50

Es pensava que seria més excitant.

Però de sobte no sentia res, tret de la por, la presència d’aquell nus a l’estómac i el núvol al cervell.

La bomba no era gaire grossa, més aviat tot al contrari: un cilindre de metall que contenia l’explosiu i el temporitzador. En Miquelet era l’encarregat de fabricar-les. Com sempre, demostrava la seva habilitat amb els components elèctrics, els cables i altres materials. Ara, l’Eusebi Mestres vigilava i ell debutava com a terrorista.

No volia matar ningú.

Només volar el maleït cafè, o almenys l’entrada, donar-los una lliçó a tots. Un cafè de senyorets. N’havien fet fora dos obrers la setmana abans. I ells, els rics, se’n reien. Els obrers estaven borratxos, és clar. Deien que els seus diners eren tan bons com els d’ells. Però els senyorets se’n van riure més i més. Els van dir llardosos. Els van dir escòria.

L’escòria en què les seves famílies, els seus pares i després ells mateixos fonamentaven i fonamentarien les seves riqueses, les grans fàbriques, les enormes oligarquies disposades a perpetuar-se per tota l’eternitat.

En Ventura alçà el cap. L’Eusebi, apostat a la cantonada, conservava la tensa calma. Eren les quatre de la matinada. Va deixar la bomba just a la base de la cortineta de ferro, entre aquesta i la fusta de la porta. Quan accionés el dispositiu, amb prou feines tindria uns segons per arrencar a córrer i allunyar-se.

Per alguna estranya raó pensà en tots ells: el seu pare, la seva mare, en Joan, la Josefina i els seus fills, l’Araceli, l’Esteve… Sobretot en el seu germà petit, l’heroi del fet de la pell.

—Déu meu!, què estàs fent? —es va dir.

Només vacil·là un cop: l’Eusebi li va fer un senyal, no pas d’alarma, sinó de pressa.

Es passà la mà esquerra pels ulls per eixugar-se la inesperada suor. La dreta va fregar el detonant.

—Ventura, va, maleït siga!

El cafè. La lliçó. Els senyorets. La seva ràbia tantes vegades continguda.

Per què no?

Com deia el senyor Valdemar:

—Si no s’actua, no es pot saber què passarà.

Accionà el detonador: un simple gest, gairebé sense esforç. Durant una fracció de segon va arribar a pensar que es moriria, que l’artefacte es disposava a explotar sense més ni més. Després s’aixecà, més feixugament del que mai s’hauria pensat. Quan corria li semblava que ho feia a poc a poc, com en un somni. Ho va fer cap a l’esquerra; l’Eusebi, cap a la dreta.

Guanyà uns metres: deu, quinze, vint.

Gairebé va arribar a pensar que la bomba no esclatava, que no ho havia fet bé i que era un fracàs com a revolucionari.

Després sonà el tro: rotund, fort. Una sacsejada seca i brutal enmig de la nit.

Després, el silenci.

No va parar de córrer, però en el fons, ja llavors, no sentia absolutament res.