80

Li va obrir la porta ella mateixa.

En Ventura s’adonà de com havia canviat, tant, que va quedar parat: els ulls tenien una altra lluïssor, menys lluminosa, més esmorteïda; els llavis formaven un plec horitzontal mancat d’aquella força moguda com una bandera feia mesos; les faccions, l’oval de la cara, els angles, endurits per una mà fantasmal i poc amable; fins i tot el cos, li va semblar diferent, amb menys formes, més revingut, tot i que això podia ser degut a la bata amb què es tapava; una bata que ni tan sols recordava d’abans.

La Montse es va quedar molt quieta, en veure’l.

Molt més que ell.

—Hola —va dir en Ventura.

Va trigar a reaccionar: les paraules no li arribaven a la gola; la veu sonà consternada.

—Vaja —sospirà.

No li va demanar permís: no ho havia fet mai, i li semblava estúpid. Entrà al pis, i ella no va tenir més remei que apartar-se, silenciosa, però sense amagar un retall d’incomoditat als ulls. En Ventura arribà al menjador mentre la prostituta tancava la porta i l’atrapava amb més rapidesa de la que havia mostrat la seva reacció inicial.

Va ser com si s’interposés entre ell i l’habitació.

—Què vols? —l’interpel·là sense passió.

—Saber com estàs.

—Després de tants mesos?

—Han sigut gaires?

—Vuit —va dir ella—. I juraria que ja ho saps.

En Ventura va assentir. El llum de gas donava a l’estança aquella atmosfera que tant i tan bé recordava: misteri, promeses, la tranquil·litat que a La Bogeria d’Adam no sempre podien trobar… La gran diferència era que, ara, el temps havia obert una esquerda espantosa entre ells.

—He hagut… —començà a dir.

—No cal que diguis res —el va tallar la Montse—: ja ho sé.

—Com estàs?

—Per què?

—Va, Montse… —sospirà esgotat.

—A tu com et sembla que estic? —preguntà ella.

—Cansada.

—Doncs llavors ja ho veus: estic cansada.

—M’han dit que estaves malalta.

—Ja ha passat: em trobo bé.

—Però no vas a treballar.

—No.

—Necessites diners?

—No —els ulls li van titil·lar breument.

En Ventura va mirar la porta del dormitori: tancada. Feia la impressió que la Montse formés una barrera entre la porta i ell.

Descobrí una altra cosa en la seva figura, en la seva imatge; una cosa desconeguda fins aquell moment.

Dignitat.

—No siguis burra —insistí ell—. Tu bé que me’n vas donar a mi, quan estava sense ni un cèntim a la butxaca.

—No necessito diners —li va repetir—. Tinc els meus estalvis, i rebo aquí, en privat; però tornaré a La Bogeria d’Adam, és clar. Pensava fer-ho dilluns.

En Ventura alçà la mà dreta; la Montse no es va apartar. Li acaricià els cabells, hirsuts i mal pentinats, i la galta: tot formava part d’una còpia imprecisa de l’original.

—Ventura… —es va estremir ella mentre li aguantava la mirada.

—La meva nena… —va dir ell.

—No —li apartà la mà—: no, sisplau.

—Escolta, deixa’m…

Els va interrompre el balbuceig i, immediatament, el plor d’un nadó.

A l’altra banda de la porta que la Montse protegia.

—Què és, això? —preguntà ell, desconcertat.

—La veïna…

—És a la teva habitació.

—No.

Va ser una negativa imposada, temorosa. Els ulls la van trair del tot. S’ensorrà com un castell de sorra a la platja quan cau la primera pluja; ni tan sols va oferir més enllà d’un conat de rebel·lia, quan en Ventura li passà pel costat i la va apartar abans d’obrir aquella porta.

El nadó era al llit: una nena, despullada, de pocs dies.

Es pensava que la Montse protestaria; es pensava que el faria fora d’allà, o li cantaria les veritats, o ploraria, o…

No va fer res de tot allò.

Mentre mirava amb cert estupor la nena acabada de néixer, la Montse l’agafà pel braç, i més que aquella pressió, retuda, ja sense forces, el que s’ensenyorí d’ell van ser les seves paraules, serenes, incapaces de buscar més guerra.

—Suposo que és l’únic que en quedarà, de nosaltres —sospirà.

Va ser una pregunta inconscient.

—De nosaltres?

—És teva. Ventura —va dir ella—: la teva filla.