegit aquell tros de La Vanguardia on diu que els primers que van voler donar pell van ser els germans Güell, i que llavors els obrers, impressionats, s’hi van voler sumar en veure l’esforçat gest dels seus amos?

—Cada diari dóna la notícia com li sembla, segons el seu criteri. I l’important no és qui va fer el primer pas, o l’edat que li vulguin posar a en Pepet; l’important és el que ha passat: que no ho entens?

—No, pare: no ho entenc —el rostre d’en Ventura era una màscara—. Volen convertir això en una bassa d’oli on nedarem tots plegats, ells i nosaltres. I no dic que els Güell actuessin així per interès: hi van ser; ho respecto. Però el comentari d’El Diluvio… Hi ha algú que es cregui que les classes es poden fondre? El que no es guanyi amb la força o amb els diners…

—Ventura! —El cop de puny patern va fer bellugar la taula: l’Esteve alçà els ulls; les dues dones es van sobresaltar. En Ventura s’ho esperava: no va fer ni va dir res més—. Ets un cínic —sospirà en Tomàs Vidal.

—Abans ens arrencaven la pell a tires en sentit figurat —s’aixecà, a punt per marxar—. Ara ho fan de debò, encara que sigui per ajudar un dels nostres: jo no en diria cinisme, pare, sinó la justa proporció de la realitat.

—Si no canvies…

—Tindré problemes, pare? Miri, l’Esteve va fer el que havia de fer: ell sí, que és un heroi. Però ells també faran el que hagin de fer: és a dir, el que han fet sempre i el que s’espera que facin. Es pensa que aquests diaris haurien parlat del tema si no fos perquè un mossèn i dos amos «van ser els primers» de voler que els arrenquessin la pell? —ho va dir amb sorna, i els abastà a tots amb l’última mirada—. La notícia ha sigut aquesta, no pas que vuit obrers hagin actuat en solidaritat amb un altre. Però aquests dos trossets de pell no en faran pas un burgès, d’en Pepet, ho sap, pare? Tornarà a la fàbrica i ja està. Almenys espero que ell —assenyalà l’Esteve— tregui profit de tot plegat —en última instància va mirar els diaris.

—Per l’amor de Déu, fill: què et passa?

Tots van notar el dolor que li ensorrava la moral. Per una vegada, l’Agustina no hi intervenia: era cosa d’ells dos. A falta d’en Joan, casat i amb responsabilitats pròpies, ara en Ventura era el gran.

—Ja l’hi diré quan ho sàpiga, pare —va ser sincer.

—Espero que sigui aviat: ja tens vint-i-tres anys.

L’últim intercanvi de mirades va ser definitiu.

En Ventura se n’anà en silenci, i els va deixar amb l’esvalot escrit de tots aquells diaris.