8

A la Fonda del Nen no hi havia tanta activitat com altres vegades. De fet només hi havia dues taules ocupades, al menjador: en una, dos viatjants; a l’altra, ell.

L’Araceli l’observà amb curiositat.

Devia tenir trenta anys, no pas més, ni tampoc menys. Era atractiu, amb el front ample, un bigoti frondós i una mirada sincera i oberta. Havia estat precisament aquesta mirada, despullada i directa quan s’havia fixat en ella al migdia, el que l’havia traït: la mirada de l’home davant la bellesa femenina; el desconcert; la sorpresa que et deixa glaçat i commocionat.

I no duia cap anell a la mà.

Es va sentir molt ximpleta, com una adolescent, tot i els seus vint-i-un anys.

—Qui és? —preguntà a l’amo de la fonda, en Josep Elias, l’home que tothom coneixia com «el Nen».

—És un muntador: s’estarà una setmana a la fàbrica. Per què?

—No l’havia vist mai.

—Segons el registre d’inscripció, és de Badalona.

—Ah…

El Nen va apuntar un somriure. A més de regentar la fonda, també era propietari de la tartana que transportava persones fins a l’estació de l’MZA a Cornellà, a banda de mercaderies com el cotó i el carbó. Semblava que l’home conegués bé la naturalesa humana.

—Ell també t’ha mirat uns quants cops, quan es pensa que estàs distreta.

L’Araceli es va posar vermella.

—Jo no li he dit res —es defensà a ultrança.

—Doncs ho hauries de fer —li va picar l’ullet.

La deixà sola, amb el plat de carn que li havia de dur immediatament. L’Araceli vacil·là, incòmoda. Al menjador el silenci no es trencava ni amb el soroll dels coberts o el mastegar suau dels comensals. De cop, el muntador tenia els ulls fixats en el plat buit de sopa.

Aixecà el cap, la va veure a ella, el tornà a abaixar i llavors l’Araceli va reaccionar.

Va ser com si recorregués una llarga distància.

—La seva carn, senyor.

—Gràcies.

—Era bona, la sopa?

—Molt.

Ja no van apartar la mirada. L’Araceli deixà la carn i va agafar el plat buit. Trencada l’última distància, es van gronxar en una pau sobtada que ni els nervis podien alterar en excés.

—M’han dit que està muntant una màquina.

—I a mi que vostè és la germana d’un dels herois del fet de la pell.

—No sabia que fóssim tan famosos.

—Com es diu?

—Araceli.

—Jo sóc en Vicenç; Vicenç Carbó, per servir-la —li allargà la mà.

L’hi va estrènyer, i la seva, petita i fràgil, gairebé va desaparèixer engolida per la fortalesa de l’home.

El contacte va ser més prolongat del normal.

—Serà aquí cada dia?

—Bé hi treballo.

—Llavors ja la veuré, oi?

L’Araceli li va veure l’esperança a la cara. No hi tenia gaire experiència; no havia tingut xicot, però aquella llum era inconfusible: la reconeixia com a seva, com si ell fos un mirall que l’estigués reflectint.

I ja no era hora de tornar-se vermella.

—Sí, és clar —va dir, d’una manera que va sonar més a sospir que a resposta.