112

L’Esteve obrí els ulls i per espai d’uns segons no va recordar res: què hi feia vestit al llit, on era, per què ja era de dia i no estava treballant. La realitat se li va aparèixer de cop, formant una onada brusca que s’escampà damunt seu. Llavors s’incorporà i va sortir de l’habitació.

La primera persona amb qui va topar va ser la senyora Mercè.

—Bon dia, fill —sospirà amb dolor.

—On és la Isabel?

—A casa de la meva germana, encara no es troba bé.

—I la Carolina?

La dona abaixà els ulls cap a terra. Va moure el cap a banda i banda un parell de cops. L’Esteve s’hi acostà per abraçar-la.

—No li ha passat res, segur, ja ho veurà.

—Mai havia passat una nit fora de casa —va gemegar ella.

—Això és excepcional: sense tramvies, amb la gent pel carrer…

—El senyor Valdemar ja ha anat a preguntar a l’Hospital del Mar, i al Clínic, però no n’hi ha notícies.

—Ho veu?

—Sort que tu ets aquí, fill —li acaronà la galta amb amor—. Què faràs, ara?

—No ho sé —va reconèixer ell—. Primer de tot, veure com estan les coses.

—Em penso que està tot igual que ahir: el marit i el fill de la senyora Feliciana han anat a la feina, però les portes estaven tancades. Diuen que al mercat hi ha parades obertes, però amb els preus més cars i poc de tot.

La deixà al menjador després de fer-li un petó al front. Sortia del pis per anar al de la senyora Justina a trobar-se amb la Isabel quan el va sorprendre la presència de l’Albert al replà. Això el va fer canviar d’idea, per si les notícies eren dolentes.

—Anem a baix —estirà el seu amic, no pas sense agafar abans l’escopeta que havia deixat al rebedor la nit passada.

No van parlar fins a arribar al portal, abans de sortir al carrer.

—M’estranyava que no baixessis, tan tard.

—No m’ha despertat ningú i dormia com un tronc —es justificà l’Esteve—. Com estan, les coses?

—Confuses —l’Albert va fer un gest explícit—. Pertot arreu hi ha guàrdies civils i guàrdies de seguretat patrullant, i disparen de seguida que no els agrada alguna cosa. Els rumors són constants, però no hi ha diaris, i es diu que els punts neuràlgics de la ciutat han estat ocupats militarment: fa una estona que una columna d’infanteria ha recorregut la Rambla i el Paral·lel. La gent de les barricades no ha fet res, ni els soldats a ells. I saps una cosa?

—Què?

—Les que estan incitant més perquè segueixi la vaga i els homes tornin a sortir al carrer són les dones: pertot arreu se les sent cridar. Diuen que és ara o mai.

—La germana de la Isabel ha passat la nit a fora. Vés a saber què està fent…

—Ara hi ha certa calma, però encara fem barricades; per això et venia a buscar. Jo sóc en una aquí baix, just a l’entrada d’Avinyó, a la cantonada amb el carrer Ample.

L’Esteve va mirar cap amunt. Pensà en la Isabel.

—Llavors, d’acord: anem.

Van sortir al carrer junts.