103

Des de la finestra tancada, protegida pels cortinatges, la Beatriu va veure com la turba baixava pel carrer Aribau amb els seus crits i les seves consignes. Feia molta estona que la por havia desaparegut, en comprovar que el tancament de Manufactures Ferrer impedia que els vaguistes intentessin res contra l’edifici o la casa. Tot i així es mantenia el recel, la inquietud que algú, un vell ressentit, pogués buscar una venjança individual. Les revoltes solien encobrir aquesta mena de situacions. Ja s’havia donat en el passat, lluny d’Espanya, quan eren rics hisendats amb dominis en altres països; el seu avi i el seu pare explicaven històries.

Feia calor, però va tenir una esgarrifança de fred.

Primer en Faustí, imprudent i boig com sempre; després, en Ventura.

Era el dia menys idoni per estar sola.

—Maleït siga…

En Faustí no comptava; en Ventura, sí.

Abandonà la finestra mentre els homes i les dones del carrer s’allunyaven; no eren els primers, ni serien els últims. Arribava la foscor, la incertesa de l’endemà. Es va moure en la penombra fins a arribar a prop de la cuina, on en Ramon i l’Anna continuaven fidels als seus llocs. Tampoc podien anar enlloc més. Les seves mirades es van encreuar un instant sota el llum d’oli que els il·luminava en silenci.

—Que voldrà sopar, la senyora? —L’Anna trencà el silenci.

—No, gràcies.

Havia preguntat una dotzena de vegades a en Ramon què li havia dit exactament en Ventura en anar-se’n: s’ho sabia de memòria. No hi va insistir, tot i que semblava que el criat esperés pacientment que ho fes. En lloc d’això, s’apartà de la porta de la cuina i va tenir una segona esgarrifança de fred.

Llavors arrencà a córrer, escales amunt.

El pressentiment li va fer por, la va empènyer cap a un horitzó sense fi on es va perdre. Entrà a la seva habitació cada cop més espantada, com feia molt temps que no estava. Ara sí, que connectà la llum elèctrica, i es van il·luminar les bombetes del llum del sostre. No s’aturà fins a arribar a l’armari.

Només va vacil·lar un instant.

I obrí les dues portes que corresponien a la banda on en Ventura hi tenia la roba.

El vestit que duia la nit que havia arribat encara era al seu lloc.

Va sentir les seves paraules, pronunciades allà mateix: «El dia que me’n vagi, no m’enduré res més».

—On ets? —llançà una pregunta al buit.