100

La Carolina estava atordida.

Es va posar una mà al front, al lloc per on havia impactat contra el caire de la vorera en caure a terra. Ja no en rajava sang: hi tenia un petit hematoma i una crosta seca. El pitjor era el dolor, com si una barra de ferro li travessés el cervell de banda a banda.

Recordava vagament un policia a cavall, disposat a deixar que els cascos de l’animal s’abatessin damunt seu; i recordava vagament un home saltant damunt d’ell i fent-lo caure a terra. Després…

Havia agafat un pal per descarregar-lo una, dues, tres vegades damunt el policia?

O ho havia somiat?

Ara, per aquella zona hi regnava una estranya calma. Les persones amb qui s’encreuava anaven d’una banda a l’altra amb pressa; ningú anava a poc a poc o passejant. Lluny, de manera esporàdica, alguns trets trencaven l’aire intermitentment.

Va buscar una orientació.

Però no tenia ganes d’anar a casa.

Volia…

Es va posar una mà al cap i va seure a la vorera per vèncer el mareig. Quan tancà els ulls, va recolzar el cap entre totes dues mans, plegada sobre ella mateixa. L’arcada que li va sorgir del pit, la va poder vèncer fent servir tota la calma que va trobar i respirant fondo. No s’adonà del temps que passava ni que algú apareixia al seu costat fins que li va sentir la veu.

—Que et trobes bé?

Era una dona de la seva edat si fa o no fa, però no tan agraciada: tenia el cos robust, la cara rodona i vermellosa, les mans grosses i poderoses. Duia un davantal damunt la brusa i la faldilla.

—Sí —va mentir.

—Visc allà —assenyalà una casa de tres plantes sense cap relleu que la fes destacar—. T’hauries de rentar aquesta ferida…

La Carolina va mirar la mà que li allargava.

Una mà amiga enmig de la tempesta.

S’incorporà, va vèncer una segona arcada i l’acompanyà, cada cop més atordida, com si de sobte flotés en uns llimbs estranys dels quals no es podia escapar.