16

L’últim dels seus crits conjunts, que fluïen trencats i forts de la mateixa convulsió, ja feia uns segons que s’havia mort amb la ranera final. En quedava el ressò, la respiració agitada, el batec del pols descompassat i caòtic per damunt d’aquella falsa calma. Ella encara tenia les dues mans obertes a l’esquena d’ell, com si el volgués retenir buscant una prolongació del plaer. Ja no era una carícia, sinó una possessió.

Quan en Ventura la va mirar, desplaçant lleugerament el cap del punt on el recolzava, topà amb uns ulls ben oberts i plens d’interrogants.

Era guapa, ara se n’adonava; guapa i exuberant. Una femella autèntica, rotunda, de braços ferms, cuixes dures, pit alt, llavis generosos i cos en plenitud. Amb els cabells escampats per damunt del coixí, trencades les distàncies, ja sense pintura de guerra, totes les dimensions de la feminitat en rajaven a borbolls en aquella marea de reptes. Tenia els ulls de cafè amb llet. I feia olor de sexe. Una olor acusada que tenia a veure amb tota aquella suor, amb el gust de la saliva, l’aroma de l’alè i el perfum del començament, cada cop més diluït en nom del que els acabava de sobreprendre.

I encara li va agradar més ara que quan havia arribat. Llavors només era una aparició en la penombra. Ara li feia l’efecte d’una dona satisfeta.

Una puta satisfeta.

Fins la veu, li sonava submisa.

—Com et dius?

—Ventura.

Li passà la mà per la nuca. Semblava que el volgués atreure per tornar a besar-lo, però s’acontentà d’atrapar-li els cabells. Amb prou feines els separaven uns centímetres, i la proximitat mantenia el to eròtic del que acabaven de culminar. Ella recordava la seva voracitat, gairebé desesperada. Ell encara la sentia, humida i apassionada.

Devia ranejar amb la trentena, o potser no tenia edat.

Perquè les dones absolutes no tenien cap edat.

—D’on ets?

—De per aquí.

—Això ja és molt.

—Què mires?

—Res, maco —el reconfortà amb un somriure cansat.

En Ventura la va descavalcar, però no es va deixar caure cap a un costat, amb pesantor; ben al contrari, es recolzà amb les mans per no aixafar-la i passà la cama esquerra per damunt del cos d’ella fins a alliberar-la del seu contacte. La mateixa suor que abans, en la fúria de l’acte, produïa estranyes sonoritats als seus cossos. Més enllà de la finestra oberta es veia un trosset del cel de Barcelona, i en algun lloc, ni lluny ni a prop, algú cantava.

En Ventura es va quedar de panxa enlaire i va veure els àngels que poblaven el sostre. Li va semblar una ironia, tot i que ningú podia estar més a prop del cel. Tot seguit s’incorporà ella, recolzant-se per veure’l millor. Amb la mà lliure li acaronà el pit, cap amunt, cap als costats, cap avall, deliberadament, a poc a poc, fins a aturar-se al sexe, ara en retrocés. En va fregar l’extrem superior, sensible com un nervi al descobert, hi va fer lliscar el tou del dit petit al llarg i acabà als testicles, que agafà amb el palmell de la mà.

Quan va acostar el cap al d’ell i el besà, en Ventura va alçar les comissures dels llavis.

—No tinc més diners —va dir.

—A tu no et cal pagar, rei —replicà ella—. Què hi fas, aquí?

—Sempre s’acaba pagant.

La dona enarcà una cella.

—Ets massa jove, per ser un filòsof, i també perquè t’hagin fet mal.

—Mira-t’ho així. Millor pagar un cop que tota la vida.

La mà continuava al seu sexe. La carícia era més aviat una manera de retenir-lo. La mirada d’ella es va fer líquida i dolça, amant i materna. Va anar amunt i avall i el besà per segon cop, entreobrint els llavis, dient-li més del que podia expressar amb paraules.

—Tens nòvia? —xiuxiuejà sense deixar estar el petó.

—No.

—És clar.

—És clar?

—Ets massa guapo.

L’apartà per observar-la millor. Topà amb la seva sinceritat. La mateixa sinceritat amb què feia uns minuts havia cridat en sentir l’orgasme, sense fingir.

—Com et dius, tu?

—Montse.

—Vull dir…

—Montse —va repetir ella. I va afegir—: Vull que sàpigues que m’ho he passat molt bé.

—Jo també.

—Tornaràs?

Alguna cosa li deia que sí. I l’hi va dir a la Montse:

—Sí, que tornaré.

No va fer falta res més. La mà va pujar i baixar, pujar i baixar. En Ventura tancà els ulls i es deixà acariciar, i besar i llepar.

Ella era una dona per a tots els sentits, o sigui que es va relaxar i rendir perquè el sadollés altre cop, més en pau del que recordava haver estat les últimes setmanes i els últims mesos.