45

Aquell matí va esperar que en Mariano Galve estigués desocupat i sol, sense ningú que pogués molestar-los o intervenir en la conversa, abans de preguntar-li:

—N’han dit res, de la bomba d’ahir a la nit?

—Una bomba? Quina bomba?

—La del carrer Unió.

—Els diaris no n’han dit res.

—Va ser tard. Jo era a la Rambla i vaig sentir la detonació.

—Volaran la ciutat; és increïble! Primer les bombes de la Boqueria a l’abril, i després, al cap de deu dies, l’atemptat contra Cambó i Salmerón, i encara sort que en van sortir il·lesos! Ara, més bombes… Qui sap si l’incendi del Teatre Espanyol no va ser provocat, ves que et dic! —l’amo de la impremta obrí els bravos amb impotència—. Estan donant tots els arguments a Maura perquè impulsi la maleïda Llei de terrorisme i llavors… M’agradaria saber qui hi ha, al darrere de tot això! No m’estranyaria gens que al final fossin uns imitadors d’en Rull!

Joan Rull acabava de ser detingut, el 6 de juliol, amb tota la seva banda. Era el tema de l’estiu: aviat el jutjarien. Confident de la policia, alertava sobre la col·locació de bombes amb una exactitud tan prodigiosa que ell mateix acabà sent el principal sospitós d’haver-les col·locat. Al final la llei havia reaccionat, i ara tothom sabia que l’acabarien afusellant un cop demostrada la seva culpabilitat.

—Qualsevol amb una mica d’enginy pot fabricar un explosiu, senyor Galve —va dir en Ventura.

—Qualsevol que estigui boig! —tornà a esclatar l’impressor—. Els innocents no tenen la culpa de res!

Va veure com es ficava al seu despatx, parlant sol, i continuà la feina, però amb el cap en una altra banda. En Sergi, un dels tipògrafs, el va tornar a la realitat.

—Està enfadat —comentà.

—Home, és el propietari d’aquest negoci. Sempre hi tenen més a perdre.

—Avui no ho està només per això —continuà el seu company—: l’Ernest se’n va.

—Ah, sí?

—Li han donat un lloc millor a la impremta que fa La Veu de Catalunya.

—A l’Ernest?

—Home, és membre de la Lliga Regionalista, i com que La Veu n’és l’òrgan oficial… Ha buscat la seva oportunitat.

L’oportunitat.

En Ventura va mirar cap a la petita oficina d’en Mariano Galve.

Ja feia massa mesos que esperava la seva, i encara prenia el pols a Barcelona, mentre esperava el seu moment.

S’ho agafà amb calma fins a la nit, un cop més, i va marxar l’últim per poder acabar de netejar-ho tot. No li feien res, les hores. Amb un ull al rellotge i l’altre a l’amo de la impremta va estar en guàrdia fins al darrer minut. Després es canvià i va trucar a la seva porta per acomiadar-se. L’home estava assegut al seu despatx, repassant factures amb cara de circumstàncies.

—Bona nit, senyor Galve.

—Bona nit, Ventura.

—La Carolina em va donar records per a vostè, fa un parell de dies. No havia pensat a dir-li.

—Ah, aquesta noia… —sospirà, i se li va alegrar la cara—. Com va això teu amb ella?

—Ens veiem, si és això el que vol dir.

—Però…

—Bé, no som pas promesos.

—Hauries d’anar-hi seriosament, amb ella: serà una bona esposa.

—Encara no guanyo prou perquè se m’acudeixi…

Topà amb els ulls asèptics d’en Mariano Galve.

I no va esperar que es tornessin a submergir en la seva feina i donessin per acabada la conversa.

—Per què no em deixa provar de fer de caixista, quan se’n vagi l’Ernest?

—Vaja, ja ho saps… —el seu amo arronsà el nas.

—Sap que ho puc fer.

Va trigar a canviar de cara; un llarg període de temps. Finalment, ho va fer: primer, un somriure tènue; tot seguit, la lluïssor als ulls; finalment, el moviment del cap, assentint.

—Ja ho veurem; ja ho veurem —li picà l’ull, jovial—. Però m’hauràs de prometre que amb el primer que guanyis de més, li faràs un bon regal a la Carolina, d’acord?