122

En Ventura es va treure la jaqueta i la camisa així que va entrar a l’habitació. La Beatriu es deixà caure al llit i es va treure les sabates, però va ser incapaç de fer-ho amb la mà i les va fer caure empenyent-les cada una amb l’altre peu. Quedà estesa damunt el cobrellit mentre gemegava:

—Sisplau… Un massatge…

En Ventura s’hi acostà. L’agafà per les cames i la col·locà de manera perpendicular per poder fer el que li demanava. Li encantava, que li acariciés els peus, que l’hi fes massatges amb delicadesa; tant com que els hi petonegés i els hi llepés. Li va apujar la faldilla fins més amunt de les cuixes, li va treure les lligacames, les mitges fines, enrotllant-les cap avall, i li agafa totes dues extremitats.

Cremaven.

La nit era una benedicció, sense aquell sol sufocant que de dia els picava com si fossin dins d’una enclusa; però, de fet, l’ambient cremava tant com el sol: les últimes hores havien sigut intenses; les pitjors. Moure’s per Barcelona entre els vaguistes, els guàrdies, la por, els trets i tota aquella bogeria col·lectiva havia sigut un atzar continu: marrades, diners per franquejar-los el pas aquí i allà, cada cop més incendis en convents i esglésies tacant el cel… Es parlava de trenta o quaranta, amb dones i nens com a estendards de la destrucció; les mateixes dones que estaven fartes de passar privacions i veure com enviaven els seus a Melilla.

Li va pressionar la planta del peu esquerre, li va moure els dits, hi va fer lliscar les mans amunt i avall amb força i delicadesa.

—Així, així…

Van ser uns minuts de silenci, mentre es concentrava en el que feia i admirava les cames nues, la frontera invisible del sexe, la font de plaer que, de sobte, es revelava irremissiblement, encara que continués tenint tants dubtes al cap com al cor.

—Això matarà la meva germana —va dir la Beatriu.

En Faustí era fill únic; es referia a això. Els seus pares eren a prop, a Montserrat, passant uns dies de descans. El missatger segurament ja devia ser allà amb la notícia; ells arribarien l’endemà, i el drama s’estendria per la casa.

—Estàs bé?

—No ho sé —va reconèixer—: me n’hauria de sentir culpable…

Havia sigut dur, buscar-lo al dipòsit, reconeixe’l entre d’altres, lluitar contra l’administració per evitar la propagació de la notícia als diaris, sobretot pel que feia al lloc on l’havien trobat mort. I també havia sigut dur demanar un enterrament, discret o no. Els havien recordat que estaven cremant esglésies, que no hi havia capellans, que res no funcionava i que els enterraments s’haurien d’esperar, malgrat que la calor ja hauria podrit els cossos. Ni tan sols els havien deixat quedar a vetllar el cadàver, malgrat la categoria social de la Beatriu: no hi havia lloc. Tot era una emergència, mentre es movien pel caos de la ciutat.

En Ventura també pensava en la Montse.

Sola i freda, sense ningú al seu costat.

—El teu nebot era idiota —va dir finalment—. Tu no has tingut la culpa de res.

—Tingues una mica de respecte, sisplau… —sospirà ella.

—Li vaig dir que no sortís, i que per descomptat no intentés passar-s’ho bé mentre tot Barcelona estava en peu de guerra: per decència; però em va respondre que era l’estiu, el temps de la diversió.

—Ventura: què hi feies, tu, en aquell lloc?

—Era a prop d’allà —va mentir—. Vaig sentir l’explosió i m’hi vaig acostar. En Faustí m’havia dit que hi pensava anar, i vaig suposar que podia estar ferit.

La Beatriu va estendre tots dos braços cap a ell.

—Vine —li demanà.

Va parar de fer-li el massatge als peus i s’estirà al seu costat.

—No, posa’t damunt meu: et vull sentir.

Va fer el que li deia, però no la va aixafar: es recolzà amb totes dues mans al llit, i ella les hi enfonsà a l’esquena per vence’l una mica més i poder-lo besar. En Ventura es pensava que insistiria sobre la seva presència pels volts del bordell.

S’equivocava.

—T’odio —xiuxiuejà la Beatriu mentre li feia petons curts i suaus als llavis.

—Per què?

—Perquè no t’entenc De vegades ets igual que una ombra: no demanes res. És…, com si et limitessis a esperar alguna cosa, i no sé què és; no, no ho sé… —el besà amb més intensitat, una, dues vegades, fins que ho va fer amb tota la seva essència de dona i un deix d’angoixa en aquella rendició desesperada.

Quan relaxà aquell últim indici de força, el va mirar i va dir allò:

—Ho podria vendre tot, podríem marxar lluny tots dos.

En Ventura conservà la lluïssor als ulls.

—On?

—A França, a Anglaterra, a Itàlia… Tant és.

—A Amèrica.

—A Amèrica?

—Algun dia hi aniré.

—Llavors a Amèrica; com més aviat millor.

Va ser estrany, sentir aquella tendresa, aquell desig d’abraçar-la i prou. Com un comiat prematur.

—No, Beatriu —aconseguí somriure de manera ben dolça.

—No?

—Tu pertanys a això.

—Jo no pertanyo a…!

Li va tapar els llavis amb una mà mentre s’aguantava amb l’altra, sempre damunt d’ella, cobrint-la com un mantell.

—Sí, que hi pertanys —li va dir amb un xiuxiueig—: és el teu món, i la teva vida. Quant et penses que trigaries a odiar-me o a odiar-te a tu mateixa per haver comès la bogeria més grossa de la teva vida?

—Ventura… —les dues llàgrimes li van lliscar per les comissures dels llavis.

Ara sí, les va besar: primer una, després l’altra, i en acabat l’abraçà.

—Per què no vols ningú al teu costat? —la va sentir sanglotar amb tanta densitat que el seu alè el va consumir.