24

Ja feia més d’un any del fet de la pell, i per a l’Esteve havia sigut el més curt de la seva vida, com si el temps, de cop, s’hagués convertit en un saltamartí que, d’un bot, acabés de devorar els últims dotze mesos en un tancar i obrir d’ulls: els herois de llavors tornaven a ser els obrers quotidians del present. Fins i tot en Pepet havia tornat enmig de l’aclamació popular i ara continuava treballant com un més, un cop restablert. Les seves cames mai no serien com abans, però tornaven a ser les d’un nen viu i fort. Tots li feien broma del fet que «portava una mica de cadascú al cos». Més d’un dels donants es vantava que el seu trosset de pell era el millor o el que havia arrelat més bé en aquelles nafres ja oblidades. En Pepet es passava el dia arromangant-se els pantalons per ensenyar amb orgull les seves cames noves a la curiositat aliena.

L’Esteve es va treure la gorra en obrir la porta de casa seva i, sense saber-ne la causa, pensà en la primavera, per la qual ja transitaven: la millor època de l’any; l’estació de la vida i de l’amor.

Li va marxar tot del cap, d’una revolada, en veure la reunió que hi havia al menjador de casa.

Els seus pares i els de la Maria, seriosos, tots asseguts, quiets, carregats de mirades tan dures i plenes de retrets que el primer en què pensà va ser una desgràcia; una fatalitat imprevista i descoratjadora. El silenci, més acusat per la seva presència, li va fer entendre que sí, que alguna en passava, i que d’alguna manera tenia a veure amb ell.

—Què…, passa? —vacil·là, amb la gorra encara a les mans.

—Seu —li va ordenar el seu pare amb gravetat.

L’obeí, per respecte, mentre la inquietud se li multiplicava per cent; per mil.

Encara els mirava a tots sense saber què fer ni què dir. Les dues dones feien la impressió d’haver plorat: els brillaven els ulls; als del seu pare hi havia un deix de tristesa; els del pare de la Maria, en canvi, destil·laven ira.

—Per què ens ho has fet, això? —tornà a parlar en Tomàs Vidal.

La incomprensió es va tornar estupor.

—Però…, què us he fet, jo?

La reacció del pare de la Maria va ser inusitada i ràpida; el tenia molt a prop, o sigui que no la va poder evitar: se’l trobà gairebé al damunt després que s’alcés furiosament de la cadira. I la bufetada va ser seca, dura.

Després es quedà dret, tremolant, mirant-lo cada cop amb més ràbia.

—Si tornes a tocar el meu fill, Serafí, et faig fora d’aquesta casa —el pare de l’Esteve, serè però amb determinació, va trencar la catarsi—. Ja t’he dit que complirà, i això va a missa.

—Confiàvem en tu! —en Serafí Clarà serrà els punys.

—Però es pot saber què passa? —reaccionà l’Esteve.

—Déu meu! —gemegà la senyora Eulàlia.

—Per què ens ho has fet, això? —va insistir el seu marit.

L’Esteve els va tornar les mirades. Un per un. S’aturà en la seva mare i arronsà el nas. Era l’única que encara no havia parlat.

—Mama?

—La Maria està embarassada —l’hi va dir amb calma.

En Tomàs Vidal agafà el seu amic pel braç. El va obligar a seure. L’Esteve assimilà la idea. Li va costar. El primer que va sentir va ser una ràbia semblant a la del pare de la seva amiga; quan va buscar la manera que no el traís, tancà els ulls i s’enfonsà a la cadira.

—Què ha dit, la Maria? —va poder articular.

—Res!, què vols que digui? —en Serafí Clarà mantenia la mateixa intensitat.

—Llavors deixeu-m’hi parlar.

—Per què?

—No diré res fins que no parli amb la Maria —va repetir.

—Ens has…, decebut tant… —la senyora Eulàlia es posà a plorar.

—No heu de parlar de res! Ja ho ha dit el teu pare! L’únic que has de fer és complir com un home!

L’Esteve va tancar els ulls. Ja no els volia ni els podia mirar. Sobretot a la seva mare. No sabia ben bé quant temps havia passat, així, amb el vertigen dels seus pensaments, amb el cor paralitzat, amb la sang circulant-li com un cavall desbocat per les venes, convertides de sobte en torrents tan càlids que semblaven rius de magma roent.

Un temps llarg; molt llarg.

Fins que va sentir la veu d’en Ventura.

—Digue’ls-ho, Esteve.

Va obrir els ulls i topà amb la seva figura: el seu germà estava recolzat al marc de la porta que comunicava la cuina amb el menjador, darrere dels quatre inquisidors; tenia els braços plegats al pit i aquella expressió tan peculiar, tan seva, equidistant entre la indiferència i el misteri. Els seus pares i els de la Maria van girar el cap per veure’l millor, però en Ventura ni els va mirar. Tenia els ulls clavats en el més petit dels fills de la família.

—Ventura… —xiuxiuejà sense gaire força l’Esteve.

—Digue’ls-ho.

—Tu no saps…

—T’he vist, o sigui que ho sé. I ells també ho sabran.

En Tomàs Vidal arronsà el nas. Passà d’en Ventura a l’Esteve.

—Què és, això que ens has de dir? —la seva veu va tronar, marcada encara per la duresa.

—Pare, res —va insistir ell.

—Què passa, aquí? —el cap de família s’aixecà.

L’Esteve clavà una última mirada de súplica en en Ventura. No li va fer efecte: el seu germà gran continuava recolzat al marc, amb l’expressió austera i la determinació fixa.

—No paguis mai els plats trencats dels altres —va dir en Ventura.

—Calla!

—El conec, en Miquelet —la veu d’en Ventura va ser com una fulla que tallés l’aire sòlid que ara els envoltava; com una gota d’ambre que atrapés un mosquit prehistòric—. I és dels que no compleixen, perquè no és ni la meitat d’home que tu.

—En Miquelet? —al pare de la Maria se li desencaixà la mandíbula.

—La seva filla l’ha prenyat ell, senyor Clarà —va acabar de proclamar l’aparició—; el que passa és que l’Esteve és massa bona persona, massa bon amic. I fins i tot seria capaç de suportar que una iniquitat així li caigués al damunt; oi que sí, germà?

L’Esteve no va respondre.

Tancà els punys, serrà les barres i es va esperar, mentre els quatre adults es començaven a arremolinar al menjador.