66

Es parlava de prolongar els nous carrers de l’Eixample cap amunt. Es parlava de l’expansió de Barcelona per damunt de la Diagonal. Ja s’especulava amb les terres del marge esquerre de Gràcia, mirant cap al Tibidabo des del mar. Un dels carrers més importants era Balmes, que havia de pujar en línia recta fins a la falda de la muntanya i permetre un accés més bo a Sarrià i Sant Gervasi. Precisament, el tren de Sarrià havia d’obrir al cap de pocs dies una nova estació al carrer Muntaner.

Però del que més es parlava al tramvia, amb passió i amb dolor, era de les bombes que seguien convertint la ciutat en una terra perillosa; sobretot quan queien innocents sota la seva fúria cega.

Els Rull: en Joan, un germà i la seva mare, havien estat condemnats a mort el 13 d’abril. La sentència s’havia d’executar el 13 d’agost, però les bombes continuaven. Era igual, que vinguessin de grups extremistes o radicals; d’anarquistes o, senzillament, d’homes amb capacitat per fabricar-les: periòdicament, amb una crueltat implacable, esgarrifaven la ciutat, el cor mateix de la Barcelona vella i eterna. Veus cegues, però no pas mudes, que recordaven una vegada i una altra el destí revolucionari dels catalans.

—Qualsevol dia, quan ens llevem, ens trobarem amb les llibertats suprimides, l’exèrcit al carrer i la multitud cremant convents, i llavors no faltarà el gran líder de torn proclamant la República, o la independència —deia un home assegut davant seu al tramvia.

—Doncs miri, què vol que li digui: pel que fa als convents, per a mi l’única església que de veritat il·lumina el poble és la que crema —expressava amb picardia el seu company de seient.

—Per favor, quina barbaritat! —va mirar darrere seu i topà amb el somriure àcrata d’en Ventura—: en té cada una, vostè!

—S’hi ha fixat, quants convents i esglésies que hi ha, a Barcelona? I jo dic: per què els volem, tants?; només és ociositat pretèrita: la gent es mor de gana, i ells vinga a atresorar riquesa…

—N’està segur, del que diu? Jo no veig pas que els capellans i les monges nedin en l’abundància…

—Llavors per què són tants?

—La vocació…

—La vocació es demostra a les missions, propagant la fe, ajudant els més desafavorits en aquelles terres tan deixades de la mà de Déu, però aquí…! Vés a saber què hi fan, en aquells convents!

—Ep, abaixi la veu… Encara tindrem un disgust… —tornà a girar el cap per comprovar si en Ventura encara somreia davant dels seus comentaris.

—No fa falta que l’abaixi: vet aquí la meva parada —l’home es va alçar.

—Llavors, bona nit.

—Bona nit; saludi la seva senyora de part meva.

Es van quedar sols: en Ventura al seu seient, veient passar Barcelona a l’altra banda de la finestreta; l’home del seu davant, en silenci. Al vehicle hi va renéixer la calma.

L’última bomba, dipositada vora un urinari de la Rambla, havia costat la vida a un policia.

En Miquelet Soler i l’Eusebi Mestres havien desaparegut.

Però era igual: tant podien haver estat ells com uns altres. A «la ciutat de les bombes», hi havia terroristes de sobra.

Les pudes, tuguris amb olor de picadura i de vi, i pudor de suat i de feina dura, estaven animades. Primer va pensar que baixaria allà i faria un trago, però després decidí que no: necessitava els cinc sentits. Ja ho tenia massa a prop. Massa. Valia més no arriscar-se, evitar qualsevol problema, fugir de l’adversitat, sempre a punt per saltar a traïció.

Havia fregat la pell de la Beatriu.

Sense voler, per accident, però el resultat era el mateix: una presència vívida i lluminosa.

I el borrissol, en eriçar-se i trencar aquella suavitat tan femenina, havia sigut tan evident com el replegament de la seva mestressa cap a la closca de fredor on s’arrecerava.

En Ventura va badallar.

En Norberto Valdemar l’estava ensenyant a jugar a escacs. Deia que era el joc de la vida: un rei limitat a moure’s a poc a poc; una reina capaç de volar d’una banda a l’altra arrasant tot el que trobés pel mig; uns cavalls, torres i alfils que es complementaven els uns amb els altres, i els peons, sempre sacrificats, però capaços de decantar una victòria sota la seva influència. Tots els cànons, lleis, paradigmes i normes de la vida es movien per aquell tauler.

I, si resultava que era tot tal com deia el senyor Valdemar, la Beatriu no era la reina, sinó el rei.

Llavors ell seria el cavall: elegant, de moviment erràtic i esquiu, impossible de predir.

L’associació li vi agradar.

—Saps quantes oportunitats se’t presenten, a la vida. Ventura? —li havia dit en Norberto Valdemar l’última nit que passava a casa de la senyora Justina—: dues, tres a tot estirar. Si les desaprofites, ja no et pots fer enrere. És tan important reconèixer-les com decidir-se a acceptar-les. I t’has d’arriscar, perquè si no, arribaràs a vell sent el pitjor que es pot ser: un frustrat.

Des de la nit que havia arribat a casa de la Beatriu, la seva oportunitat era allà.