74

—Mossèn Vilarrubias!

El capellà s’aturà en sentir el seu nom. L’Esteve sortia per la porta de casa del seu germà Joan, a la colònia. Un gran somriure li va eixamplar el rostre.

—Esteve!

El noi li agafà la mà i es va inclinar per besar-l’hi; després d’això, el sacerdot l’abraçà: hi havia molta alegria, al seu rostre.

—Com et va, per Barcelona?

—Bé, molt bé: encara treballo a la impremta Galve, i visc al pis del meu germà Ventura. No em puc queixar.

—De fet, ja ho sabia per la teva mare. Tens un aspecte magnífic. De visita?

—Em casaré la primavera que ve, pare —li anuncià orgullós—. O potser ho avancem a Nadal; no ho sé. L’hi hem vingut a dir a la meva mare.

—Esteve, fill! —va fer uns ulls com unes taronges—. Que Déu et beneeixi!

—Que vol conèixer la Isabel? Vingui, que l’hi presentaré! —va fer el gest de dur-lo arrossegant fins a la casa.

—Que hi sereu tot el dia? —l’aturà el capellà.

—Sí.

—Llavors ja passaré després, ara m’esperen i no vull fer tard. Et sembla bé?

—Com vostè digui, mossèn. Però no se’n descuidi!

—Que m’he descuidat mai de res, bergant?

El capellà de la colònia va reprendre el seu camí, i l’Esteve tornà a casa. La Josefina tenia un peu de la seva mare a la falda: li aplicava un callicida anomenat Lluch. La Isabel mirava l’operació atenta.

—Aquestes durícies i el coi d’ulls de poll…, em maten, filla! —sospirava la viuda d’en Tomàs Vidal—. Què t’ha dit, el mossèn?

—Després vindrà a conèixer la Isabel.

—Encara diu que us donaran una medalla, i que allò vostre es mereixerà una recompensa més gran —la dona va fer un gest de dolor quan la seva jove li tocà un punt delicat—. Jo em penso que ja no se’n recorda ningú, d’allò: han passat més de quatre anys.

—Estiguis quieta —la va renyar la Josefina.

—Vine, Esteve: seu al meu costat —li ordenà la seva mare.

La va obeir. Els arribaven les veus d’en Jordi, la Neus i la Carme, amb els seus crits infantils i els seus jocs. L’Agustina agafà les mans de l’Esteve entre les seves. La notícia del casament havia sigut la primera, tot just arribar: les llàgrimes ja se li havien assecat.

—Com està, en Ventura?

—Què li puc dir, mare? Jo el veig bé: treballa, és feliç… Què més es pot demanar?

—És feliç?

—A la seva manera, sí. Ja sap que no parla mai gaire, i menys d’ell mateix.

—Però encara viu amb aquella dona gran?

—Sí, mare.

—Déu meu… —sospirà retuda—. En Joan diu que l’home que viu d’una dona…

—Mare —la tallà l’Esteve—, en Ventura treballa: viu amb ella, no pas d’ella. En Joan ho veu tot amb mal ull, i més si ve d’ell…

—Digue-ho com vulguis, però és el que és —apuntà la Josefina amb la intenció de defensar el seu home.

—No fa mal a ningú, al contrari, ajuda a tothom qui treballa allà: els ha millorat les condicions de treball, els ha apujat els salaris… Aquí tampoc en feu fàstics, dels seus diners.

—Si és per això… —la Josefina s’encarcarà, com si estigués a punt d’aixecar-se per torna’ls-hi.

—No, valga’m Déu, no! —ell va crispar les faccions i enretirà les mans de l’empara de les de la seva mare—. En Ventura sempre us ho ha donat tot, tot! Necessiteu els diners, i és just que us els doni, com us els donaria jo si pogués o els donaria en Joan si en tingués: som una família!

—I a cada família hi ha una ovella negra, és clar —la Josefina deixà el peu de la seva sogra a terra i li va agafar l’altre.

—Ets injusta, saps? —manifestà l’Esteve disgustat.

—Potser sí —els ulls de la seva cunyada es van omplir de llàgrimes.

—Va, no tornis a plorar… —la va voler animar l’Agustina—. Ja ho veuràs, com no hi ha guerra…

Ho va dir sense convenciment, tan desfeta com la dona del seu fill gran. La Isabel allargà una mà per acariciar l’espatlla de la seva futura sogra i donar-li una mostra d’afecte i escalf. Les notícies provinents del Rif no eren pas encoratjadores: els rifenys, amb Muhammad al-Mizian al capdavant, estaven atacant els treballadors del ferrocarril. Quedaven poques esperances: cada cop se sentia a dir amb més insistència que enviarien les tropes reservistes al Marroc.

En Joan.

—No és només la guerra —la seva mare s’enfonsà una mica més, rivalitzant amb la Josefina—: també hi ha l’Araceli.

—Què li passa? —s’alarmà l’Esteve.

—Quant fa, que no la veus?

—Dos mesos, potser tres… Per què?

—S’està ensorrant —ara era la Josefina, qui parlava, pugnant per recuperar-se—. Tenir fills ja s’ha convertit en una obsessió. En Vicenç també està preocupat per ella: li fa por que es posi malalta, o que es torni boja.

—No ho sabia —es va entristir l’Esteve.

—Primer el teu pare, ara en Joan si se n’ha d’anar, en Ventura, l’Araceli… —la viuda d’en Tomàs Vidal s’enfonsà, i van reaparèixer les llàgrimes, diferents de les primeres: llàgrimes de dolor i por, de soledat i depressió—. Que Déu em perdoni, però…, si existeix, deu fer molt temps que mira cap a una altra banda.

Ningú va rebatre les seves paraules: la Josefina continuava aplicant-li el callicida; la Isabel encara tenia la mà a la seva espatlla; l’Esteve, la mirada perduda a l’altra banda de la finestra, en direcció a la colònia i la fàbrica dels Güell; els crits animats d’en Jordi, la Neus i la Carme semblava que sorgissin d’una altra dimensió, innocent i pura, tan allunyada d’ells com n’estava la pau de l’esperit de la seva mare.