61

—Estàs bé?

No ho estava pas. Sentia molta ira, però no l’hi va voler dir a la Isabel. La preocupació li brollava com un cabal plàcid pels ulls, els gestos, la tendresa amb què l’embolcallava a l’hora del crepuscle.

—Sí, és clar —va mentir.

Ella li passà una mà per la nuca.

—L’hauries mort?

El volia matar. En veure’l, desitjava fer-li el mateix que ell li havia fet a la Maria. Era la veritat, però…, com ho podia acceptar?

—No ho sé, he perdut el cap.

—Què t’ha dit, el teu germà?

—Que no sigui estúpid i aprengui a viure —deixà anar un esbufec de sarcasme i va repetir—: Que aprengui a viure!

—Què volia dir, amb això?

—Potser que he d’oblidar.

—I si té raó?

—Isabel!

—Si t’hi haguessis barallat… Només que l’haguessis ferit, t’haurien detingut, que no ho entens? I si ell t’arriba a fer mal… —s’esgarrifà.

L’Esteve abaixà el cap. Asseguts a la vorera, davant de casa, només eren dues ànimes aïllades. Les mirades que els queien al damunt lliscaven o rebotaven: no hi havia res més. La mà d’ella continuà acaronant-li la nuca, a poc a poc, de manera afectuosa i rítmica; un punt de connexió amb el cel.

—No l’entenc, el meu germà —sospirà l’Esteve—. De vegades em fa…

—Ja saps que la Carolina diu el mateix: que mai saps què pensa de debò. I aquesta ambigüitat fa mal, sobretot als qui l’estimeu.

S’acostava un carro tirat per una mula; l’Esteve no va esperar que arribés vora seu.

—Au, pugem a dalt —s’alçà i ajudà la Isabel a fer el mateix.

La noia va ser la primera d’enfilar l’escala, amb ell al darrere. En arribar al replà, no van saber què fer: una porta era la de l’Esteve; l’altra, la de la Isabel. Es van quedar quiets al mig, en terra de ningú, buscant-se els ulls en la penombra opaca d’aquell univers tancat i carregat d’olors enganxades a les parets.

—La meva mare, la meva germana i la meva tia són fora —va dir la Isabel.

Equivalia a dir que no hi havia ningú a cap dels dos pisos, llevat que el senyor Valdemar fos a la seva habitació.

La tenia tan a prop…, i no tan sols físicament.

Ella esperava en silenci.

—T’estimo molt —li confessà ell de cop, inesperadament.

—Jo també.

L’últim segon havia sigut molt llarg. Els següents ja no ho van ser: es van comprimir. L’Esteve la va atreure cap a ell, l’abraçà i la besà als llavis. La Isabel s’acotxà en aquella abraçada càlida i definitiva; s’hi va lliurar, convertida en una nina animada, feliç i capaç de tocar el cel amb les mans.

Perquè ja era dins d’ell.