47

La Montse l’abraçà. Ja estava despullada. Els pits li oscil·laven generosos. La taca fosca del sexe exsudava humitat. N’hi havia prou que ella el veiés perquè s’excités. N’hi havia prou amb aquella abraçada perquè ja el desitgés a dins. Per una vegada, en Ventura no li va secundar l’afany: l’abraçà i la besà, sense prémer-li les natges ni alçar-la en braços ni arrencar-se literalment la roba per precipitar-se damunt seu.

Quan es va acabar el petó, la primera carícia, es ficà una mà a la butxaca i en va treure un paquetet.

—És per a tu —va dir.

—Per a mi? —vacil·là la Montse.

—S’ha de celebrar.

—I què celebrem?

—El meu ascens.

—De debò?

—T’he comprat això: au, agafa-ho.

Li va oferir el paquetet. Ella l’agafà amb incredulitat, amb els ulls ben oberts. No va poder dir ni fava. El mirà, va naufragar en el somriure i tornà al regal. Va desfer el llaç a poc a poc, gairebé tremolant. El paper, en canvi, l’estripà amb precipitació. L’estoig era blavós, del color de la Mediterrània. Gairebé li feia por obrir-lo.

—No és res: ni tan sols és gaire bo —va dir ell.

—Calla.

Va veure com obria la capseta, com mirava el senzill camafeu de pasta blanca sobre un fons fosc i el marc daurat, com l’acariciava amb els tous dels dits i, finalment, l’agafava amb tota la delicadesa del món. Se la notava emocionada.

Una puta emocionada.

Foragità la paraula del cap.

—No me’l pots enganxar… —va fer broma ella, amb un nus a la gola.

—Ja ho faré després, quan me’n vagi.

—Ventura…

—Ei, ei —li va fer un petó a la comissura del llavi—, no et posis emotiva, ara…

—Em poso com vull, a veure… —es molestà.

—És només perquè sàpigues… Bé —no va trobar la paraula adequada—, perquè vegis que…

—Continua.

—És igual. Ja ho saps —s’arronsà d’espatlles.

—Però m’agradaria que m’ho diguessis.

—Que no t’ho dic prou al llit?

—No: em posseeixes i prou. Però el que hi ha aquí… —li va posar un dit: al front.

—Em venia de gust comprar-te alguna cosa, i ja està; per totes les vegades que no vols cobrar.

—És només per això?, no pas perquè t’importi una mica?

—I és clar, que m’importes —repetí el gest de besar-la—. Ets la meva noia.

La Montse va deixar el camafeu a la tauleta, i també la capsa, el llaç i les restes de paper de l’embolcall. Se li abraçà; va enganxar el seu cos al d’ell. Tremolava. Quan li buscà els llavis, en Ventura es va omplir del gust salat de les dues llàgrimes que li acabaven de caure per les galtes.

—Mai m’havien regalat res —xiuxiuejà amb la sensibilitat a flor de pell.

—Mai?

—No.

—Ni ells, els teus clients rics?

—Ells donen, però un regal és una altra cosa.

Va recordar aquella conversa de feia unes setmanes, sobre la diferència entre els senyorets i la resta dels homes. Li havia dit que al llit, un cop despullats, eren iguals, encara que fessin més bona olor i tinguessin les mans més suaus. Hi solia pensar sovint. Cada cop li costava més imaginar-la…

—Per què no te’n busques un que et mantingui i et retires?

—Calla.

—Segur que tens estalvis. Podries…

—Calla —li va repetir amb un deix de dolor.

Començà a despullar-lo: la camisa de treball, els pantalons de treball, les velles espardenyes que li recordaven els dies a la colònia… Les seves marques d’identitat. Totes van anar a parar en una cadira.

—Vine…

L’estirà al llit i el començà a besar, com a ell li agradava, a poc a poc, llepant-li la pell centímetre a centímetre, per tot el cos, de cap a peus. Gemegava només de fer-ho, i ell la mirava amb el cap recolzat al coixí.

A vegades tancava els ulls i s’imaginava que era la Clementina; d’altres, que era la senyora Alícia, i d’altres, la Carolina. Llavors els tornava a obrir per totes les sensacions i entenia que ella era la Montse i només la Montse.

L’única que l’hi donava tot.

L’única a qui no li podia donar res.