6

En Ventura va contemplar la silueta de Güell i Companyia, el gran complex tèxtil aixecat vora la carretera i protegit per aquell mur que el convertia en un petit fort. Des d’allà va seguir la línia rectangular de l’edifici principal, dedicat a la filatura; el seu veí, el tint vell; l’alta xemeneia, situada entre els estenedors i els raspalls de blanc i de moll, visible des de tots els angles, amb els seus quaranta-sis metres d’alçària, quatre de diàmetre a la base i dos i mig a la corona superior; els detalls d’aquell univers al qual pertanyien en cos i ànima. Desenes d’obrers, homes i dones de totes les edats, convertien la seva empenta en producció, la seva vida en matèria, el seu esforç en treball. A vegades ho odiava, a vegades ho respectava: tot menys la indiferència. Entre la devoció del seu pare per l’amo i la rebel·lia furiosa de la seva mare, carregada de sentiment i de dolor, hi havia un abisme. Gairebé semblava impossible que haguessin transitat en pau pels racons de la seva abnegada existència conjunta.

Tot i així, la fàbrica Güell es considerava modèlica, i els seus amos persones de bé, estendards del progrés industrial a Catalunya. El fet de la pell ho acabava de confirmar, i els havia col·locat a dalt de tot. Com si allà les diferències entre patrons i obrers no existissin. Una cosa sí que era certa: la colònia, construïda a l’altra banda de la fàbrica per acollir els treballadors i les seves famílies, era un petit poble habitable i còmode, on no faltava res, inclosos un teatre, el bar, la fonda, la cooperativa, el parvulari i el convent de les monges, l’escola, l’església, el centre parroquial, el camp d’esports… Les casetes, amb el seu jardinet, s’alineaven en carrers ben traçats; ja eren més d’un centenar, i el conjunt continuava creixent. Alguns dels millors arquitectes havien contribuït amb el seu talent a dissenyar-ho tot, fàbrica i colònia. Molt a prop hi havia el poble, Santa Coloma de Cervelló.

Molt a prop.

Tot molt a prop.

Es va girar d’esquena a la fàbrica.

A l’altra banda del Llobregat hi havia Barcelona i les ciutats limítrofes; fronteres que s’anaven diluint a poc a poc: Sants, Gràcia, Sant Gervasi… Com si la fàbrica fos la presó i Barcelona el futur, en Ventura va provar de veure-hi més enllà.

Llavors el cor se li accelerà una mica.

La Clementina ho sabia, la Clementina era conscient que se n’aniria tard o d’hora, però més aviat d’hora que tard, quan arribés el moment oportú. La Clementina era una dona aspra i estable per a un home aspre i estable. No demanava gran cosa, a la vida: no volia conquerir cap impossible.

No era un petó, que li negava: el negava a ell.

En Ventura es va sentir estrany.

El seu món era aquell, i tanmateix…

Per què no havia fet un pas per donar pell? Per què s’amagava rere el seu silenci? Per què buscava sempre els reptes més perillosos o, fins i tot, estúpids? Què volia provar, o provar-se?

D’on treia aquella seguretat basada en…, el menyspreu?

La fàbrica representava el passat: la condemna de la resignació; Barcelona era la promesa. Se sentia fort.

Capaç de tot.

Respirà fondo l’aire de la nit, agradable, aromàtic, i es va estar allà una estona més, sempre amb la vista perduda en la llunyania, sempre immers en els seus pensaments assossegats, que saltaven d’una banda a l’altra però seguien constantment el mateix curs.

L’únic gran dubte consistia a determinar el moment.

Al capdavall, tenia tot el temps del món.